Editorial Proa - 2003 - Barcelona
Lo corpus en Argentona
M'és per demés agradable aquest poble. Tres setmanes ha que hi só i no és pas aquesta la primera ni la segona vegada que el visito; mes, trobant-me bé a casa, no havia seguit, ni tal volta hauria seguit mai tan bé sos carrers esbadiats i ses places obertes a tots los vents, com ho acabo de fer avui, i no pas amb un company qualsevol, sinó amb la companyia de Jesús Sagramentat.
Si no puc, doncs, parlar del poble per no ser-ne coneixedor, tampoc podré dir gran cosa de la processó perquè hi anava, i los que hi van són los qui menos la veuen. Més encara, hi anava al costat del celebrant, revestit amb la dalmàtica de subdiaca, i, per lo tant, era una de les anelles de la llarga, virolada i torcedissa cadena que, sortida de la iglésia, semblava que hi volgués lligar lo ramat esgarriadís d'aquells barris que s'escampen i fugen cada un pel seu cantó.
La gent anava endiumenjada amb la roba millor que tindria en ses calaixeres; les cases s'endiumenjaven també, empal·liant ses finestres i balcons de cobrellits i d'humils domassos.
Los carrers i les places estaven tan sembrats de flors de ginesta i coberts de capblaus i roselles que dolia haver-los de trepitjar; de vegades, me feia la il·lusió de que em passejava per un bocí de sembrat o per una tiroia de prada que, retallat amb unes estisores de gegant, algú hi hagués transportat.
Los dos joves pabordes, que no sé per què se diuen ací caps de quina, anaven al costat de la blanca bandera de la Minerva, duent en una mà lo cordó i en l'altra un bonic ram de clavells que són, com de costum en aqueixa diada, de l'hort de la rectoria.
Lo solemne cant Sacris alternava amb la música i les escopetades amb l'alegre tritlleig de les campanes que voltaven enjogassades en lo campanar.
Les veus i la cridòria dels infants responia al cant del rossinyol que se sentia en totes les arbredes veïnes. Jo no entenc el llenguatge d'aquestos aucells, ni sabia què deien los nins en los braços de ses mares, mes me semblava que, en aquella hora d'alegria, en aquella solemnitat i a la presència divina de la Custòdia, no podien dir altra cosa que la resposta dels «Goigs de la Minerva» que es cantaren després: abeurar-se en la font amorosa del seu cor de pare. Apareixia que algun brinet de llum, que algun raig de claror espiritual passava de l'Hòstia sacrosanta a les ànimes senzilles i obertes a ses influències divines.
La processó ha fet la meitat del camí a la nit, nit serena i hermosa, brodada d'estrelles i emmantellada amb un mantell de celístia; mes la llum dels ciris avui era més bella per mon esperit que la de les estrelles, i la celístia de la terra avantatjava a la del cel a l'entorn del sagrat tabernacle, i semblava emplatallar i argentar aqueix poble ditxós i a la rica naturalesa que el rodeja. I com li esqueia llavors, a parer meu, lo bonic nom d'Argentona!
Allà, i en tots los pobles del món, i en la terra com en lo cel avui i
Per sempre sia alabat
lo Santíssim Sagrament.
Lo gafarró
Estant aquesta tarda passejant amb lo breviari a la mà per entre les albes del jardí, que feien molt bona ombra, n'ha caigut sobtadament a mes plantes, tot xerricant, un aucellet no plomat encara. He aixecat los ulls a l'espessa i atapeïda brancada i, part damunt de les primeres grelles, per una escletxa he obirat un niuet de gafarrons que s'esllenegava. Era que l'arquitecte havia feta la casa massa petita? Era que havia deixat los fonaments massa enlaire o bé que, no comptant amb la creixença de la família, havia donada paca fermesa i estabilitat a les parets foranes? Problemes eren aqueixos superiors a mos coneixements en l'art de construir allotjaments en los arbres. Lo cert és que un dels allotjats havia caigut daltabaix del niu i els altres devien tenir-ne ja un peu fora, rost avall, puix, entre la brossa voleianta de la desfeta, s'hi veia gran bellugadissa i se sentien crits com de qui demana socors en un perill imminent. L'aucell nial, que estava trèmol entre mes mans, esporuguit, sense poder endevinar lo que li passava, no sé si s'hauria sentit gaire de la caiguda, mes no mostrava altre mal que el de la gana, obrint un davallant de boca verament enorme per un aucellet que cabia en un didal: talment era tot boca. Los nois de la casa i del veïnat, aixís que l'han vist, ne voleu de festes al pobre aucell caigut? Potser se recordaven d'haver també caigut alguna vegada de llur bressol i tot era mirar si s'havia fet mal i si caldria retornar-lo amb alguna cosa. Tots lo volien obsequiar i servir; totes les mans lo volien tenir i amoixar; tots los llavis lo volien besar i, trobant-lo enfredorit, tots los cors lo volien escalfar. L'un se l'en volia portar dins una gàbia que tenia en sa cambra; l'altre tenia pretensions ignocentes de fer-li un niu millor que el que sos pares li havien fet dalt de l'arbre; l'altre parlava de dur-se-l'en a son llitet a on s'escalfàs i es revingués de la forta sotragada. Pobres aucellets! L'amor que us porten els infants, quina inventiva té per donar-vos martiris nous e inesperats entre divertiments i joguines! Son afecte tan dolç i agradós per nosaltres, a còpia d'amoixaments, vos dóna la mort sense remei, mort que després porta dol i llàgrimes i sospirs als qui l'han causada!
