Florí, a Elx, com palmera o com nard,
cossos gentils, criatures de l'aire,
i va arribar, de pressa, a l'araceli,
havent passat de sequedat amarga,
inicial, del cant de les Maries.
Va davallar una magrana d'or
que duia, dins, un àngel i una palma.
Oh gran comerç, des d'on arribaria?,
des de canyars i soledats augustes
amb un afany de claredat invicta.
Com un polsim, com un pol·len secretíssim
es va enramar l'aire de veus i músiques.

Tres noms: Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joanot Martorell

Tres noms només, que alenen a la terra pregonament,
com llànties enceses,
fosforescents entre els morts i la terra,
com capitells o com joc dels infants.

Per vostres noms d'arrels i d'amargura,
pels vostres noms de cabellera i vidre,
pels vostres noms d'ossos i d'aigua, líquens,
regne dels morts, esquelets desvetllats.

Pels vostres noms, corona permanent,
bandera al vent i llençol de tristesa,
rella d'amor i il·limitat migdia,

pels vostres noms, els noms del tres en ratlla,
pels vostres noms de clivellades síl·labes,
pels vostres noms de falç i de futur!

València, València que el meu cant siga el cant de l'amant

que et sap que vas i véns per la teua casa sempre ocupada amb alguna feina i té una furiosa nostàlgia de les teus barques de les teues anguiles les passajades solemnes des del portet de Catarroja a l'Albufera.

València, València enyorada dintre el salnitre del dia com enyore els pins de la teua devesa la rodonor de les teues eres la perfumada gràcia del teu llac on les canyes es vinclen damunt l'aigua de remorosa intimitat dels teus canals dintre el dia.

II

Pontifical, amb el bàcul august

de beneir les quatre creus del terme

i salpassar els peixos que naveguen,

mires la mar, palplantat a la roca.

Passarà el temps i et tallaran el cap.

Rodolarà per un funest barranc.

Mort escapçat, el teu futur me'l sé.

Però has negat amb el cap tres vegades.

Has apel·lat al judici final.

No t'han valgut raons del dominic;

mires la mar, solitari, al saló.

Encendran llums, les benèfiques torxes.

Sabràs si fa bon temps, o el fa dolent,

per la maror, el canó de l'oratge.

Et recorde, Raimon, perquè és divendres.

Et recorde, Raimon, entre dues clarors.

Et recorde, Raimon, pels carrers del teu poble.

Et recorde, Raimon, perquè fa fred i ploren

totes les teues fonts.

Et recorde, Raimon, perquè ha caigut

la nit com una ala negra.

Vine, Raimon, i guia'm!

M'agafaries de la mà, em duries

al lloc on és la Cova Negra.

Em deixaries plorar molt,

plorar tota la vida.

Vine, Raimon, amb la teua guitarra.

Vine, Raimon, amb la teua veu de fusta encesa.

Pregue per la teua vellutada ciutat.

Implore a l'home que passa amb abric pel carrer.

Interrogue la dona que duu una nina de la mà.

Però mai ningú me'n dóna raó.

Recórrec en silenci el carrer Blanc.

La teua veu fugia per un darrer cantó.

Vine, Raimon, amb la guitarra amarga.

Cau la nit i estic sol a la teua ciutat.

Et recorde moltíssim i recorde Anna-Lisa.

Com a record us deixe un pectoral de pedra.

Col·legiata

Teologal la pedra edificada,

els capitells que fan créixer la dita,

la soledat de la casta placeta,

apostolat, apostolat arnat.

Solquen vaixells i lliris i hi ha mans,

hi ha mans i dits perduts dins aquesta aigua.

Jo toque temps tocant aquestes pedres.

Jo toque el temps, les síl·labes profundes.

Cor ancorat a un passat venturós,

petrificat i permanent record.

Aquells galants, aquelles dames doctes.

Tot un passat i per la brisa peixos,

peixos, clavells i flors de taronger.

Oh bosc d'amor, bellesa delicada.

Solquen vaixells i riuraus el matí.

Van a l'amor o la guerra, les lluites,

les proes d'or, les corones de l'aire,

dons de cristall, matineres ermites.

Van a l'amor o la guerra! Solcaven

ones del mar, de vidres reiterats,

i salpassaven una brisa alegre

amb àgils mans i ballaven els peixos.

Per un amor errant de Carmesina,

per un amor capital de Tirant,

per un amor desvetllat a una cel·la,

pugen xiprers i penetren el dia,

canten els pins voladores cintures

i arriba el jorn al seu centre de gràcia. [...]

Remor dels horts i remor dels amants!

Oh Miramar de les parets de lluna,

tarongerars i magraners quiets,

camí de Barx, Vilallonga de pedra!

Jo cantaré la florida comarca,

i cantaré una fecunda terra

entre llorers i llavis i alegria.

Creixia el pi que arrela a la murada,

van al seu pas els camins clars i pulcres,

volen balcons i les dames de vidre.

Gandia, els horts a les nits de l'estiu,

camí del Grau o camí del misteri,

intacte encís o bé l'encant primer.

Pedra de llum, ara de llum, Gandia.

Garbellaré castament el teu nom.

Passeig

Aquell carrer que davallava al riu

entre una olor grata de vaqueries,

i el capaltard, la plaça del Segó,

carrers que fan un colze de vegades.

Els clars carrers amb què anomene el dia!

Amb cobertors escampats als balcons,

intimitat de rajoletes, casta,

pecaminós un amor profundíssim.

Aquella olor d'encens penetra el dia;

sonen metalls i navega la festa

i hi ha, per tot, una humil alegria.

Misses majors, regals episcopals,

i rams papals que decoren els plats.

Per tu, ciutat, encara crema el sucre.

Joanot Martorell

Sone la vida! Timbals i cavalls!

Per un balcó que mai no oblidaré,

per una nit tancat entre unes cuixes,

com llaurador que sols excava un pubis.

Per un furor o lletra de batalla!

Per un cantó de desafiament,

per una mar d'enramada ventura,

per una amor de clarobscur o nit,

per una llum que entra per la finestra

i mire al llit els pits que més m'estime,

per una amor de segur epitafi.

Condecorant amb besades les hores,

jo t'he tingut, amant, entre els meus braços.

Sone la vida! Timbals i cavalls!

