Editorial Crítica - 1977 - Barcelona
Els primers estalvis ens van permetre de pensar a instal·lar-nos d'acord amb les noves necessitats que se'ns presentaven. Ens va permetre sobretot de realitzar un somni que amb la Teresa teníem de feia molt de temps: el de comprar-nos una casa al Montseny, per poder-nos-hi retirar de tant en tant, fugint de la dispersió de la ciutat. Vam descobrir una masia a Campins que ens va semblar l'ideal que desitjàvem, tant per la seva immillorable situació com per la bellesa senzilla de les seves línies i la nissaga de les seves pedres. [...]
Montseny, boscos, matinades, capvespres amb cants de rossinyols, passeigs per laberints d'alzines amb el meu gos estimat. Caminar, peus, sabates, bastó. Nits de boira, nits d'estrelles, nits d'ira, nits dialogant amb els companys, fent projectes, nits sentint música, nits d'amor...
Sovint anem d'excursió amb la Teresa... per entre la molsa, descobrint els erols de pinetells, escoltant les merles, veient saltar els esquirols. Un dia la boira ens fa perdre i ens deixa unes hores desesperats en plena foscor al cim massa alt per a nosaltres del Turó de l'Home —exactament turó de l'home mort—, al Montseny, "mont de la senyera". Com si la mateixa muntanya ens hagués volgut recordar el necessari equilibri que hi ha d'haver entre l'atracció de la llum dels cims i la vida prop del poble.
El sanatori de Puig d'Olena estava situat en un indret solitari entre Centelles i Castellterçol, al cim d'uns turons, als quals s'arribava per una carretera sinuosa fistonada de pins avets. Era un edifici ben concebut, funcional, dels anys de la República. A la planta baixa hi havia unes sales d'estar i el menjador, molt alegres i assolellats, amb mobles de tub. Les habitacions eren al primer i segon pis en una sola banda d'un llarg passadís per tal que totes donessin de cara a migdia. Algunes eren individuals i tenien també la seva terrassa, separada de les altres amb una tarja de vidre a la part alta, però que no arribava del tot al sostre. D'altres habitacions eren dobles, triples o per a més persones i les terrasses corresponents eren també col·lectives. Sota d'aquestes es veia un jardí amb petits caminals i un camp de golf en miniatura. Més enllà s'estenia, en pendent, un panorama grandiós de boscos esponerosos, un veritable mar de vegetació que anava amb diverses ondulacions baixant i escampant-se cap a la vall.
M'hi va acompanyar la meva mare un dels primers dies de gener, un matí d'espessa boira que nedava entre els avets i que pel fet de no ser arbres típics del país li donaven un aspecte completament nòrdic.
Els meus pares, com que em coneixien, em van destinar a una habitació individual. Concretament al número 16 —"un bon número, considerat esotèricament", va dir el meu pare—.
Les infermeres eren monges dominiques.
Jo vaig trobar de seguida coincidències amb La muntanya màgica, que, naturalment, m'havia semblat obligat de llegir per ambientar-me tan bon punt vaig posar-me malalt, abans de sortir de Barcelona. El conjunt, però, era menys confortable que a la novel·la, més real que aquell confort sumptuós, de salons i passadissos encatifats, amb cortinatges de vellut vermell fosc que descrivia Thomas Mann. Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de clínica moderna. De tota manera, tanmateix, la primera impressió fou extraordinàriament semblant.
Quan vam arribar, petits grups feien el seu passeig matinal i la imaginació em va fer transformar de seguida en un veritable Hans Kastorp. Com ell, a la seva arribada al Berghof, em veia —cosa que em va durar els sis o set mesos de la meva estada— distant amb el ferm propòsit de no confraternitzar com pressentia que feia aquella gent que vam veure parlant pel jardí, que donaven la sensació de vida habituada i estable.
Sostenia el convenciment que tot allò era per poc temps i em vaig fer el propòsit de no "entrar en el joc". Tenia, a més, el prejudici que podia contagiar-me amb alguna cosa de pitjor i de moment —de fet no fou veritat del tot— vaig decidir de no sortir mai de la meva habitació. Vaig instal·lar-hi un aparell de ràdio i un carregament fabulós de llibres. Com que al principi tenia prescrit de no moure'm del llit —un llit dels de clínica, que tenen moviment per mitjà d'una maneta—, vaig parapetar-me sota un immens edredó de ploma amb tot un pla de vida ben definit.
Allí sempre es vivia amb el balcó obert de bat a bat, i justament aquells primers dies eren el començament d'un hivern molt cru.
