Ajuntament d'Eivissa (Eivissa), 2004
El regrés
A la fi, acomplerts absurds tràmits imposats, un altre vaixell pintat de blanc i més petit, ens va transportar de Mallorca a Eivissa. Va ser a mitjan estiu quan arribàrem al passat des del futur. Malgrat l'època, familiars i tot de curiosos ens esperaven amb els braços oberts damunt del moll. Sempre és important el regrés de l'exili. Per a mi va ser una experiència inaugural. Des de la coberta de proa del vapor girant el Botafoc i embocant el port, obria els ulls com plats, contemplant consirós una ciutat que voldré fer la meva ciutat. Escodrinyava les seves murades, el Convent, la Catedral, el Castell... Intentava d'endevinar-li el fat que em reservava. Dalt Vila davant els ulls! És la imatge —més aviat dibuixada que no pas formulada en cap llengua—, que conservo d'aquell primer contacte amb la terra dels meus pares.
L'aigua del port era neta i el jovent hi nedava. Les xarxes dels pescadors s'assecaven esteses damunt les andanes, davant les cases de la Bomba i la Riba. Era un port a la mida d'una ciutat petita. Tot cabia en una sola llambregada. Enmig d'aquella calma aparent, havíem de ser una novetat. Semblàvem una família Trap en versió mediterrània, sense castell ni posició aristocràtica, però igualment empaitats contra les cordes de la història per avatars aliens a nosaltres. Ens haguérem de repartir. Uns germans anaren a viure a casa de l'avi, a la Penya; els altres, amb els meus pares, anàrem a casa de l'àvia, a la plaça de Vila. Encara que va ser una solució temporal, aquella circumstància va indicar-me que res tornaria a ser com abans. Ara m'adono, però, que la memòria moral és un triomf sobre els sediments amargs.
El port
1
No hi fa res si avui no vas al port.
Tanmateix, les gavines hi volen
a frec de l'aigua passiva, brillant
i bruta. Si avui vas al port
veuràs poca gent. Si passeges
avui al migdia pel moll, albira atent.
Damunt l'aigua lassa s'hi estan
les gavines. Observa-les i nodreix-te
amb l'espectacle. Si avui
no vas al port, tant se val.
Sols hi perds tu. Hi ha pocs vaixells.
Hi ha poc tràfec. L'aigua brilla.
Hi ha gavines volant d'un indret
a un altre. Si per ventura avui
vas al port, passeja i contempla.
Recorda la història, sàpigues
en tu mateix descobrir la imatge
fugissera. Quan miris, corprès,
balcons i finestres de la Riba,
quelcom respondrà les teves preguntes.
Si avui no vas al port no hi fa res.
2
Si finalment decideixes passejar
pel moll, avui cap al tard,
recorda la dona que estimes.
Recorda-la amb joia, car és la penyora
més valuosa de totes. Si passeges, avui
al crepuscle pel moll, tingues present
al cor i a la memòria les petites gestes
mai narrades pels cronistes.
Sigues fidel a l'herència culta de l'illa.
Si passeges pel moll al capvespre
de qualsevol dia, ensuma la flaire
de la mar; experimenta de bell nou
l'eterna i fonda emoció que comparteixes.
3
Si verament comparteixes aquesta emoció,
torna altra volta un migdia
a passejar pel moll. Serà un jorn claríssim
de tardor i bufarà vent de llebeig. La badia
somriurà peresosa mentre un vaixell
arribarà amb passatgers i mercaderies.
Gaudeix de cada imatge i dels sorolls.
Acosta't a l'escullera i roman-hi
una estona escrutant la mar picada.
Recorda els noms d'aquests illots
que rompen la distància: l'illa
Negra, els Daus, l'illa dels Penjats,
l'Espalmador i l'Espardell. Tancant
l'horitzó, entranyable i esquiva, Formentera.
Retorna caminant carrers de la Marina
seguint l'afany de compartir amb la dona
que estimes aquesta emoció profunda.
Tàperes al Puig dels Molins
Potser no era la primera vegada que feia aquell recorregut. En qualsevol cas, però, l'ubico en la meva memòria com el primer dia que vaig passar al puig dels Molins. Devora l'observatori astronòmic que hi ha al seu cim, en una casa de pagès, amb molí de còrpora revinguda, aturat en una hora incerta, habitaven uns parents nostres.