Abans que hora tan trista no arribés al pobre gafarró, ajudat d'una escala de mà, pugí a adobar, tan bé i senzillament com sapiguí, son nieró, tapant amb flocs de la mateixa brossa l'esportellament que s'hi havia obert amb l'esllavissada i apuntalant-lo amb alguna grella. Després, arrancant-lo, vulgues no vulgues, de les geloses mans de sos amorosos botxins, que l'ofegaven a petons, lo pugí amb tot compte a son bressol amagat entre les argentines fulles de l'albeta. La vella, atenta a tots nostres moviments, anava de branca en branca pels arbres veïns, i, de tant en tant, s'arriscava a fer una volada al meu voltant, cada vegada més confiada i més a prop, i amb son piu-piu semblava donar-me, a sa manera, les grans mercès, per haver-li salvat un aucellet, tal volta el més anyívol, i, per lo tant, lo més estimat de la niuada. Los noiets, que comprenen més que ningú la veu de l'amor materna, s'alegren d'haver-se privat generosament d'aquella joguina d'una estona, per l'obra de caritat de tornar un fill a una pobra mare desesperada.
Asseient-me després a l'ombra de la mateixa alba, reprenc lo breviari, que havia deixat de bocaterrosa sobre l'herba, creient que el Déu de l'amor me perdona d'haver trencat un salm de les vespres, que avui eren dels Sants Àngels, per estalviar una nit de dol a una pobra família de gafarrons. Quan al cap d'una estona, refets ja del sust, tornaven a piular los fills i a cantussejar els pares, com si volguessen parlar uns amb altres de la catàstrofe passada, son xiu-xiu i senzilla cantadissa, barrejant-se amb l'alegra cridòria dels infants satisfets de la bona obra, me semblava que veus més tendres i pures feien cor amb la meva, ajudant-me a resar Completes i a lloar a Déu.
II
Escriguí aquestes quatre ratlles a Caldetes, una de les últimes tardes que he passades en lo jardí de la torre-palau que nosaltres anomenàvem de les Orenetes, per les moltes i moltes que penjaven llur niu d'argila en son ample ràfec i anaven i venien en alegres evolucions al voltant de la casa, des de les primeres hores del matí fins a entrada de fosc. Jo, que allí tenia també mon niu, me'n trobí un dia, a semblança del gafarró, a l'hora més impensada, caigut daltabaix i enmig del camí ral, com la cisanya i males herbes que hi llencen los pagesos a ser trepitjades i masegades
Los guitarrers de la Cisa
Què són guitarrers, me dieu? Aqueixa mateixa pregunta, mot per mot, fiu jo ahir al sentir aqueixa paraula per primera volta. Mes, abans de satisfer vostra curiositat parlant-vos de la cosa, conegam lo lloc a on la vegí.
La Verge de la Cisa és la gentil patrona dels quatre pobles de la costa de llevant, Vilassar i Premià de Mar i de Munt. Asseguda entre aquests dos en la muntanya, s'està de cara a les ones, en què papallonegen de matí i de vespre, a tall de gavines, les barques de sos fills. La Mare, des de dalt, los mira barquejant, parant i traient les nanses i les palanques, tirant l'artet petit o arrossegant l'art gros cap a la platja, i fa que, de vegades, sien lluents del peix que els cal per guanyar-se la vida. Ells, des de baix, la miren a Ella, s'hi encomanen, encara que no tant com se mereix, li envien de tant en tant alguna avemaria i la reclamen sobretot en los dies de tempesta i en les hores de perill.
Les presentalles que tapissen les parets del santuari diuen prou l'amorosa correspondència que hi ha entre la Mare i sos fills. Aquesta és present del patró d'una barca cabussada pel temporal; aquella és d'un mariner d'un vaixell de guerra que en cruel batalla s'enfonsà;
L'altra és d'un noiet de Premià que s'anegava; la de més enllà és d'un de Vilassar que Mar enfora passà terrible naufragi. A tots, i a mil i mil d'altres, la Verge donà la mà i los portà a la terra, i los vegé l'endemà agenollats a sos peus, arruixant-los amb llàgrimes d'agraïment i d'amor.