Joan Roís de Corella

Si sacres mans, si florides maragdes,

si cald amor, si front, si pensament,

si, com perpal, com gotejant aurora,

com dematí de revoltats llençols.

De tot açò, de castes mans de cendra,

de castes mans i casta sepultura,

crescuts vitralls dels amants venturosos,

si com grans fulls, com tapissos antics.

Jo mire el bé que passa pel carrer

i estic content, però les meues mans

enyoren molt uns pits a penes mòbils.

Amants, mireu la meua desventura.

Arriba el sol a la meua finestra

i sóc al llit en plena soledat.

Testament

Deixe ací el cant per al meu poble.

Un mot darrere d'altre, he anat

escrivint amb la meua mà,

vençuda d'anys i de fatigues.

El meu poble farà amb ell

aquell ús que creurà millor.

Mai no sabrà ningú la sang,

quant d'amor i de patiment

recorren un per un els versos.

Els deixe a les mans del meu poble.

Febrilment l'anava escrivint.

Moltes vegades em llevava

secretament a mitjanit,

i escrivia, escrivia encara

contra l'oblit, contra la por.

He treballat intensament.

Arribaven matins de sol

i celava la persiana,

perquè els ulls em coïen molt.

He escrit el cant per al meu poble

davant la mar al Perelló.

El país al qual el destine

és el País Valencià.

Benidorm

I

El Benidorm nocturn que ara trepitge.

Carrers perduts, al costat de la mar.

La finestra ventruda que arribava

ran de la sorra. I la còmoda aquella,

amb la fotografia d'un soldat.

Arribava el matí, amb dits de rosa.

Em rentava la cara, i esperava

i després me n'anava pels carrers.

Oh Benidorm, de consagrada llum,

la calç a les parets. Les llums del dia.

La mar sonava, però d'altra manera.

I ja ens volíem, l'un al costat de l'altre.

Assegut al castell. La llarga escala.

Pensàvem pins, i entre els pins ens perdíem.

Benidorm

Molt et recorde, Benidorm, com fores,

tranquil·la nit de mar persuasiva,

plecs de la brisa, aventura possible,

el cavallet de mar damunt l'arena,

primer amor d'oliosos cabells,

lent el passeig, de demorades brises.

Temps era temps, d'amor i confiança.

Ens escoltaves com una germana.

Molt et recorde, Benidorm, i em pense,

pobre com sóc, feliç de sal i vent.

Aitana

Oh mare Aitana de la dura pedra.

Oh sacra Aitana de la guerra, dies.

Vénen amargs, llesquen la dura pedra.

Oh lloc de fred, oh lloc intacte encara.

He abandonat mare i pare per tu.

M'aclame a Tu, i m'arrapava a tu,

genolls de pedra i turmells de música.

Oh mare Aitana del braó potent,

la de l'esguard que fita velles terres.

Perquè has patit moltíssim, mare Aitana.

I has vist anar-se'n els teus millors fills

que ara retornen carregats de versos.

Canten per tu perquè han plorat moltíssim.

Sempre enyorant-te, recordant-te sempre.

Mare rupestre, oh vella i dura mare.

Aitana

Oh mare Aitana de la dura pedra.

Oh sacra Aitana de la guerra, dies.

Vénen amargs, llesquen la dura pedra.

Oh lloc de fred, oh lloc intacte encara.

He abandonat mare i pare per tu.

M'aclame a Tu, i m'arrapava a tu,

genolls de pedra i turmells de música.

Oh mare Aitana del braó potent,

la de l'esguard que fita velles terres.

Perquè has patit moltíssim, mare Aitana.

I has vist anar-se'n els teus millors fills

que ara retornen carregats de versos.

Canten per tu perquè han plorat moltíssim.

Sempre enyorant-te, recordant-te sempre.

Mare rupestre, oh vella i dura mare.

Teodor Llorente

Vora el barranc dels Algadins creixia

el dia més, i més de pressa encara.

L'aire movia les palmeres. L'aire

t'ha pres la veu i t'ha pres la paraula

i alegre empeny la voluntat d'un poble.

Per aquells mots que ens vas deixar a taula,

el poble creix, es multiplica, sap

el seu camí, la seua identitat.

Deixe ací el nom, el ram breu d'homenatge,

i pels carrers festius del dia canta.

A Jaume Roig

Enguany s'esqueia

el centenar

-Fa cinc-cents anys

dia per dia-

de la mort vostra

quan vàreu caure

de dalt un ase,

per Benimàmet,

seguint camí

invers del riu,

i us van dur

a vostra casa

de la ciutat,

dins el carrer

de Cordellats

vora la Llotja,

ert com un fus,

sense pols quasi,

i us van creuar

les mans al ventre,

fins que arribaren

els capellans

i salpassaren

el vostre cos,

i amb cerimònies

van enterrar-vos,

un ull tancat

i l'altre obert.

Joan Lluís Vives

Amb un amor de lenta compañía,

Amb un amor que un dia qualsevol

Em tancarà darrerament els ulls

Amb pietat i dolgut sentiment,

molt he intentat reviure't a València,

aquells carrers que puntual evoques,

tan castament efusiu de vegades,

interrogant unes ombres funestes,

orientant alguns passos incògnits.

Carrers perduts d'una intacta memòria,

amics, cavalls, converses i trinquets,

i aquell ocult espant que mai no deies:

el foc brutal tot recorrent els ossos

d'un esquelet que estimaves tantíssim,

desenterrats i condemnats per sempre.

Amb molt d'amor i universal vergonya

et vaig buscar, un altre jorn, a Bruges.

[...]

Vares fugir, i fugies per sempre.

Noms d'uns carrers, uns amics, poca cosa.

Com des del lloc on et vares morir,

com des del lloc oblidat ja dels morts,

dic el teu nom i l'escric i llegesc

sols un enyor que no s'esborrarà.

Sols un enyor, un amor o tendresa,

fidelitats d'alguna castedat,

aquell amor de trista companyia.

Alacant,

bandera clara

de la llibertat.

Matí

de mar i més mar.

(Vent i més vent

enramat.)

Alacant,

bandera clara,

foradada

d'una alegre i viva sal

—Alacant de peix—,

horitzó de punys invictes,

de fermesa.

Platja de Sant Joan

Els gratacels i aquesta mar propícia

la sorra, el cos ajagut damunt d'ella.

