Isaac Albeniz

Esclata lluminosa la vida a tot sentit

en l'ampla evocació de ta més gran bellesa:

Ibèria, flor de sol vora la mar encesa,

a una ànima africana de nou ha ressorgit.

La Maja ha despertat del llenç, i ha descendit

per prendre en el claver una millor nuesa;

i el Cavaller del Greco, devot i apenedit,

a viure ha començat una altra jovenesa.

Ton geni enyoradís ha deixondit la raça;

Hispània, en l'ample acord on tota vida passa,

ha vist brollar en tes notes els seus més vells amors;

i han retornat les hores romàntiques d'un dia,

a vora la mar nostra, viventa d'harmonia,

al perfumar tes danses els tarongers en flor.

Ausiàs March

«Plena de seny, no tingau a gran bomba

car per vós muir e vaig no sabent on»

Asuiàs March

Observes tot per escatir-ho bé,

vas al futur tot mirant-te el passat,

copses la ment amb tot el que hi conté,

però no hi pots esbrinar l'entrellat.

La teua amor va ser el bany de foc,

il·lusió que encerclarà l'amat,

l'ésser real que vindica el seu lloc,

límit segur del virtual combat.

Vindrà la nit amb l'amarga temor

si com tu vols albirar veritat

trobes foscant l'esperada claror.

Negres falcons des del teu puny cansat

amb vol rasant desfaran el teu cor

trencant l'esper de l'enginy acaçat.

Joan Fuster

Ens descrivies atàviques primícies,

un bell rastre

d'estantisses troballes

que ens proposaves útils.

Una estranya victòria

d'amargues llambregades

en aquesta foscor que conreàvem.

Tota una arnada història

t'encalçava en l'esper,

un llarg estol d'espectres

i radicals exilis de la terra,

un rent

de solitaris dubtes,

un abandó feixuc entre l'escuma

de jove il·lusió.

Ens vares proposar

bastir la pàtria promesa amb parracs i destrosses,

amb evidències crítiques,

amb veritats d'antuvi rebutjades.

Recorries un èxode

d'escèptica puixança,

amb foscos llauradors i pasturatges que imaginàvem fèrtils,

amb adhesions difícils,

de gràfica insolència.

Un esquerp caminal en el crepuscle

-alba o capvespre encés-

d'ànima de paper

esvaït en el seny de la retòrica.

El que resta de tu

Jo no sé quin indici,

ni quina antiga onada,

ni quin nom,

ni quan em vas sobtar.

Sé que els dies m'allunyen

i el món no s'ha vestit de noces.

Com farem perdurar

aquesta catalanitat translúcida

que vaig trobar entre vosaltres?

El que resta de tu

és només un record

i unes paraules.

Sé que és només un pòsit.

Sé que la gent venia

d'arreu del món al port,

i que tot canviava.

Algú podrà demà

retrobar una idea?

Refer una paraula?

Sanchis Guarner

Volia que ens diguesses la paraula

que ens batega al cervell tota la vida,

aquella lenta arrel, o la ferida

d'estudi vell sobre la teua taula.

Fores gegant mentor per a la faula

de lluita per la pàtria, finida

dimissió, la nafra no guarida

evocada tothora des de l'aula.

Ens convocaves - pelegrí del treball -

per les senderes de la nostra història

que la tasca incessant feia més forta.

D'aquella lenta arrel, un devessall

viurà sempre present en la memòria,

i reviurà la flor que hi semblà morta.

Metamorfosi

No tinc altra memòria d'infantesa

sobre el voltant inexplorat de la ciutat

que aquell bell cercle blau de les muntanyes.

D'aquell bell cercle màgic de muntanyes,

un món, o laberint, d'ombries i de cingles,

d'humits indrets irrevocables

—amb l'amenaça alternativa de sequeres—.

Aitana n'és la reina,

amb les neus remotíssimes d'hiverns que imaginàvem

al redós del tendur.

Un món que colombràvem

agrest, puixant, reblert de meravella,

desconegut, profund a l'hora baixa,

sempre observat de lluny,

interior, verge, somiat.

Alacant, encara

Retornarà     de nou sobre el meu port

l'eternitat      del dubte entre senderes

d'escuma i de blavor.      Per les voreres

potser mai més      niarà el desconhort.

Viuràs la mar         i fugirà la mort,

que semblarà         més lluny entre palmeres.

I el sol romprà temors     de les primeres

il·lusions      que ens envia la sort.

Vindran marins      del nord entre presagis.

Mirarem lluny,       deslliurats del miratge.

