Ediciones Península - 2001 - Barcelona
Jaime Gil i jo estem d'acord que la nostra primera conversa s'escaigué a la sortida de la representació de la peça de Giovanni Cantieri Donna Primavera. [...] Parlàvem de literatura quan jo governava el diàleg i de filosofia moral quan era Jaime qui manava. Li recordo una afirmació curiosa i significativa: que la intel·ligència moral era la darrera forma epistemològica que se sedimentava i la capa superior del coneixement. Jaime tenia l'obsessió de la immaduresa, que a mi, en canvi, em semblava un estat privilegiat que esquerdava el compromís amb la vida quotidiana. I parlàrem llargament del món grec. Tots dos havíem llegit feia poc La branca daurada i jo havia descobert Calímac per aquelles dates. La trobada amb en Jaime va ser importantíssima. Fins aquell moment, i quant de temps després?, era la persona amb qui descobria tenir més coses en comú, de tal manera que les dissidències eren rabioses, les diferències irreconciliables. Però l'important era el sentiment que les seves forces intel·lectuals funcionaven de manera semblant a les meves. No importava on anessin a parar. No importaven tant les idees com el mètode que les feien assolibles.. Allò obria el diàleg. Una possibilitat fins aleshores desconeguda. Jaime escrivia poesia, però els poemes que m'ensenyà poc després de conèixer-nos eren encara vanes aproximacions. I estava com indecís. Crec que aquella amistat va ser un dels factors que l'empenyeren definitivament cap a la literatura. Obligat a parlar de poesia tot el temps, no li quedava altre recurs que escriure-la. Jaime va donar a la tertúlia de la universitat un irritant to aristocràtic. Amb menyspreu de les proletàries cerveses amanides amb pastelets de vedella, ell consumia copa rere copa ginebra pura, que el tornava loquaç i agressiu, càustic, com sempre ha estat. temo que aconseguia resultar realment antipàtic, cosa que no devia disgustar-lo en absolut. Posava d'interlocutor d'ambigú, com en l'ocasió de la nostra coneixença.
Al cap de poques setmanes de tracte, Jaime m'invità a sopar expressament per contar-me els seus problemes personals, la seva història i el que havia significat admetre-la. En aquella conversa vaig sentir per ell, per la seva enteresa moral, un respecte enorme del qual mai he estat decebut. Jaime tenia raons per a detestar la immaduresa. L'etapa d'indecisió de la personalitat havia estat, en el seu cas, més aviat angoixant i dolorosa.
Jaime era una persona incòmoda en societat. Davant d'un auditori de més de dos interlocutors se sentia irreprimiblement impel·lit a dominar amb la seva intel·ligència. Com un animal acorralat, feia un ús desesperat de totes les seves forces, definint per reduir, obligant els seus contra opinants a entrar en zones de la cultura en les quals se sentia particularment i casualment fort, refusant terrenys neutrals.
Tot començà amb les celianes "Conversaciones poeticas" que se n'anaven a celebra entre el 18 i el 25 de maig d'aquell 1959, sobre un temari ambiciós centrar en la filosòfica cantonada del "conocimiento poético", que precedí en les modes a l'avorridíssim assumpte de "la función social de la poesía", càstig intel·lectual de totes les reunions i congressos dels anys que vindrien. [...]
Per l'acadèmia o glòria local hi havia Aleixandre, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Carles Riba, el gallego Aquilino Iglesia Alvariño, el mallorquí Miquel Forteza. Per la literatura establerta Dionisio Ridruejo, Gabriel Celaya, Blas de Otero. Carlos Bousoño, José Hierro, Celso Emilio Ferreiro, l'imprescindible José Luis Cano. Per la postulant Santos Torrella, els mallorquins Josep Maria Llompart i Blai Bonet, José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma i jo mateix. I nombrosos joves i catecúmens que ara no recordo, que arribaven en autoestop o venien de Manacor amb bicicleta per aprendre i fer-se notar –encara no hi havia el costum de la interpel·lació impertinent, ornament i incordi de les discussions de l'etapa sociològica-política que estava per arribar, però solien fer preguntes fora de les sessions i es regalaven publicacions–. [...]
I la dedicada a la poesia i el món clàssic, que va afavorir una famosa discussió entre Graves i Carles Riba, que el públic, més aviat ignorant en aquells negocis, considerà injustament una humiliant derrota del català.. No recordo el que van discutir, però sí la naturalesa d'ambdues actituds, tímida i defensiva la de Riba, cínica i enlluernadora la de l'anglès. En realitat, Graves parlava de la mateixa manera que desborda erudició i fantasia a les pàgines de La diosa blanca, com un humanista xarlatà del baix Renaixement, inventant, citant qui sap amb quin rigor, replegant el tema cap a les seves posicions més sòlides. Riba semblava un examinand, però les seves posicions eren serioses i segures o honestament dubitatives. Ell també es quedà amb la falsa sensació de derrota. Recordo comentant-ho amb Gil de Biedma i amb Gabriel Celaya, a l'abandonar aquell capvespre el "Club de los poetes", un impossible club nàutic edificat en una raconada rocallosa, enfront un illot amb cabres salvatges, que Camilo batejà així per a l'ocasió, bo i instal·lant per les rodalies grans gàbies amb papagais. El remenut Carles Riba sembla minvat, encongit, canviant les darreres frases ja dempeus amb el triomfant i ufanós gegant d'espardenyes, disfressat de pastor del Parnàs o nostramo de galera homèrica. Juan Ramón Masoliver se'ns uní en el passeig de retorn a l'hotel, sota els pins obscurs de la tarda plujosa, també preocupat per la bilis del mestre barceloní.