Editorial Selecta (Barcelona), 1962
En Gaudí no ha sabut mai prou el que en Maragall l'estimava. Sovint se n'anava a la Sagrada Família a vigilar la creixença d'aquell místic exemple, meravellat d'haver nascut allí. De vegades es topava amb don Antoni, que tenia aleshores la barba encara una mica rossa, i ja se sabia: aquell dia feia tard a dinar. Per això, quan un dia en Gaudí va dir-li que no tenien més diners i que les obres s'haurien de plegar, en Maragall va escriure aquell article "Una gràcia de caritat per amor de Déu", que va fer sortir butllofes als burgesos barcelonins.
La primera cosa que vaig conèixer de Barcelona fou el parc de la Ciutadella. Jo devia tenir llavors set o vuit anys — potser menys. Era costum que les famílies benestants portessin les criatures ja una mica grandetes a veure Barcelona. La primera vegada que vaig pujar al tren gros, la primera vegada que vaig menjar i dormir en una fonda — que, si la memòria no m'enganya, fou l'Hotel Internacional de la Rambla—, la primera vegada que vaig asseure'm en un cafè. El costum era visitar tres coses: la catedral, el port i el parc de la Ciutadella. La catedral em semblà fosca—potser perquè estava núvol. El port, molt espaiós. El que m'agradà més fou el parc de la Ciutadella, a causa, és clar, de les pobres bèsties. L'elefant — que ja llavors era anomenat l'Avi — em féu una gran impressió, gairebé tanta com el cul pelat i vermell de les mones i els micos.
Vaig fer la coneixença de don Joan Maragall quan ell se n'anava ja a tenir una quarantena d'anys. En Marquina m'hi va presentar, millor dit, va llegir-li uns versos meus, que anava a publicar a "Pèl & Ploma", i ell va dir que em volia conèixer. Jo vaig anar tot sol l'endemà a casa seva, i, com ell diu, ja mai més no ens vam descompartir. Ens vèiem quasi cada dia, passejàvem junts, que ell i jo en teníem gran necessitat; jo era aleshores magre i malaltís, i ell ho havia estat tota la vida. Ens ho dèiem tot; almenys tot el que val la pena d'ésser dit, però amb respecte l'un per l'altre; jo mai no vaig tractar-lo sinó de don Joan, i ell mai no em va tractar sinó sempre de vostè, encara que jo fos la meitat d'anys més jove que ell.
De totes maneres les penoses impressions del 1909, la mort sobtada del seu gran amic, el senyor Roura, i potser una mica també la meva marxa definitiva de Barcelona pel març de 1910, li van determinar aquell estat d'ànim del qual va sortir el Cant espiritual. Es trobava sol, temia la mort, buscava una pàtria celestial, això ho podia veure en les cartes que m'escrivia. Sovint amb en Maragall havíem parlat de la mort, i era una de les coses en què mes divergíem en sentiments. A ell l'inquietava de no saber si seria per sempre en Joan Maragall o es perdria en la mar de l'Esperit. Jo volia conformar-lo. Li repetia paraules de Marc Aureli del molt penós que seria carregar sempre amb aquest home individual i no sols rentar-lo, vestir-lo i menjar-lo, sinó aguantar les seves intemperàncies, ésser esclau d'un cos i d'una ànima. En Maragall m'escoltava escandalitzat; ell volia un cel blau com els cels de Fra Angèlic, amb prats esmaltats de flors com els dels primers cants del Paradís de Dant.