Ancorarem la nau   sobre l'amor

i no tindrem           ja por d'antics naufragis.

Vaixells del món,    a favor de l'oratge,

ens diran la paraula: germanor.

Panteó de Quijano

Era una selva. Per a nosaltres fou un paratge impenetrable. L'estil era de jardí espanyol, o italià, o àrab. Va ser un laberint inextricable. Hi vorejaven xiprers que impedien la visió des del carrer estant. I, dintre, cada contrada era un món diferent. Vetlaven quatre altíssimes araucanes excelses centenàries, i una munió d'olms feien l'ombra atapeïda i fresca dels somnis de la nostra infantesa; mentre les datures arborees exhalaven la flaire profunda de les primeres evocacions. Un acurat jardí, gelosament guardat: allí, a la caseta blanca i blava, hi vivia un drac que espatlava els infants massa atarantats dels anys quaranta.

Des del Carrer dels Arbres pujava un ensomni de brisa des del centre del mar.

Recorde en blanc

com tremola la tarda.

Ponent que purifica –de vermell i d'atzur-

els lleus tossals que Fontcalent congria.

Eixam de les paraules

que la mar multiplica.

Les palmeres convoquen pàl·lides avingudes.

Pàl·lides Avingudes

Pàl·lides avingudes

com el sol de tardor

reviu al nostre cor una nostàlgia.

La brisa de la mar vivifica l'esguard,

mentre fleixen les palmes,

al colp suau de la memòria,

un ensomni oblidat, o una recança.

Raval de tristesa

La pell d'una ciutat canvia.

Una ciutat canvia de missatge.

I veus els barris coneguts morir-se

com es moren els arbres

després d'un creixement fecund.

Canvia la ciutat

de seny i fesomia,

i és inútil mirar-la,

és inútil buscar antigues remembrances.

Els habitants són altres,

i dona igual anar a altres indrets

o recórrer els teus altra vegada.

Ha mort la il·lusió

i has de cercar-la

lluny de les portes closes,

enllà dels nous ravals i de les places.

Buscar altre camí

distint al que vas perdre.

Quan mor la il·lusió,

la mar té molts camins indestriables.

Mire la mar una vegada més,

conhort material

d'aquesta mort tan lenta que patim.

No vull restar ací per sempre,

contemplant com moren els carrers, els tossals,

la casa de la història.

Me n'aniré més lluny,

allà on algú restaure

un deler acomplert, una mirada.

Homenatge a Vicent Andrés Estellés

Demanàvem pedrega

entre l'ortiga blanca

i el cor buscant la plenitud.

No podíem somriure.

Les llandes rovellades

i la brossa a cabassos

femaven perfectament les punxes.

Escorcollàvem en refugis buits

i pastàvem el fang

il·lusionadament sense adonar-nos...

Era la terra tota com nosaltres mateixos,

feta de remitjons sublims,

eternament desada.

El raval era un rastre de figueres secant-se,

una munió de reptes

i de somnis podrint-se,

apegalós contacte d'un altre món inabastable.

La fona i l'esplendor

de l'amistat i dels presagis

que els cards serenament ens confessaven.

La colla solitària...

Parlàvem un clivellat idioma,

una resseca pell, una paraula

llunyanament vençuda,

una tírria amagada a l'antosta del temps.

Havíem de combregar amb còdols

i amb nosaltres mateixos

per les voreres de l'argila,

entre barrons de pedra,

alletats per l'enveja,

rebutjats per l'ensomni,

estranyats de la terra,

escanyant-nos en l'ànima.

Creixement sense sort

que no vam acceptar de cap manera.

Antoni Miró

Amb ordres liminars

i signes esquemàtics

remous la cendra col·lectiva

feta de quatre pals de sang i de crepuscle.

Qui podrà estructurar

el camí que ens proposes?

Qui podrà projectar

des d'antigues despulles

la nova coherència?

Sota la teua petja vivíssima del clam,

S'arrecera l'esper de la represa,

més enllà de renúncies

i iterades desfetes.

Com refarem la història?

Com guanyarem l'aurora?

Com bastirem un somni

entre un malson de segles?

Des del fons dels teus quadres

-espill en la selva dels dòlars

i les lletres de canvi-,

descrivies les nafres

d'un atzucac vastíssim

que subhastava el món

a còmodes terminis,

que venia les pàtries

a petites tongades,

amb el silenci espès

de falcons i de lladres.

Des de Sopalmo estant,

el nostre aprenentatge

ressegueix un camí indefugible

refet amb cendra viva

que encara sagna al cor

dins el crepuscle.