El metge que aleshores dirigia el sanatori era un ex-malalt anomenat Saló, un home molt dolç i cordial, que allí s'havia quedat. Recordo com si el sentís aquell "què tal!" que diàriament feia en passar visita. L'acompanyaven les angelicals germanes Soledat i Josefina, que sovint entraven i sortien per prendre'ns la temperatura, el pes, etc., o simplement per fer-nos companyia. Anys després vaig saber (ja que ells no ho van mencionar mai) que eren els mateixos que, poc abans de la meva arribada, havien acompanyat el traspàs de Màrius Torres. Ara comprenc més aquell com fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven la casa, inclosa la senyoreta Maria, l'administradora, que sembla que havia tractat molt el poeta.
A Barcelona també ens vam trobar, amb el nou naixement, davant el problema de la vivenda i sobretot del meu taller. El piset de nou casats, ara amb tres criatures, s'havia fet impossible. Jo ja feia temps, d'ençà que el meu pare havia mort, que havia instal·lat l'estudi en unes habitacions, primer en un pis que em van prestar els oncles de la Teresa al carrer de Saragossa, i després a casa la meva mare, però tot estret i ple d'inconvenients. El desordre i la falta d'espai, tant en un lloc com en l'altre, no podia resistir-se ja mes. Eren catorze o quinze anys de treballar en quartets petits, amb mala llum, i la il·lusió d'aconseguir un taller "de veritat" es feia ja imperiosa.
La Teresa tenia de la seva família part d'un petit terreny al carrer de Saragossa, i vam pensar que era un barrí ideal per a nosaltres.
Decidírem encarregar la nova vivenda i l'estudi a l'arquitecte J. A. Coderch, que ens semblà que podria copsar les nostres necessitats, tant les materials com les que exigia el nostre temperament, que s'inclinava per la sobrietat i la calma necessària.
Mentre esperàvem que acabés la construcció, jo vaig continuar treballant al pis de la meva mare.
Teles de gran format, grans espais, grans superfícies silencioses, grans masses en rar equilibri, desolades, abandonades, de vegades torturades. Grans murs infranquejables, grans parets, murs de lamentació, refús de mirar el món, indignació per aquest món, indigne món de l'home, del nostre home. O, paradoxalment, mur-espai, tancat-obert, portes que duen a altres portes.
Moltes de les meves obres eren teles sota el signe de l'amor, de l'amor universal. Moltes, però, sota el signe de la ràbia. I les grans superfícies de matèria em donaven un camp per desfogar les meves ires contingudes, d'opressió i de silenci forçat.
Ens dirigírem cap a Sarrià i ens aturàrem a la casa de Maurici Serrahima, que estava tocant al Convent dels Caputxins per reunir-nos amb la resta de personalitats que acompanyarien Rubió en la taula presidencial. Serrahima no havia de venir, però es veia clar que estava content de poder ajudar a la preparació de tot allò, com m'ho confirmaren uns mots que m'adreçà uns dies després. A casa seva hi havia ja Joan Oliver, l'Antoni de Moragas, que aleshores era degà del Col·legi d'Arquitectes, Manolo Sacristán i alguns dels delegats dels estudiants que igualment estarien també en aquella taula al costat de Rubió i Espriu. Després havíem de trobar-nos, ja al Convent, amb molts altres noms coneguts: Mª Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas, Josep Mª Martorell, Joaquim Molas, Carles Barral, José-Agustín Goytisolo, Ricard Salvat, Lluís Daufí, Joaquim Marco, Albert Ràfols Casamada, Francesc Vallverdú, Jordi Solé-Tura, Raimon Obiols, Enric Lluch, Antoni Jutglar, Lluís Domènech Girbau, José Cano, Josep M.a Vidal Villa, Joan Albert Asens, Lluís Carreño, Lluís A. Gorostiaga, Miquel Izard, Carles Martín Hennenberg, Ricard Martín, Jordi Molina, Gabriel Oliver, Enric Vilardell. També, és clar, el mateix Xavier Folch. I el frare Jordi Llimona igualment estigué sempre a l'Assemblea com un convidat més. Els estudiants eren uns cinc-cents, tots delegats de diferents facultats i escoles de la Universitat de Barcelona.
I finalment arriba l'hora —era un divendres i hi havia hagut Consell de Ministres a Madrid— en què la policia, violant el Concordat i el dret d'asil que tenien els ordes religiosos, entrà al convent, començant per la sala d'actes, que en aquells moments era el lloc de reunió de tots els tancats.
