Blume - 1984 - Barcelona
Passava dies horribles, però. Enervat fugia de casa cap a l'espai lliure i clar que entrellucava quan anava a estudi, cap a la mar asserenadora Sovint s'arribava al monestir quiet i amagat entre els arbres en un recó idíl·lic. De la infància, que en servava un record lluminós de Sant Jeroni de la Murtra. Sempre sentia ganes d'anar-hi. Però no gosava, perquè era massa lluny. Ara hi passava els seus millors moments.
«Havent esmorzat vine al camp d'en Claris», li havia dit son pare del peu de l'escala estant, mentre ell llegia a la seva cambra.
Al cap de poc caminava per la salzereda, camí del camp. Tot ell ple d'una joia íntima. Portava una mirada d'amor, feta pensament d'amor dintre seu. No volia pensar-hi, era massa gran el que li havia passat a la vetlla per a no guardar-s'ho i saborejar-ho, en el moment propici, allà al redós de la volta de fulles bronzejades de les alzines del monestir de la Murtra. S'augurava un gran plaer. Ara, anant cap al camp se sentia massa mesquí, vulgar i poca cosa Sentia néixer en el seu sí un sentiment immens.
S'aixecava a la fi i s'encaminava cap al monestir de la Murtra. La dolça quietud! Per la banda de mar muntava al cel la lluna plena. La lluna que li portava el pensament de l'amada, la lluna que plateja les fulles de les alzines.
Endebades rondo per les ermites i pels encontorns de la cartoixa de Montalegre i del monestir de la Murtra; endebades, tinc la vista fita, llarga estona, en els claustres abandonats, i l'espero assegut en un banc rústec sota la volta verda dels brancatges. Passo, solitari i meditabund, sota les acàcies en flor. Crido vers el meu centre —l'aspiració de la meva vida, la recerca de la bellesa i de la veritat—, tots els meus pensaments dispersos. Sempre és cap al tard. Els ocells són a jóc. Si com ramat rebel i dispers, de primer els meus pensaments no s'agombolen, l'ambient se'n cuida prou tot seguit, fins que les cogitacions produeixen una mena de simfonia profunda. Sovint m'hi perdo, en la solitud hivernal. Petjo silenciosament la catifa de fulles dels roures. Sento l'aigua de la mina com canta en el brollador, al bell mig del pati enclaustrat a la italiana. Tot és silenci. És l'hora sagrada del poeta. Passo entremig de les acàcies nues, embolcallades d'heura. S'afuen cel amunt, les nues, altes branques. S'arremolinen al meu entorn les ratxes fredes del vent de muntanya, i els pensaments tristos envaeixen la meva ment com una boira.