Edicions 62 - 1968 - Barcelona
XII
Dalt del Mal Temps, arran
les velles soques
dels garrovers corcats,
tornava el vent a començar.
Per un camí de cabres
baixa fins al rial.
Esglaonava fressa
en els canyars.
Després, ja seguida la sorra,
a la vora del mar,
un cop tots els caressos
ben esguardats,
convoca els seus patrons
a sardinals.
XI
Baixaven la barca i el soldat
al fons de l'aigua d'aquella mar
que el meu somni feia real.
El tritó de fang, des de dalt
de la molsa tan humida, ho va mirar.
La claror ja s'anava ajocant.
Arrossegaven vespre lents llimacs.
Quan acaben de treure el domàs
del calaix on l'havien desat,
als cinc arbres del dos va brillar
una mica de fred de fanal.
He mirat aquesta terra
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he miirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.