El cos d'amor, o guitarra que sona

aquells moments intemporals d'amor.

El ritual de les belleses, el

ritu del bany, i l'aigua o el plaer.

Els gratacels de l'alçària i la gràcia.

Mire el matí, tan ben fet, i seguesc,

seguesc i evoque unes cames lleugeres,

un cos d'amor o molt grata memòria.

Aquells mollets que menjàrem al port.

Mollets torrats i el trosset de llimona,

que vam esprémer damunt els mollets

ben arruixats a poquet a poquet.

Mollets al plat. Per la finestra véiem

l'aigua del port, tot amarat de sol.

De sol profund, tot enramat de sal.

De pals, de veles i de l'exacta gràcia.

Aniríem després al cementeri,

on és Miguel Hernàndez, gran company

o gran amic de guitarra i de pena.

De pena, amor, Oriola perfumada.

Olen llimones i taronges, ol

el capaltard de les séquies secretes.

Monestir de la Santa Faç

Monestir, Alacant. La Santa Faç.

Com que el poble és creient. Obre les portes

de bat a bat i entra al temple en fileres.

Encén els ciris de la romeria.

I canta a Déu, amb els genolls a terra,

i fa els seus precs, demana açò i allò.

Li ho concedeixen i llavors encén

ciris encara, els ciris dels exvots.

I torna al temple. Agraït, sempre torna,

fins a les voltes ressonen els seus càntics,

càntics a Déu i la Mare de Déu.

I com l'aigua ressona dintre el cànter,

dintre del món la seua veu ressona,

i branda flors d'agraïment i música.

I

Secretament arribava a Alacant

per tu, Miguel, solitari al teu nínxol

amb un clavell encés al gerro humil.

Per tu he mirat la mar amb alegria,

per tu només anava entre els xiprers,

per tu només entre una pols remota,

per tu només que ací  jeus, amarguíssim,

el meu record, el meu dolor més gran,

ah fonda veu, ah barranc d'Oriola.

Per tu, amic meu, que mai no he conegut,

que mai no he vist, però que et sent a prop,

molt a prop meu, del meu dolor més gran.

Per tu he tornat novament a Alacant.

Jo tinc, per tu, llibres assenyalats,

crucificats amb un llapis indigne,

tot intentant resseguir-te les passes,

el vers ocult, el vent que l'empenyia,

aquest gran vent, de popular origen

un vent de braus o de cavalls terribles;

per tu, amic meu, sóc un sac de preguntes.

Retornaràs, Miguel, amb ales tèbies,

la tebior que tant necessitaves,

i amb clares mans d'impartir el poema

que ha de cosir el que es vol descosit

i ha d'ajuntar definitivament

pedres i mots que es voldrien dispersos.

Has de tornar agrupant el teu poble

dessota el vent de la teua bandera,

dessota el vent de la teua veu fonda

de claredats encara no aclarides,

i menjarem el pa amb oli a la taula,

beurem el vi de l'acord comunal

i a genollons rescatarem les lloses

i cantarà pels teus horts d'Oriola

el rossinyol de voluntat de vidre,

el rossinyol que persevera, encara,

el rossinyol damunt l'os del teu front.

Ah, viurem jorns, llibertat solidària,

compartirem el país i la casa,

retrobarem les barres enterrades,

i ha de cremar el seu foc les pupil·les!

Per tu, per tu he tornat a Alacant.

T'he retrobat al fons d'un plat humil,

tu, valerós, de secretes fondàries,

oh clar Miguel de taronges solars,

oh trist Miguel de les hores més fondes,

incorporat al moviment del poble,

tot restablert l'ordre que abans no hi era,

oh altiu Miguel de la veu combativa!

III

Enamorats de la teua mort, feien

raonaments i pastaven uns textos,

aquells que mai no han entès el que deies.

Fores motiu de conversa i tertúlia,

i estaves mort i ben mort al teu nínxol,

cosa que mai ells no havien pensat.

La teua mort, la trista mort brutal

a la presó, un dia qualsevol.

Ara t'han mort o t'han assassinat

dient-se amics i companys seguríssims.

No estaves mort! Estaves viu encara!

Encara ho ets, per al qui ho vol saber,

i dius el pes precís de la paraula!

Després de mort, l'assassinat, Miguel,

pobre Miguel amb aquells ulls de febre,

aquelles dents que jamai perdonaren!

Ells t'han volgut assassinar! Són ells!

El professor De Res et mesurava

tot consultant diaris i receptes

sense pensar mai les teues fondàries.

Parla amb accent de morena obstruïda,

i el caminar com d'anda, de gaidó,

perquè el forat del cul potser li cou.

Hola què tal arriba el seu amic

i tots plegats inicien amb mans

de maricó la gran confusió.

Hombre... Miguel... Yo creo que Miguel...

Miguel no és assumpte d'acadèmics!

Miguel sols és un assumpte del poble!

Miguel sols és País Valencià!

Ara ha arribat el moment teu, del poble,

de ramaders, d'agricultors, de lluita,

pèls i suor, i et tornem a la vida.

Torna, Miguel, amb pas de comissari!

Torna Miguel, amb pas de capità!

II

Tu, que has colgat, com per fer-la fecunda,

una amistat en un fem entranyable

des d'on l'has vist precipitar-se i créixer;

tu, que has viscut íntegrament un poble,

aglutinant unes necessitats,

i proclamant uns compliments precisos,

tu, clar Miguel, comissari del poble,

tu, lluitador de les primeres hores,

tu, dura veu de matinera pólvora,

amic, germà, a tu adrece el meu cant.

Íntim, et cau un polsim de les ales:

és un polsim incessant de farina,

oh tu, l'amic de la millor fornera.

Per una olor que de la terra ve,

per una olor que ve de la farina,

un tacte breu com d'ala cereal,

deixa'm, ací, invocar el teu nom.

D'antecedents, de precedents, de fosques,

arrels del vers, manaments de palmera,

proverbials magranes amb un àngel,

et busque i sé que t'he de retrobar.

Oh combatent de la causa del poble,

oh remolí de la terra pregona,

oh brau lunar nafrat en trista nit!

Passa com riu, com amant, com soldat,

la veu que et diu i et demana que vingues,

passa com riu, com un principi d'ègloga.