Era estiu. Seguint un antic costum, vaig acompanyar l'àvia a collir tàperes. No les coneixia d'abans, ni sabia llavors que, adobades primer amb aigua i sal i després amb vinagre, esdevenen un producte mengívol i refrescant. La taperera s'agrada de créixer a les penyes, als roquissars, a les murades... Passen l'hivern recargolades i nues. Però, en arribar la primavera, semblen ressuscitar d'una mort aparent. Reverdegen i els broten unes flors blanques que recorden, amb els seus estamps morats, els ulls exagerats de Betty Boop.
L'àvia, arrugada però esvelta com les oliveres que ombregen les tombes mil vegades profanades de la necròpolis púnica —per on jo corria aquell dia i correria altres dies, al marge de la història—, es movia, àgil i segura, per les roques i desnivells del puig, ajupint-se amb vivor per collir els verdosos capolls —les tàperes—, que jo desava dins d'una alfabieta, bo i observant aquelles mans nerviüdes, allargades, ossudes, blanques i fines, alhora endurides per les feines seculars i vinculades a la terra, avesades a la brega quotidiana, a l'adversitat potser. Però, tanmateix, sempre manyagues.
La vella figura de l'àvia vestida de negre lluïa sota aquell cel claríssim, sobre la mar encalmada i brillant, guarnida de gavines, contra les murades...
Un dels llocs més adients per a l'esplai ciutadà, és el nostre passeig de Vara de Rey. El seu origen va ser el monument erigit a la memòria del general Joaquín Vara de Rey, heroi de Caney, nascut a Eivissa. El rei d'Espanya, Alfons XIII, visità l'illa per inaugurar-lo. No podia fer menys per a qui havia demostrat tant coratge patriòtic...
Popularment, al passeig se'l coneix amb el nom de l'Alameda. Malgrat que ara, però, d'àlbers, no n'hi ha, en un principi se n'hi plantaren. Els exuberants arbres actuals, són plàtans blancs. La dràstica poda hivernal del seu brancatge, deixa les seves soques com si fossin potes de paquiderm. Però, també, hi ha baladres i, a l'altura del Cine Serra, un magnífic eucaliptus. De maig a setembre el passeig es converteix en una sonata de colors. Encara que dels baladres de l'Alameda en té cura el jardiner municipal, en veure'ls un recorda la cançó d'Isidor Marí:
Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai la gent.
Amb poca cosa tenen prou
per treure un altre color nou.
Flors de baladre en un torrent,
tenen el cor de sol i vent.
Viuen només d'allò que cau,
aigua de núvol i cel blau.
En els darrers anys, l'Alameda ha recuperat protagonisme. Per les festes de Carnaval, desfressats, emmariolats i curiosos, ocupen la superfície del passeig. El diumenge desfila la Rua. Algun any ha fet tímida reaparició El Gato. Durant les Festes de la Terra, a l'estiu, l'Ajuntament hi organitza diversos actes lúdics. La nova democràcia ha convertit el passeig en lloc de trobades reivindicatives. Partits polítics, sindicats, associacions cíviques hi convoquen manifestacions pacífiques.
Baluard de Santa Llúcia
Després de dinar sortim de casa per fer una passejada. Ens hem acostat al baluard de Santa Llúcia. Fa un dia clar i lluminós. La mar, serena, sembla una bassa d'oli, on, tanmateix, s'hi endevinen les diferents tonalitats de colors de l'aigua, que van del blau més intens al verd maragda i al color del vi... Vora l'illa Negra reposa un estol de gavines, proferint ara i adés els seus crits evocadors. A l'hivern, aquí, el sol hi escalfa el pensament de caminants solitaris. Se li deia, també, la murada Alta. Els crepuscles hi esdevenen llargs diàlegs més enllà del temps. Les parelles hi pugen, ja embrunidet, per besar-se infinites vegades, protegides per l'anonimat de les ombres. S'hi escolta el mormol de la ciutat i del port antic. Es pot endevinar la vida darrere les vidrieres de cada balcó... Al campanar de la catedral, l'obstinat rellotge marca el transcurs de les hores, ultima multis, que vanament punyem per anul·lar en la nostra abraçada. De la mar arriba l'oratge revitalitzador. De la mar ve una presència irreductible. I podeu sentir-vos habitants d'un món que mor i alhora reneix en vosaltres.
Tanta mar, tan poca illa
En el blau distant, els crits s'apaguen.
Merlets esdevenen d'un cor que espera.
Per què tanta mar, tan poca illa, per què?
Brins de sol; vent i al vent brins de futur.
Tanta mar, tan poca illa —aquí som fa segles.