L'escena va ser emocionant i curiosa. Alguns estudiants vingueren ràpidament a consultar els convidats. ¿S'havia de fer resistència o sortir? Tots recomanàrem la calma i que es sortís. I en realitat no hi havia cap alternativa, per tal com uns enormes grisos ja estaven engrapant els primers nois que trobaren prop de la porta i materialment els llançaven a l'exterior. Els Creix començaren a cridar donant ordres i dividint la gent. I de seguida es formà un moviment de masses que em va fer pensar en un film d'Eisenstein. Va ser qüestió de segons. Amb una gran habilitat, els policies van fer sortir els cinc-cents nois, després de quedar-se llur carnet d'identitat, i a la trentena de convidats ens agruparen a part. I de sobte vaig adonar-me que els de la Social ens coneixien perfectament. Creix anava de l'un a l'altre adreçant-se a cadascun pel seu nom i tutejant a tothom: "Què, Tàpies... Como artista, ¿qué te ha parecido? ¿Lo hemos hecho bien?... Pero te has metido en una cosa que no nos gusta nada..." i començà a intentar fer-me por: "Veremos cómo saldrás de ésta".
I en comptes de deixar-nos marxar, com digueren el primer dia, ens ficaren en diversos cotxes i ens dugueren a la Via Laietana. A mi em tocà anar amb Manolo Sacristán (a qui vaig veure com els Creix feien burles constantment) i amb Ràfols Casamada, el meu col·lega pintor.
Jo em feia creus que uns nois tan joves (vaig conèixer de seguida alguns dels estudiants organitzadors), o el mateix Folch, haguessin pogut mobilitzar tota aquella gent. Potser va ser possible pels mateixos desigs que els intel·lectuals i artistes convidats ja teníem de participar en accions de testimoniatge democràtic. Aquells nois potser no feien altra cosa que donar forma material i pública al que en el fons volien tots els catalans i que l'imposat silenci pel terror durant tants anys ens havia impedit de fer.
Va ser emocionant l'entrada a la sala d'actes, de gom a gom, i la gran aclamació que ens van dedicar els estudiants. Era la primera vegada que jo tenia un cert protagonisme en un acte multitudinari, i tot allò em va commoure molt.
Pujaren a l'estrada el doctor Rubio, l'Espriu, en Joan Oliver, en Manolo Sacristán, el professor García Calvo (que arriba amb retard i que portà ja la notícia que començava a rodejar-nos la policia) i els delegats dels estudiants. L'acte s'arribà a celebrar normalment, malgrat els naturals nerviosismes, amb diversos parlaments, i el doctor Rubió el tanca amb un discurs d'exaltació democràtica memorable.
De seguida comentaren les anades i vingudes: que s'havia presentat el cap de la Brigada Social acompanyat del seu germà, els tristament cèlebres germans Creix, que s'exigia la sortida immediata, que els estudiants haurien d'entregar el carnet d'identitat, etc.
Aleshores es decidí formar una comissió de "notables" per parlamentar amb la policia. Junt amb el doctor Rubió, Espriu i em sembla que Moragas, també se'm trià a mi. Ens trobàrem a l'entrada. Per als de la Social, de "notables" no sembla que en tinguéssim res, perquè amb molta brusquedat, primer de tot anaren demanant a cada un de nosaltres que ens identifiquéssim. Una vegada realitzat això, el doctor Rubió els demanà que deixessin sortir a tothom en ordre, puix que l'acte ja estava llest i no s'havia de témer que passés res. I tots intercedírem pel mateix.
Ens contestaren que nosaltres, si volíem, podíem sortir de seguida sense més, però que, els estudiants, se'ls havia d'identificar d'un a un amb l'entrega del carnet. Ens hi negàrem. O sortíem tots normalment o no sortiria ningú. Era evident que nosaltres fèiem nosa als policies i insistiren perquè marxéssim, però finalment pogué més l'afany que tenien de caçar estudiants responsables i es mostraren intransigents.
S'acabaren les parlamentacions. Jo estava convençut que Creix ens diria: "Quedan detenidos", i encara vaig tenir temps d'anar al telèfon per avisar la Teresa. Però no. Ens deixà tornar a la sala d'actes i es retiraren, potser volent demostrar que, de moment, respectaven els drets d'asil del Convent, però sense abandonar el setge. Els estudiants que ja s'havien organitzat per passar el temps, ens reberen amb noves aclamacions, que augmentaren en saber que havíem decidit d'acompanyar-los.
Recordo que un sol dels frares de tot el convent començà a posar-se nerviós i discretament ens digué a alguns que potser seria convenient que sortíssim. Però la resta de la comunitat, amb el pare Salvador de les Borges, que feia de provincial, ens oferiren la casa, que és de clausura, per passar-hi la nit si feia falta.
I així es va fer. No sé com, els frares improvisaren sopar per a tothom i començà la nostra estada en aquell fins aleshores tranquil convent, estada que hauria de durar tres dies.