Hi ha forns de pa, com hi ha forns de calç,

hi ha forns i mans i esperances encara

de què el País Valencià, sencer,

aixeque el vol com una alta senyera,

i ens manques tu, amb la veu foradada,

la veu humil, i imperiosa alhora!

És l'hora, amic, és l'hora del combat,

l'hora del guany i l'hora de la pedra

i tens un lloc a la primera línia.

Darrere teu, amb la veu farinosa,

veig Gabriel, amb ulls d'aigua serena,

la prosa greu i l'accent vellutat.

I veig també un poble que treballa,

fa el seu camí de lluita inseparable

seguint el solc d'una segura línia.

Tu assumiràs, amb ales i pistola,

aquest moment de lluminosa història,

el manament i l'honor del teu poble.

Tu, veu feroç d'Alacant que es retroba

i diu ben alt unes raons de pedra,

unes raons de magrana i palmera,

unes raons, uns arguments ben vàlids,

i és al costat d'aquell qui lluita més,

tota la nit despert a la trinxera,

tota la nit endevinant passeres!

V

Amb fosques mans escarbotant la terra,

a genollons, resseguint la memòria,

amb ulls cruels i amorosos alhora,

un fil de veu et continua encara!

Amic, amic de les parres extenses,

amic de mel i de pa i pausa extensa,

amic de vi, oh company de la pólvora,

oh l'hora gran, celestial, del poble!

Plante una veu que no et deu ser estranya

amb les arrels foradant una terra

fins l'os cansat de l'esquelet insomne,

oh clar amic, company de claredats!

T'espera, amic, el cavalló de l'aigua,

el dia gran de la plaça del poble,

el sol d'abril i l'escala i el vent,

t'espera tot com ho vares deixar!

T'espera l'hort i t'espera la séquia,

t'espera el cant festiu del rossinyol,

t'espera el pa de la millor farina,

t'espera el cor combatiu del teu poble!

Rescatarem de les mans d'abadessa

la teua veu, que és la veu de l'estable,

com és la veu oculta de la terra,

com és la veu del teu poble malmés!

Creues els ponts com soldat que retorna,

creues el vent de l'Ara-Coeli encara,

puges més alt que les palmeres d'Elx.

T'esperem tots els qui creiem en tu!

Som poble, sols, i poble per a sempre.

Som poble, sols, fins a la mort, com siga.

Som poble, sols, fidels al nostre poble,

al manament del cor del nostre poble!

Miguel, Miguel! Quina hora més bella!

Torna, per tu, Neruda des de Xile

i encén balcons i donzelles de vidre

i fa sonar una guitarra d'aigua!

Torna, Miguel! El teu poble t'espera!

Isabel a Castelló (Fragment)

Vers Castelló caminàrem tots dos.

Deixa, Isabel, que ara et diga i indique.

Entre les dents em passege les síl·labes

del nom d'amor i lletra de batalla,

aquell matí de flors de taronger,

entre barrancs i música molt cauta,

antiga pols que en estols s'enlairava,

com propugnant unes normes rupestres

de balls peluts i inofensives canyes, mentre una pedra roda i

cau a l'abisme repercutint, com tambor o metall,

en algun lloc secretament central.

Castelló d'horts i guitarres profundes! Cisterna, aljub,

ah plenitud dels temps!

La plenamar dels cultius, l'aigua oculta, terres carnals de

retallada gràcia,

el digne acer laboral de llegones,

un cel tibant com una vela immensa.

Olien molt els tarongers. Olien

a ardents amors que busquen matrimoni, fecunditats

d'atarantants nocturns

i castedats de lluminós origen.

Com un amor, l'olor dels tarongers

ens duia, folls, des d'una banda a l'altra. Vèiem els solcs

que escrivien a l'aigua lletres perdudes d'alfabet absort,

vèiem pujar aquell matí de parres,

aquell pujol del migdia ben fet

com un paller d'ors culminats i grans. Amb un sarment vaig

escriure el teu nom molt lentament, amb molt d'amor secret,

damunt la pols d'un camí qualsevol. M'hauria més estimat

d'arrapar-lo,

amb fosques ungles, al mur d'una cova perpetuant el nostre

amor anònim,

gesmil i anell, passió socarrada.

Sempre anirà el teu nom vinculat

a un Castelló de sol, crosta de pa,

aquell matí cruixidor i feroç

d'un sol d'Homer, de carros i collites! [...]

El nostre amor té el nom de Castelló

al seu bell mig, opulent, com un cànter.

Altea

Acabament de la terra a la mar,

moment final, celeste darreria.

Blava, la mà que vers la mar entrega

el seu present de roques i tomello.

Ah, clar extrem de duresa invencible.

Sinó a Rotlan, d'espasa i d'iracúndia,

ocre del mar t'entregues ben de grat,

acte darrer, suprem aclariment.

A Dénia

Hores de vidres mòlts

i de sal salpassada.

Amb un pessic de vidres li done gust al brou.

Amb un pessic de sal allargue la bugada.

Ama, hi ha foc?

A l'altra casa han mort un porc.

Tres en ratlla, tres en ratlla,

Tereseta,

no m'hi faces la punyeta.

Ous, ous,

que demà és dijous.

Pic i pala.

Busca tu qui t'ha pegat!

D'ahí, d'ahí, teuladí.

La germania de la Marina, amb la dolguda samarreta.

Hisseu els punys, travesseu

el jorn!

Hisseu els punys!

La germania del secà, la terra essencial,

solar!

Perduda ermita, bri d'aigua,

digues.

Seguesc l'arrel, una ferocitat,

un dematí,

fuga del vent reblit d'aloses!

Hisseu els punys!

Ve el dia sobre els camps,

per damunt de les ones!

Senyals de foc,

torres de nit,

banderes!

Cantem, cantem el país recobrat!

Cantem, cantem. Què cantarem?

El jorn que ve, la claredat dels ulls. Agafats

pels muscles, cantem, plorem,

plorem, germans,

cantem el jorn de foc. Cantem, cantem. Què cantarem?

Esclatarà un foc a les pupil·les, als cervells.

Aquest país no l'havem escollit. És nostre.

Cantem, cantem, brandem el país insurrecte!

[Festa d'Alcoi]

Han desfilat moros i cristians

amb purs, trabucs i sedes de festeig.

