Generalitat de Catalunya - 1986 - Barcelona
¿Qui no ha sentit parlar de Narcís Monturiol i de les seves provatures per a navegar per sota l'aigua? ¿Qui no el relaciona amb els moviments revolucionaris que en el segle passat lluitaven pel progrés i la llibertat dels homes? El conegut retrat que li féu el seu amic, el pintor Martí Alsina, ens el mostra tal com el descrivia la seva filia Anna: «Més aviat prim, de llarga i abundosa cabellera, partida per la ratlla, amb uns ulls d'una penetració irresistible. De paraula atractiva i fàcil, de conceptes tan clars com la llum. Per a nosaltres, les seves filles, tant o més que un pare era un veritable amic.» I ho fou per a tots els qui el tractaren, perquè Monturiol fou, sobretot, un idealista. Ell repetia que era un revolucionari, un revolucionari pacífic, enemic de la violència, però capaç d'agenollar-se davant d'un poble que lluités per la seva llibertat. Imaginatiu com era, va idear un submarí, el famós «Ictíneo» —o més ben dit, els famosos «Ictíneos», perquè en féu dos models diferents, l'un més perfecte que l'altre—, però no pas per matar homes, sinó per descobrir i explorar el fons del mar. La idea se li va ocórrer durant un dels seus confinaments polítics a Cadaqués, assegut dalt de les roques del Cap de Creus, mirant les onades i recordant els sofriments dels qui nedaven sota l'aigua per pescar les branques roges del coral. I es que tota la seva vida procurà alleugerir els sofriments dels altres, oblidant-se sovint d'ell mateix i dels possibles èxits materials. Inventor per naturalesa, artista i somniador en el fons, lluità sempre per un món millor i més just, on tots els homes i dones poguessin sentir-se germans. Confiat en el seu entusiasme i per fer-ne participar els seus amics, fundà una societat mercantil, «La Navegación Submarina», per explorar el fons del mar: la primera del món. L'any 1859 aconseguí veure navegar per sota l'aigua, en el port de Barcelona, el seu estimat «Ictíneo», tripulat per ell mateix i per uns quants amics fidels. No havia oblidat les temptatives revolucionàries de la seva joventut, quan intentava organitzar la fraternitat universal amb revistes i escrits diversos. Els seus millors amics foren uns idealistes com ell: Clavé, que intentava fer arribar la música als treballadors a través dels seus populars Cors, o Ildefons Cerdà, inventor d'una nova ciència, l'urbanisme, que permeté crear la moderna ciutat de Barcelona, un cop enderrocades les velles muralles que l'endogalaven.
Al tret romàntic unia un misticisme molt en la línia cabetiana de la qual se separava només pel que fa a la religiositat de Cabet. Tanmateix, Monturiol, sense ésser creient, es veia atret per allò que aquells socialistes primerencs anomenaven el comunisme dels primers cristians, precisament pel que havia tingut de revolucionari en el seu dia. La liberalitat de la seva ideologia, compatible amb aquesta posició, li va permetre de mantenir una estreta amistat amb un jesuïta, el pare Vinader, durant els últims temps de la seva vida, amb qui parlava de tot menys de religió; només una vegada varen tocar el tema i Monturiol va fer prometre al religiós que no aniria a visitar-lo en el moment de la mort a fi d'evitar d'aquesta manera l'enutjós rebuig que hauria estat incompatible amb l'amistat professada. Cal dir que el P. Vinader va complir la promesa.
En canvi, fou enterrat segons el ritus catòlic, contrariant així el seu desig explicitat en diverses ocasions. Algú ha adduït, a fi de justificar tal decisió per part dels familiars, la difícil situació del seu gendre, llavors director de la filatura «La Española» de Sant Martí de Provençals, enfront del consell d'administració de l'empresa. Fos com fos, les causes de tan delicada, i moralment compromesa decisió, restaran inèdites en el misteri de la història íntima i personal, i doncs no verificable, dels protagonistes. Sembla, tanmateix, que ens trobem davant d'una conducta que constitueix una resposta determinada a la pressió exercida per una societat com la de la Restauració que tornava a discórrer pel camí del conservadorisme, de l'ortodòxia, de la moral del què diran. Pressió, cal reconèixer-ho, que es feia difícil de sostenir en aquelles circumstàncies.