Quaderns Crema - 2000 - Barcelona
IV
Frega, lent, amb el dit, la copa on reposa
l'emoció encesa del matí. Aquesta sang,
que és el tros dels avis i l'esplendor verda de les vinyes,
t'ajudarà a saber com va ser la sang dels déus.
Beu, doncs, el dolor en silenci, com una passió que
es buida.
Mira el temps a contrallum. Fixa't com dilata
la vida dels teus morts i te'ls acosta
amb una ombra de plaer als llavis perquè els beguis,
glop a glop, en un pur èxtasi de llum pura.
Celler
Aquests homes que compacten el terra al capdavall
del poble
per construir-hi un celler, i pis, i casa,
no són espectres que esperin reconeixement,
sinó anatomies animades en la distància remota.
Aixequen un safareig per trepitjar-hi el raïm,
vora l'eixida, i encimenten el pas a la comuna.
Hi neix gent, dinen, passen els anys, moren.
Són uns altres temps, colonitzats, tristos, pròspers:
hi ha electricitat i una centraleta de telèfons,
canten els grills a l'estiu.
Si en un bateig no hi ha confits
la canalla cridem que el nen es morirà.
Els dies són giragonses de sang,
plou i tots resen a Santa Bàrbara bendita.
La vinya és petita, menestral, blava,
la tarda una llesca de pa amb vi i sucre,
La tia àvia que toca la campaneta pels reis
s'apaga a casa, fosa, com un migdia d'oli.
La família creix, mor, s'escampa, oblida:
el món és una sínia rodona. El terra del celler fangueja,
les botes formen construccions fortificades,
la memòria són reguerols de vi.
Tot això existeix perquè, molts anys després,
el meu germà i jo ensumem un guant
que ha estat dut en una altra verema
i recordem la mateixa olor agra de most
al celler de Gelida. L'olor esdevé pupil·la del temps
i dóna a tots aquests personatges la perfecció
d'una alcova que algú acaba d'emblanquinar.
Amb calç a les mans, som un mirall
al fons del riu on altres miren sense veure'ns.