Desfilen, greus, amb contorneigs burletes,

i ho mira el món abocat als balcons.

Duen clavells els trabucs de la festa.

Ornamentant la festa memorable.

Oh jorn de llums, clavells de novençana!

Vindrà la nit, però serà benigna.

Lliuren combats amb repetida fúria.

Passa, a cavall, Sant Jordi pel carrer.

Acataments reverents i diversos.

[...]

Alcoi, abril, i moros i cristians.

Omplen carrers la música els records

i tot és viu, com acabar de fer.

Carrers d'Alcoi, i moros i cristians.

Corre el cavall, a pèl, de l'estafeta.

Arribarà a la plaça en el moment just.

Dirimiran el plet cristians i moros.

Dalt el castell ha de sorgir Sant Jordi.

Llançarà dagues d'or a les gents.

Tothom dirà Vítol Sant Jordi Vítol.

La festa haurà arribat al remat.

Callarà el poble, acatament, silenci.

Aquest poble fou el poble on va

Reunir-se la Primera Internacional.

El mire, el veig, el sent.

Com un pa en l'alcavor,

pujava sense rent.

Una fúria, un amor.

Fou, en principi, una alqueria.

Fou una alqueria entre uns pins.

L'abraçava, en passar, la sèquia.

Hi havia, entre els pins, teuladins.

I hi havia, també, unes gents,

les gents que el feien, dia a dia.

Creixia tenaçment el poble.

El seu cor era una alqueria.

Dic el nom amb humilitat,

castament dic: Burjassot.

Si hi ha un pou en entrar al poble,

n'hi ha un altre als peus de sant Roc.

Parèntesi modestament autobiogràfic

A tu, vida secreta, vida meua,

vidre del vidre, sentiment de l'aigua,

arrel de l'aigua, principal origen,

pel que seràs, pel que fores, pel que ets,

per aigua i aigua, per migdies d'aigua!

Seguretats

Em moriré un dia qualsevol.

Em llançareu, dintre un sac, a la séquia,

amb una pedra i una corda al coll.

Mai no direu el lloc on vau llançar-me.

Ara escriuria un nom,

un nom de pedra i foc,

que està arrapant-me el cor,

un vell nom: Burjassot.

Burjassot, on vaig nàixer,

on veia unes teulades,

uns afanys, esperances

desvalgudes, que es planyen.

Burjassot, sitja i cànter.

I sant Miquel Arcàngel

dirimint tots els actes.

Burjassot, poble meu,

poble meu i dels meus,

Burjassot, terra i gents,

i cases i carrers,

uns canyars plens de vent,

una ermita, un pouet.

En català sonà lo meu primer vagit:

en català, també, començava el mural.

En català sonà lo meu darrer vagit:

en català prenia a taula l'aigua, el pa.

En català, suprema fidelitat estricta,

van passant els meus dies de treball i de lluita.

En català cantava les torres i terrasses;

en català he cantat i he servit el meu poble.

En català de ferro o català de terra,

en català de dolça besada inextingible,

en català de lent capaltard i canyars.

En català de l'aigua i català del pa.

En català sonà lo meu primer vagit:

tot humil el servesc treballant els meus mots.

He aixecat, mentre escrivia, el cap

i amb ulls cansats de la cal·ligrafia

he vist enllà, damunt d'una tauleta

que hi ha al racó del nostre menjador,

entre papers i llibres que m'estime,

com un ocell de ritme popular,

com un gresol, una fotografia

de fa mil anys o de fa quatre dies:

tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,

i més enllà les Sitges del meu poble.

La veig sovint i et recorde moltíssim,

el cos esvelt, com un cànter de Nàquera

i un breu ocell de tristesa als teus ulls.

M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia

entre papers i fortuïtes síl·labes.

Com qui, a la nit, intenta orientar-se

amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire

aquell instant de l'any 48.

Tu vares fer que cregués altre cop

i m'has donat la teua companyia,

el teu discret silenci, el teu ajut.

Aquesta nit t'he mirat novament.

Et tinc i et veig com et veié el meu cor

el dia aquell de la fotografia.

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

En aquest gran silenci de la casa

jo et vull deixar, amant, amats per sempre,

un ram convuls de síl·labes de vidre.

Al dematí potser et floriran

entre les mans de timidesa invicta,

i volaran des d'ell brisa i colomes.

Creix el mural de calç i de coets,

amb claredats i explosions de mar,

per un amor que se'ns enduu plegats.

Secret amor, estendard lluminós,

barres de sang sobre un blanc intocable,

aquest amor salvatge d'un país

que havem creuat, estimant-nos moltíssim,

des d'Alacant a Castelló, amb els ulls

plens d'una llum, una gota de llum.

Dic el teu nom en aquest punt mateix.

Dic Isabel i canten els canyars

i pels carrers diversos de València

passen amants que es besen a la boca,

amb molt d'amor presos per la cintura,

atarantats d'una olor de gesmils.

Dic el teu nom i amb casta reverència

el posaré en un pitxer amb aigua.

Dic Isabel i seguesc el camí.

Burjassot, un nom de pólvora,

escrit en lletres de foc.

Jo vull que els morts del meu poble

em facen entre ells un lloc.

Mort encara, veuré encara

una església i un pou.

Mort encara, escoltaré

el goig matiner dels trons.

Mort encara veuré encara

la pujada de Sant Roc.

Mort encara, diré encara

un nom de cendra, el vell nom.

Mort encara, veuré l'alt

campanar de Burjassot.

Ací em pariren i ací estic.

I ací cante i ací faig versos.

Ací veig créixer els meus fills.

Ací em creixia, al sa i al pla,

entre unes gents treballadores,

un orgull de ser valencià.

Pense una antiga vinyeta.

Burjassot, entre dos pous.

Poble de pous i de sitges,

guarda en el fons del seu cor,

com una antiga collita,

allò millor, un tresor:

la valenciania autèntica,

que ha mamat a Burjassot.

Tot ho pense i ho recorde

en el dia de Sant Roc.

Allò que resta són els fills,

multiplicats en fills i fills dels fills,

a través de les generacions,

dels anys,

de les famílies,

llarg fil de sang que es perpetua enllà del temps,

xàrcia seminal,

vidre dolgut que vibra,

arrel inestimable

que sosté l'estendard i sosté l'arbre,

supera el calze i es retroba fondo

en el mirall dels morts, i més encara:

en aigua i aigua i aigua i filament,

en permanent fluència d'afanys.

