Publicacions de la Caixa de Sagunt - 1988 - Sagunt
Estaven esperant-me
Als germans siderúrgics de Sagunt
Estaven esperant-me de l'hora resolta
en què poguí jo llevar-me les espardenyes,
estaven esperant-me vora el càlid migdia,
estaven esperant-me i jo, volta que volta,
sense agafar la fusta oberta al testimoni.
Primer eren uns hòmens que treien carbó i pedra;
després hòmens d'esquenes roges de sol i d'aire
i sal de la mar blava —mans dures com el ferro
que per tot arreu guanya la vida i el coratge—;
més tard, uns altres hòmens amb cicatrius lluentes
pel cos, on relliscaven els torns, el fum, les màquines
(Crec que tots esperaven, si per cas, que un bon dia
el jove que jo era els fera companyia).
De sobte —tot callava, com als grans espectacles—,
tots miraven uns hòmens que semblaven disfresses,
cobert el cos, i uns altres —els més valents, sens dubte—
que sols duien manoples i pit i esquena a l'aire.
El silenci envaïa els ulls, el cor, la pell...
Evocació del meu poble
Sovint perdent-me,
sovint sabent-me,
sovint callant,
present o eteri
pel teu misteri
soc vianant.
Sovint sabent-te
trist i desfent-te
d'enyorament
subtils absències
va fent presències
la meua ment.
Tens quelcom noble
que ningun poble
pot obtenir:
molla de segles,
rent d'altres regles,
sentor d'ahir.
Entre la humida
ombra adormida
dels teus carrers
lluu l'alegria
l'abast del dia
i els seus quefers.
Cases i roques
són velles soques
de la unitat,
raça esforçada
que guarda en cada
fill un soldat!
Carn sensitiva,
la terra, viva,
no tem el dany.
Fent pel queviure
vola al món lliure,
sense parany.
Carn sensitiva
la terra, viva,
no tem el dany.
Fent pel queviures
vola al món lliure,
sense parany.
La llum et guanya
de la muntanya
fins a la mar,
i en les teulades
dibuixa onades,
rou de la llar.
L'home s'aferra
cap a la terra
sempre fidel,
i etern migdia,
la terra pia
l'ompli de cel.
Cases ben blanques,
torres i tanques,
colors al vol;
placetes velles
que són capelles
fartes de sol.
Les teus vies
fan teories
dels desnivells.
Pedres colpides
dormen ferides
d'antics cisells.
..........................
Poble que enyore,
poble que plore,
rep el meu cant,
bes i corona
humil que et dona
un fill amant.
Riu del meu poble
Quina pena sent quan veig
el meu riu sense gens d'aigua.
Contemple el llit pedregós
que de les muntanyes baixa
com un caminàs tot blanc,
sec el cos i buida l'ànima,
i em venç una pena immensa
quan, vora al meu poble, escampa
el seu abraç poderós
sense més afanys que l'ànsia
d'ofrenar un darrer cant
a l'assedegada plana
que l'espera, amorosida,
des de mil·lennis d'estada.
I quina pena em dona
vore el meu riu orfe d'aigua!
Mil baladres escampats
són, a penes una estampa [...]
Mil baladres escampats
són, a penes, una estampa
de verdor que s'insinua
de tret en tret, en la llarga
teoria pedregosa
d'un llit sense jaç ni esperança;
llit que somnia plaers
-endevinalla, endevinalla-
i fecundants avingudes
i camins amples de plata
que puguen deixar la vida
allà on la mort amenaça.
Quina pena sent en vore
el meu riu sense gens d'aigua!
Pedres seques, pedres calbes,
fingida catifa blanca
sense més llum ni color
que el ruixim de la rosada
per les nits, lleu humitat
que el sol en instants agrana.
Vagues, cloròtiques, mínimes
lletreres de verdor pàl·lida,
piteres flaques i nanes
sense virtut ni constància,
cards punxosos, plantes pobres,
tan pobres que ni la saba
vol llançar a l'aire un crit
per si es torna una llàgrima.
Si algun canyaret mig sec
apareix en una rambla
al lleu volar de les canyes
al vent, és com una taca
verda que juga a ser vida
entre l'ermàs abocada.
Quina pena, Senyor, dona
contemplar el riu sense aigua!
(1939)
Fidelitat al passat
Em venen com onades al pensament,
els records d'altres dies, quan era infant
ple d'il·lusions i ple de vida.
Em venen com onades...
L'última flauta de la nit s'apaga
sense esperar el dia, i bull la ment
mentres evoque el temps d'anar a escola.
L'última flauta...
Les cares que ara veig no són idèntiques
a les d'aquell bell temps ple de candors.
Tots hem crescut i veig que és una llàstima.
Les cares que ara veig...
Tan sols el poble –el meu- viu tot fidel,
a l'ombra del passat, cara al futur,
amb els carrers que pugen al castell
i el riu i el pont i l'ampla glorieta
que acull la joventut tostemps joiosa.
Sols el meu poble...
Demà és diumenge
Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
No anirem a escola
i el pare ens durà
jocs i llepolies.
La mare farà
coquetes amb mel
i un llongo ben gran.
Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
Hi haurà a les esglésies
repic general,
faran processó
i anirem mudats
a l'escolania
tots de blanc i blau.
Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
Un cor de donzelles
canten a l'altar
de Santa Maria,
i el bon escolà
donarà ronyosos
als nens que aniran.
Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
Potser que me'n vaja
al riu a jugar,
a veure com ballen
a ritme de vals
gripaus i granotes
i algun llangardaix.
Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
Els grans no treballen,
se'n van a caçar
o a pescar anguiles
i, alguns, a ballar,
o a veure les xiques
a voreta mar.
Carrer dels Cavallers
Quin arrelam de segles per l'escaire
que atén antigues pedres del carrer.
Quin regust d'ombres fixes! Quin deler
el del sol per sentir-se caminaire.
sobre les lloses. Senda oberta al caire
de vells blasons que dormen un quefer
i, en un suprem esforç, dan el darrer
sentit a un nom que regalima en l'aire.
Quan ve la nit pareix que una altra troba,
dominant els silencis, duu la prova
de vianants antics que s'han perdut
entre aldarulls del temps, mentre a les portes
d'alguna llar perviuen les somortes
armes parlants i timbres d'un escut.
Calvari
Símbol d'una gran fe que mai no es trenca
i reviu sobre els segles i les gents.
Empinada sendera d'amatents
corbes i altius xiprers, riscosa llenca.
Ziga-zaga de l'hora primerenca
entre passos de negres penitents
acorats per idèntics pensaments
en perenne i sublim alba abrilenca.
(El meu pensament va dret a les blanques
pedres del teu camí, sentides taques
que, en altre temps, per mi fóreu joguina).
Un divendres cada any brilla l'ermita
i, en paleta de llums, el marc limita
de la Setmana Santa saguntina.
Cementiri del meu poble
DAVALL l'ombra gegant d'eixe xiprer
que encimbella la tanca de la porta,
un fremiment tel·lúric m'aconhorta
i afua en mi un regust d'íntim recer.
Aquesta quietud, anunci ver
de silencis futurs per a mi, em porta
a estones sense temps, a una més forta
unió al Déu que marca el meu quefer.
Ací vull jo que em duguen quan la vida
m'haja acordat el trànsit, i la mida
d'un cor ben ample encerte l'últim frau.
Ací, escortat per una mar de crus
i tenint al voltant a tots els meus
vull que el meu cos descanse un dia en pau.
Qui dirà el paisatge?
Tot romandrà, segur, damunt de mi
quan vinga el nen vent a les parpelles
-el vent o mort que porte dins de l'home-,
totes les coses que ara em són amades
i estan tan dins de mi i el temps que passa
com una quera, malgastant la vida.
Tots els racons de món que ara visite
tindran uns altres sols i uns altres passos
i uns altres rossinyols o veus tranquil·les.
Però quedarà cert el paisatge,
aquell que porte endins com un perenne
remordiment, com una flama immensa
que dona, tant s'hi val, pena o amplària.
¿Quins ulls et miraran com ara et mire,
- oh, paisatge meu, oh, pena meua?
¿També et trobaran bell o els faràs nosa?
Tot quedarà, Senyor, perpetuant-se,
tot romandrà clavat sobre el seu límit,
exacte, ple de dies i solatges.
Jo sols seré, llavors, somni o semblança.
¡Que curts són els instants sobre la terra!
Ametllers
Vora el terrer, sota un cel que convida
al deixament, s'enlairen les banderes
dels ametlers, somnien primaveres
entre el lletós regal de la florida.
Neu vegetal, caduca, neu amb vida
que canta la cançó de les darreres
ofrenes, les arrels saben fumeres
sense foc que deixà l'aigua escondida.
La closca de la terra rememora,
mannà de pètals blancs, les assutzenes.
Jo pressent les violes dels crepuscles
i em venç el vast requadre d'ulls enfora,
mentres la vida xiscla per les venes
i em sent el temps clavat damunt dels muscles.
Voltants del castell
La molsa que t'envolta, verda i fina
com una lleu catifa de vellut
és la millor garlanda al teu escut
que formen a l'ensems mur i codina.
Malgrat la teua guarda gegantina
l'alta verdor amiga t'ha vençut
i el que ni el temps ni el foc mai no han pogut
ho ha aconseguit la humil perpetuïna.
Quan ve la Primavera, com m'agrada
veure d'aqueixa mena. Enlluernada,
la meua ànima et mira, et palpa, et sent,
i tornen els records de la infantesa,
i sent fer-se real tanta dolcesa
i sé més meu que mai el pensament.
Teatre romà
Ací s'aturà el temps i es tornà un dia
silenci greu fet flama mil·lenària,
ací la pedra és forta lluminària
dels tornaveus antics que encara fan via.
Ací, el missatge ocult que l'aura envia
com una eterna i reverent pregària
sura per tot i torna necessària
l'enyorança que surt coral i pia.
Ací, al caient de regles i preceptes
i del afanys i normes i conceptes,
sobre el temps, sobre els hòmens, sobre el vent,
queda un solatge pur, com una mena
de Prometeu en pedra, en nova ofrena
d'un foc que mai no mor, viu, amatent.
Germania
Pels camins de la guerra arribà un dia,
entre crits de rancor i ordit desodi,
una brama total filla de l'odi
que forjava el desgrat i l'apatia.
La Ciutat com esclat de teia ardia
abrandada pel fum de l'episodi.
Ara el poble menut era el custodi
de la llei feta honor i Germania.
I Morvedre begué la sang ardida,
i entrà el ferro de nou per la ferida
i el castell revisqué plets i tempestes.
Una creu marca l'àmbit on morien
llibertats i esperances que sorgien
al calors d'altres mires i altres gestes.