Verament, la Verge de la Cisa és la mare dels mariners d'aqueixes platges. Cada dia, los camins de la plana vorejats d'ufanosos alocs de flor morada, avui en sa florida, n'hi veuen pujar algun a demanar-li mercès o a donar-li les gràcies per les ja rebudes; i allí li fan resar alguna missa, li canten los goigs, i li encenen algun ciri de vegades tan llarg com ells, mentres esgranen a ses plantes lo sant rosari.
La santa imatge fou trobada en un xòrrec part davall i a ponent de la capella, vora mateix d'una font fresca i regalada, símbol misteriós del bé que venia a fer sobre la terra.
L'edifici porta la fetxa de 1740 i tants i està rodejat de verds i ufanosos garrofers, arbre que Déu regalà als solells com un clap d'ombra de l'aubaga. Algun dia, davant de la capella, hi havia dos rengles de xiprers que amb sos braços alts cridaven al viador afadigat o perdut al suau redós del santuari, mes caigueren fa pocs anys, i no de vellesa, sinó al cop de la destral del llenyataire, que és, per los boscos de nostra terra, la dalla de la mort.
Ara, los arbres que hi resten, llevat d'un pi descomunal que hi ha part damunt, són més modestos, deixant-se veure entre ells, encara que no arriba a ser arbre, l'espigó de l'atzavara, que més enllà de la costa, a Mataró, anomenen penquer, com anomenen penques a ses fulles, i més ençà de la costa, envers Badalona, anomenen més agraciadament atzavarers, Que bonics són! Que gallards i majestuosos! Semblen talment los canelobres de Faltar de la Mare de Déu! Ara mateix han fet l'esclat; tot just s'acaben d'obrir les seves flors, que aflotonades en ses gegantines espatlles recorden les xarreteres d'or que duien los capitans de nostre exèrcit fa alguns anys.
Aqueixes flors són molt cercades per les criatures per jugar a bailarins. Les obren, si són poncelles, les agafen pel mànec, i, donant-hi petits cops, fan moure los estàmens, que salten cama ençà cama enllà escambellers, mentres ells los diuen tot cridant: «Balla, balla, bailarí.» A Badalona, prenen al bailarí per un teixidor que salta en son teler teixint la peça, i li diuen tot copejant: «Tix, tix, teixidor» A la flor mateixa que compren i venen per agulles o cèntims li donen Pestrany nom de tix, tix, teixidor. Quan aqueixes flors són seques, encara són motiu de joguina per los noiets per la fressa que fan din-tre sa capsa, com los llobins dins sa tavella.
A l'hora del sol, volten aqueixes flors un eixam d'abelles rosses de mel, que fan al seu voltant un murmuri semblant a un arpegi suau i adormidor. Serà per aqueixos remors que ací, en aquest poble, los donen lo nom de guitarrers. A més d'això, algú li troba una llunyana figura de guitarra que jo m'esforço en veure debades, a no ser que l'atzavarer se cabusse de manera que son peu represente lo mànec de la guitarra o, encara millor, de la viola.
Altres creuen que es diu guitarrer per la forma de ses flors, que estan posades al capdamunt del tronc a faisó de clàvies de guitarra.
Respectant aqueixes opinions, jo só de parer de que aqueix nom no és una senzilla figura poètica, sinó expressió de la realitat: això és, que aqueix espigó, que serveix avui humilment per afinar les navai xes, en altre temps servia per fer algun rústec instrument de corda. Aqueixa fusta és flonja com un cotó i facilíssima de tallar en tots indrets, i en ella los pastors d'aqueixes masies o los nois del poble obririen una petita caixa de bandúrria, hi posarien damunt los bordons, dels que algun podria ser molt bé un fil de pita arrencat a les fulles del mateix atzavarer, i ja tindrien una guitarreta rústega i bosquerola per demés, però que no li hauria costat cap diner. En los museus se veuen instruments músics aixís de fusta blanca com aqueixa, fets a tall de ganivet per los indis de l'Amèrica i de l'Àsia.
De guitarrers, uns anys n'hi ha més que altres, i l'haver-se escaiguda alguna quineia, de les que sovintegen en nostre país, amb alguna anyada seva, haurà posat en los llavis del poble aquest malastruc adagi que no té altra explicació:
Any de guitarrers, any de guerra.
Si la guerra ha de ser com la del dia d'ahir, en què tinguí el plaer de veure'ls i de sentir-los guitarrejar al bes de l'aire i al rum-rum de les abelles, a les plantes de la Verge de la Cisa, acompanyat de mos bons amics de Vilassar de Mar i de Dalt; si això és guerra, ni mai que hi hagi pau.