Florí, a Elx, com palmera o com nard,

cossos gentils, criatures de l'aire,

i va arribar, de pressa, a l'araceli,

havent passat de sequedat amarga,

inicial, del cant de les Maries.

Va davallar una magrana d'or

que duia, dins, un àngel i una palma.

Oh gran comerç, des d'un arribaria?,

des de canyars i soledats augustes

amb un afany de claredat invicta.

Com un polsim, com un pol·len secretíssim

es va enramar l'aire de veus i músiques.

Crema de Xàtiva

I

Rosa de llum, eixamplat extermini,

rosa d'amor, flames devoradores,

rosa constant a dintre el terratrèmol,

rosa fluint com la mateixa sang!

Agenollat davant el teu dolor

invocaré les paraules terrestres

i aixecaré una cendra malmesa

per sobre els caps expectants de la terra.

Oh gran dolor, estupefacte incendi.

Oh gran dolor, hores sense salpàs.

Oh gran dolor, missa a fulles corcades.

Ciutat, ciutat de llarga cabellera.

Ciutat, ciutat de les fonts remoroses.

Ciutat, ciutat de l'invicte destí!

Crema de Xàtiva

X

Xàtiva, pren la corbella a la mà!

T'esperen jorns de llum consolidada!

T'espera el lloc il·limitat de feixos!

Bollirà el mar com la cassola en forn!

Precipitat, amb tanta llum sagrada,

com a un barranc, al teu futur de glòria,

et cante a tu, oh ciutat del passat,

vers un futur de collita i camí!

T'espera el solc i t'espera la lloma,

el clar matí de llum ultrapassada,

la clara nit d'egregi epitalami!

Vindràs amb mi, perquè jo vull que vingues,

i encendràs focs sagrats dalt els balcons

i sabran tots els navegants on ets!

Plaça del Collar de la Coloma

Et veig al cel,

corona astral,

zodíac,

plaça del Collar de la Coloma,

assumpta

entre palmeres i coloms que han sortit de la Cova

sols per acompanyar-te.

Et veig al cel,

intacta,

preciosa,

amb la quieta vivacitat dels teus dies,

les persianes caigudes a la porta de les cases,

les cortines,

una olor de foc de llenya,

els balcons,

les finestres,

com en un quadre antic.

Assumpta ja dels dies

i dels seus assumptes,

et rememore,

et veig,

et contemple.

Ets plena de gràcia,

plaça,

ets plena d'olor de nards ocults i fragàncies noves,

d'aljubs i de cisternes!

Déu et salve,

plaça del Collar de la Coloma.

Déu et salve i et preserve aquesta pau humil,

el gran sossec d'aquestes nits,

amb un paller d'or al centre del collar.

Crema de Xàtiva

XII

M'aclame a tu, mare de terra sola.

Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m'agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma,

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum,

sempre, a la nit, il·luminant, enterc,

un bell futur, una augusta contrada!

Crema de Xàtiva

XIII

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,

seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,

seràs confí on l'aurora comença,

seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels béns que em retornaves sempre!

Crema de Xàtiva

IX

Aquella mort que no trobarà terme,

aquella mort, excedida, a cabassos,

serà la mort del rei Felip V,

serà una mort del tot inacabable.

Es morirà a poc a poc al llit,

es morirà irremissiblement,

es morirà un glopet cada dia,

es morirà de mort inapel·lable.

Es morirà lentament, a poals,

a poc a poc, inexcusablement,

mai no del tot i sempre a poc a poc.

Serà una mort de lenta cullereta,

serà una mort com un xarop benèfic,

serà una mort de cara a la paret.

El castell

Fronteres, merlets, assenyalades fites,

piques de pedra corcada, clivells

de les paraules de tan madures, canyissos,

torna el país!

La pau agrícola, els miralls de la lluna,

els llavis esgarrats, les esquinçades pupil·les,

hissem la llum com una bandera extensíssima!

Torna el país!

Poals de calç, festa major, alfàbregues,

camins nocturns perduts, caragols ofegats

als solcs, graons, graons d'antiga música!

Torna el país!

Himnes esdentats, esmolats ganivets, crinera,

poltre que anuncia el fet, mariners d'ampla

xarxa, les finestres obertes, els fills, l'amor.

Torna el país!

Oriola

1

Veig Oriola episcopal, i pense

un matrimoni novençà que mira

pujar la llum pel mur del veïnat.

Pense aquell matrimoni, aquell, aquell,

que va desfer la mort en hora mala

a la presó, en Alacant on era

aquell amor, remorós d'unes nanes,

aquell amor, o vegetal vertigen.

Veig Oriola episcopal i pense

la fam que hi ha per a tantes persones.

Veig les imatges de les processons.

I pense gents sense un mos de pa.

I vull un món solidari, que creua

L'aire com peix o ràpida fulgor.

Oh tu més dolç, oh Gabriel Miró,

prosa de llum, adjectius de bellesa.

Gabriel Miró, nom sacre de l'oblit,

t'havem de traure o rescatar, Gabriel

posar-te al lloc de llum que més mereixes.

Miró, Polop, aigua de la Nucia

o l'hort de creus, del cementiri, oh

el gran migdia que se precipita

sobre ametlers o vinyes i que dic,

amb casta veu, paraules aromades,

els capaltards, furtius i tantes hores

de sostingut treball i d'esperança.

Ha d'arribar el jorn, durà el teu nom

creuat al pit com senyera de pau

de pau i mels secretes de tomello.

IV

Parlem, tu i jo, com parlen els amics,

tranquil·lament, al marge, al capaltard,

veient com cau la nit a poc a poc,

com entra als solcs l'aigua de les collites.

Parlem, Miguel, con dos pastors antics,

diversament, de coses que ens importen.

Has agafat un bri i vas mastegant-lo;

jo mire entrar, a la teua pupil·la,

tota la nit de lluna gran i insomne.

Sols he vingut per a parlar amb tu.

Aquest País, el nostre, és un País

extens i clar, de parres i llimones,

tarongerars i llorers plens d'estrelles.

Allò que fou, mai no ha deixat de ser-ho.

