Edicions 62 - 1995 - Barcelona
També varen recórrer els carrers de Ciutat plegats, prengueren gelat amb ensaïmades a Can Joan de S'Aigo, resseguiren les avingudes del centre, visitant botigues de roba, provant-se vestits i camises, que na Clàudia pagava amb un mig somriure còmplice, segueren al bar Bosch, contemplant el tràfec dels qui anaven i venien, caminaren fins a la catedral i tornaren a llegir la inscripció de Jònica, l'escultura que, ja des de l'adolescència, més els agradava dels Jardins de l'Hort del Rei. Es passejaren pel Parc de la Mar, fins a l'extrem últim, allà on els bancs afavoreixen la contemplació del brollador, dels arbres, de la Seu reflectida dins l'aigua del llac. Un llac fet de mar. Al Passeig marítim, vora les barquetes ancorades i l'aigua immòbil, en Jordi perllongava les pròpies histories. I va ser allà on na Clàudia va estar a punt de contar-li la d'en Joan Forteza, però no va saber trobar les paraules. I es refugià en el silenci, mentre deixava escapar l'oportunitat de buidar-se el pensament i el cor. Soparen als restaurants millors del centre, els que havia tengut l'oportunitat de conèixer al llarg de l'estada a Mallorca, feren un itinerari nocturn pels bars de moda, anaren al cinema i a les llibreries. Llavors, quan ja en quedaren farts, de la ciutat, llogaren un cotxe i partiren cap a Cala Ratjada.
El carrer de l'Argenteria, no gaire ample, tot de botigues exposant joies d'or i de plata, amb els mostradors disposats un vora l'altre, com una exposició de filigranes, el cau dels xuetes, una raça dissortada. «Perquè, tanmateix —li assegurava l'àvia quan ella era només una nina—, no son com els altres. I, a més, mai no esperis, sobretot en divendres, res de bo d'un xueta.»
L'anell que na Clàudia va perdre era el resultat de tot un trajecte, potser la peça quasi última de la història dels xuetes dedicats a l'art. O, almenys, la més perfecta. Com si l'orfebre s'hagués esforçat durant mitja vida per abocar en l'elaboració de la joia, no només la pròpia habilitat, aquella capacitat de crear bellesa que li espurnejava a la punta dels dits, sinó també tot el que una llarga corrua d'homes de la seva família havia après, molt abans fins i tot de la seva naixença, el llegat que li trameteren i que ell rebé com si fos un do. Una joia sorgida del silenci, feta amb lentitud, delicadíssima. Quan na Clàudia la veié per primer cop, va pensar que era un privilegi poder contemplar-la, perquè tenia la lluminositat introbable de la perfecció.
L'orfebre tenia una botiga al carrer de l'Argenteria, molt a prop del passatge Rubí, a l'altra banda de la Plaça Major. Era un espai petit, de dos pisos: a dalt, el mostrador ornat amb les peces que es mostraven a l'exterior, amb les quals es pretenia atreure els vianants i oferir-los el reclam de l'or, i un taulell de fusta, cobert de vidre; a baix, el taller de treball, el refugi on aquell home passava els dies. Des de bon matí, a l'hivern, quan el sol encara no lluïa damunt les teulades de la ciutat, i feia un fred humit que trencava l'alè, fins a les darreres hores de l'horabaixa a l'estiu, en perllongar-se encara el reflex d'una mica de claror per les façanes de pedra viva, ell hi era sempre. Artífex d'un obrador incansable, hereu d'aquelles quatre parets des de la infantesa, l'orfebre mai no hauria pogut imaginar-se fent una tasca distinta. Aquell era el seu ofici i en sabia tots els secrets: tenia el domini de les habilitats necessàries per doblegar, destre, els materials amb què treballava, per fer-ne sorgir les formes més impensades; posseïa el coneixement del valor de les gemmes, fins i tot del seu llenguatge, de la intensitat del color, la lluentor i la transparència; coneixia el tacte dels metalls i el grau exacte de la seva puresa, però, sobretot, hi havia aquella altra mena de cognició que era tan difícil d'explicar, que formava part d'ell mateix, que l'acompanyava com un bé arcà, indestriable, tan lligat al propi cos com la pell o l'alè. Era la capacitat d'inventar formes, de combinar colors, de mesclar gemma i metalls amb encert i saviesa. D'aquell taller, reconegut per tot Palma, havien sortit peces úniques, exhibides durant anys a sales d'exposicions, a palaus i esglésies.
Sortiren al carrer i plovia. Gotellines transparents als vidres dels cotxes, els llums encesos perquè és fosca nit, la gent apressada, tot de paraigües. «Fa tres dies que plou —exclamà na Clàudia—, n'estic tipa!» Al taxi, donà l'adreça del carrer Rubí, sense consultar-li-ho. Feia una mica de fred. Era fred d'aigua, del que et banya la pell i els ulls. Fins al moll dels ossos. Com cada vespre, les arcades de la Plaça Major eren desertes en aquella hora. Només elles corrent perquè no duien cap paraigua, i una veu que, des d'un racó del pensament, li deia, a na Clàudia, mira que hi estàs ben sonada, fer pujar una desconeguda a ca teva, qui sap com ha obtingut l'anell, va, digues-li que aneu a un restaurant, que tens la gelera buida, que no hi ha llenya per a la xemeneia, qualsevol cosa i pots tornar enrere. Però no ho volia: havien de ser-hi totes dues soles, al pis. Amb tota la calma del món per descabdellar històries i descobrir secrets.