Cal la unitat, voluntat de País,

totalitzant els diversos acords.

I fent un feix adreçat a un futur.

Tot això és clar, i tu ets valencià.

Massa oblidat et va tenir València

mirant, molt alt, l'exemple lluminós.

Potser, també, tu has patit del mateix,

i havent cantat els horts i les barraques

no vas pensar l'opció que se't feia.

Apel·le, amic, al teu cor combatent,

apel·le, amic, al teu cor comissari,

apel·le, amic, al teu cor de trinxera.

Ara és distint. No hem de fer el País:

l'hem de refer, com un antic mosaic,

tot restablint, una a una, les pedres.

La teua veu, agrupadora i única,

la teua veu de falç i de riurau,

la teua veu de lira i de pistola,

et demanem: el vers i la paraula,

el compromís, per sempre, amb el teu poble,

que ha retrobat la voluntat de ser

i ser País com ho fou i ho recordes.

Caurà la nit damunt la pausa extensa,

caurà el ruixim i caurà molta terra.

En aquell lloc on més creme la terra

jo sabré que és l'esquelet de Miguel,

oh dolç amic de les hores millors,

oh dolç amic de lira i de pistola,

o dolç amic de devesa i de braus,

de clara nit de capitells desperts!

Agost

Cànters d'agost, que regalimen aigua.

Plens de frescor, que a l'agost s'agraeix.

Cànters tapats amb fulles verdes de garrofer.

Amagats entre canyes, entre branques,

al cap del camp, cànters de l'aigua fresca.

I beure al gall, el raig d'aigua fresquíssima.

I beure al gall, i l'aigua cau al pit

i va entre els pèls, a més intimitat.

Evoque jo els cànters d'altres anys.

L'aigua també, que em torbava tantíssim,

beguda al camp, sota el sol, treballant,

birbant potser, en un camp qualsevol.

Beuré i després jauré bé dintre els solcs

aspres i tendres del camp plantat de dacsa.

Lliçó de geografia

1

Oh Mariola de guardat designi,

oh Mariola, ventura de fonts,

oh Mariola, cobles de floretes,

oh Mariola en el migdia d'or!

Guaites com pètal, vigiles el poble,

mare total de la comarca extensa,

amb un amor d'extensa consistència,

guaites els dies i les nits, amant!

Arraps, arraps de les mates perdudes

en l'univers d'aquesta hora plena,

braços d'afany i suor de treball.

Canten les fonts i ballen les floretes

i vaja jo, perdut entre els tomellos,

cercant, amant, la flor del lliri blau.

Alcoi: moros i cristians

1

Bufen metalls, car l'Infant ha sortit

com a jugar. Telles del mort i pam.

Bufen metalls, perquè l'infant ha entrat,

amb pas lleuger, dintre la seua casa.

Bufen metalls, tant si entra com surt.

L'infant enguany fa de Sant Jordiet.

Alcoi li ret el degut vassallatge.

Tothom ho acata, i el reverencia.

El dia és bell, com acabat de fer.

Amunt i avall, van els carrers, els barris.

Amunt i avall, les comparses la festa.

El jorn dels trons no veus un gos a Alcoi,

car tots se'n van amb la cua entre cames,

on no ouen trons, a la muntanya, als arbres.

Alcoi: moros i cristians

2

Alcoi, abril, i moros i cristians.

Omplen carrers la música els records

i tot és viu, com acabat de fer.

Carrers d'Alcoi, i moros i cristians.

Corre el cavall, a pèl, de l'estafeta.

Arribarà a la plaça en el moment just.

Dirimiran el plet cristians i moros.

Dalt el castell ha de sorgir Sant Jordi.

Llançarà dagues d'or a les gents.

Tothom dirà Vítol Sant Jordi Vítol.

La festa haurà arribat al remat.

Callarà el poble, acatament, silenci.

Aquest poble fou el poble on va

reunir-se la Primera Internacional.

Homenatge, indignament precipitat fet en vers i en prosa,

a un germà, a un amic, a un company: Ovidi Montllor

2

jo havia escrit amb lletres de quitrà el teu nom als

murs de les tenebroses matinades de València

havíem anat

tu

i  jo

plegats

havent sopat tots dos com uns canonges

al barri de les putes

i em referies que una vegada vares venir a València en

un autobús

i et vares perdre per aquests carrers per aquestes cases

en un llit qualsevol amb una dona

i em vas referir

instantània

amb una gràcia i una tendresa inoblidable

la teua primera experiència amb una puta

amb una dona nua

que et cercava el trau

el teu trau d'adolescent

abans d'açò

abans d'aquesta matinada a la ciutat de València dues

vegades lleial

vàrem fer un bon sopar

ens vam asseure a una tauleta

i mentrestant pessigàvem d'un plateret d'olives

em vas narrar el procés que havia seguit el teu disc

ovidi montllor

canta a alcoi

vàrem beure moltíssim

potser massa

hi havia unes xicones parlant prop de nosaltres amb

un home

eren

aquells

temps de persecució

de tenebres

de cauteles

vam sortir als carrers de la nit

feia fred

caminàvem absurdament d'un lloc a un altre

arribàrem a una petita plaça

evocàrem dies passats

dies d'esperança i perill

després

abans de retornar a casa

vaig emplenar els murs de València amb un nom

agrupador i únic

un nom de lluita

d'esperança

deia

ovidi montllor alcoi

tot ho recorde ara mentre passen els dies

mentre passen les hores de fosc metall altern

veig a la meua dreta el divan on tu seies

on ens vas comptar l'altre dia a isabel i a mi els camins

de fang i de boira de tristesa i de fred pels quals

arribares a la teua carta escrita a casa

de vegades isabel i jo encara recordem aquells dies

eren

aquells

temps d'esperança i risc

la teua veu anava recitant la dramàtica història de

l'emigrant

isabel i jo ens miràvem

secretament volíem que València arribàs a ésser plenament

lluny

com en una fotografia

com en una aigualida fotografia en sèpia

hi havia el barranc del cinc que creuava tota la terra

hi havia la força tel·lúrica del barranc de la batalla

el vaig veure en la teua companyia i en la de toni miró

barranc del cinc

barranc de la batalla

terra de barrancs desvetllats sota la lluna plena

els barrancs quasi blaus esperant tan quiets

els barrancs que es desperten en sonar la teua veu

moltes coses ovidi

molta vida compartida

com el menjar el pa

la lluita l'esperança

Homenatge, indignament precipitat fet en vers i en prosa,

a un germà, a un amic, a un company: Ovidi Montllor

1

em deixaràs ovidi que pense el teu barranc del cinc

em deixaràs ovidi que rememore els teus dies del

mestre de ribera

mire alcoi el teu poble

(les millors peladilles del món

els trabucs millors per a la festa

el café licor més explosiu escolte)

des de la mariola davallen

com una cançó

les fonts les innombrables fonts

els rierols

les herbes bones per al fetge i per tal de pixar clar

a l'altra banda de la mariola hi ha les covetes dels

moros excavades ala mateixa roca

(periòdicament d'any en any

joaquim molas i xavier fàbregas

van a alcoi per tal de participar en la concessió d'una

espècie de premi de teatre

aquesta és la versió que se'n dona del cas

en realitat van a alcoi a rebre les aigües de la Mariola

a glopets petits

glopets de malaltia o precaució

tornen

després

joaquim molas i xavier fàbregas

lleugers

a prova de culitis i ulls de poll

tornen cofois amb una vara a la mà

amb un bri d'herba entre les dents

i són immensament feliços

i reparteixen postals

dedicatòries autògrafes

i així tornen a barcelona

sempre s'adormen al tren però en arribar a sitges

obren un moment un ull i continuen dormint

encara amb una rara felicitat)

deixa'm que pense l'alcoi que et desespera tant i

t'estimes tantíssim

(en sortir d'alcoi o en arribar a alcoi

hi ha una casa

modesta

flamígera

i en ella viuen les persones que amb més castedat

t'estimes

jo t'he vist arribar

fugitiu

com un bandoler

com una llebre

a aquella casa

a aquells amors

o he sentit com un esgarrany al mateix tel del cor

amic meu ovidi germà meu company meu de tantes

nits de lluita i d'esperança)

haurà florit ara la teua serra

haurà florit també el barranc de la batalla?

pense el teu alcoi

el de la teua molt amarga infantesa

el de la teua lluminosa i amarga adolescència

pense alcoi el teu poble

sols després d'haver-lo pensat podria continuar el

meu camí

Lliçó de geografia

4

Barranc del Cinc. Canta Ovidi Montllor

amb veu d'amic i franca la mirada.

Recobra el temps, i recobra l'afront.

Recobra els anys d'espera i de tristesa.

Barranc del Cinc. Entre els telers ressona,

i clara ve, i potent, una veu.

Neta la veu i el patiment d'Ovidi,

que somnià, d'infant, mirant el món.

Barranc del Cinc, Barranc de la Batalla.

Tot són barrancs sota la lluna muda.

Tot són barrancs per al qui més somnia.

Barranc del Cinc. Jo celebre l'amic

que mesurà, en versos memorables,

altius camins de tendresa i combat.

Dic el teu nom. Carles Salvador

I

Dic el teu nom de flames i de síl·labes,

dic el teu nom de poble sofert,

de poble digne, resurrecta rosa,

Carles Salvador.

Volen les cendres com ales diürnes.

Volen banderes de metalls.

Vola el teu nom de farina fundadora,

Carles Salvador.

Així morí l'heroi del poble, així lluitava,

així enllestia la pólvora de la batalla.

Així aixecava dolorosament el front,

Carles Salvador.

La combativa estrella precursora,

la saviesa remota de les nostres gents.

Valls, rierols, pujols, rius, matinades,

Carles Salvador.

Diré el teu nom de blat i de bandera.

Diré els teus ulls que veien la victòria.

Diré els teus mots de confiança,

Carles Salvador.

Un funeral  de lloses.

Un tedèum de banderes flamejants.

L'alba venia i et signava el front,

Carles Salvador.

Castell de Saix

Castell de Saix, on parlen castellà

i tenen cor per a fer les grans festes.

Dret el castell, damunt el cim més alt.

Els enderrocs que el temps anava fent.

Veus els munyons i veus la soledat,

la soledat de les terres desertes,

arriba el fred, com arriben les nits.

Senyorial castell o fita antiga.

Temps en el temps, evoques temps passats.

Aquí arribà el rei Jaume I,

les seves hosts de combatiu designi.

I aquí va alçar, altiva la senyera,

delimitant el País Valencià.

I canta aquí bel·licós el vell himne.

Llibre de Peníscola

I

Penetra l'aigua galeries d'aigua,

aigua i més aigua, cabelleres d'aigua,

aigua de roca que segueix una aigua,

aigua per cames i per gola d'aigua.

Aigua de bàcul i miracle d'aigua,

aigua que enterra uns cadàvers d'aigua,

una aigua estesa per damunt de l'aigua,

cossos de l'aigua, meravella d'aigua.

Ermites d'aigua, l'ermitana d'aigua,

campanes d'aigua per damunt de l'aigua,

un papa d'aigua i un reialme d'aigua.

Esperits d'aigua, els concilis d'aigua,

un llatí d'aigua, recomanen aigua,

trompetes d'aigua, les voltes de l'aigua.

II

Pontifical, amb el bàcul august

de beneir les quatre creus del terme

i salpassar els peixos que naveguen,

mires la mar, palplantat a la roca.

Passarà el temps i et tallaran el cap.

Rodolarà per un funest barranc.

Mort escapçat, el teu futur me'l sé.

Però has negat amb el cap tres vegades.

Has apel·lat al judici final.

No t'han valgut raons del dominic;

mires la mar, solitari, al saló.

Encendran llums, les benèfiques torxes.

Sabràs si fa bon temps, o el fa dolent,

per la maror, el canó de l'oratge.

Petrer

Festes. Petrer. Heus un poble fidel.

Fidelitat seria el mot precís,

per tal de dir les festes de Petrer,

que així reviu els fets del temps passat.

En català, català de Petrer,

et vaig parlar la primera vegada,

en català et parlaré per sempre.

Recorde jo aquella cara bruna,

aquella nit de fred, Petrer callat.

Al meu costat et tenia i recorde

els bells genolls que sorgien invictes.

Aquell temor que aleshores tenia,

tenint tan prop els dos lleons magnífics,

era temor, o seria respecte.