Les aigües del riu i les vides dels homes sempre són diferents. En canvi, tots el pobles de les ribes comparteixen el mite de les terres fèrtils i el terror col·lectiu a la riuada. Però el pitjor dels al·luvions no és el de l'aigua sinó el del temps. La vila d'Ocàs s'emmirallava en el corrent de l'Ebre. Enfront s'alçava la serralada del Montsant com el teló de fons d'un escenari colossal. Les carenes del nord, a penes esquitxades per escassos matolls de farigoles, barraven la vista als àrids deserts dels Monegres. I al sud tancava la depressió l'embolcall majestuós del pas de l'Ase. Ramonet i l'Albert contemplaven la revinguda del 1982 des del pedrís de cal Rambler. Les teulades de la vila semblaven escalinates que descendien cap a la vora del riu. El soroll del corrent retrunyia pels carrerons més baixos de la vila i martellejava el cervell dels joves. Amb la mirada s'aferraven a l'embarcador, retallat damunt la pàtina del riu per la lluminositat trèmula del crepuscle. Allí la barca, convertida en l'ànima del poble, lliurava l'últim combat per la supervivència. Les imatges d'aquella crònica recobraven vivacitat en llurs consciències sotragades pels fets que sentenciaren el poble. La crescuda els captivava els sentits, i els pensaments de Ramonet Calafat s'endinsaren en l'univers del record. Els aiguats de l'Ebre eren els punts de referència on podien rastrejar-se els fets més importants de la vila i les etapes de la seva existència: el seu naixement, la mort dels pares... Ara sabia que aquella riuada de l'octubre de 1982 assenyalava la fi d'una època per a la història del poble. Quatre anys enrere, en tornar del viatge, va trobar-ho tot canviat, sobretot la part baixa del poble, la zona de la carretera. En l'atmosfera d'Ocàs es respirava un aire nou. Hi havia quelcom suspès en el cel de la vila, en l'ambient i en el caràcter de la gent que els feia diferents. L'Albert Rambler va escriure-li algunes cartes posant-lo al corrent, però quan arribà a la vila el pont era gairebé acabat, i els treballs de construcció de la fàbrica de xocolata, en plena efervescència. Poc temps després tothom va saber que la «xocolatera», en realitat, era una central nuclear. Aquest fet convulsionà el poble. A Ramonet i al seu amic, però, els afectà més saber que aquell engany el descobrí Joan Veritat. Ocàs va veure's literalment envaït per una allau de treballadors de la nuclear que ocuparen la zona de la carretera. Nit i dia hi pul·lulava gent de tota mena: jugadors, encofradors, enginyers americans, traficants, sindicalistes, guàrdies civils, carrilanos... Només la part alta de vila romangué intacta. Els dies de festa o en determinades cerimònies religioses, els vilatans retrobaven la identitat perduda en el tràfec quotidià.

La barca d'Ocàs es va morir el dia que van acabar el pont. Però quan se la van endur cap a la central va convertir-se en el símbol dels descontents, tant dels antinuclears com dels que se sentien menyspreats perquè no els havien llogat a les obres. El poble va posar el crit al cel i va exigir a l'empresa que tornés la barca tal com estava. La gent es va posar al costat de Juanito i de mossèn Reodorat. Molts homes, però, eren antinuclears fins que els donaven feina a la nuclear, després callaven. Però en tot l'afer de la barca el poble no volia diners, malgrat les importants ofertes de les empreses. Tal vegada els homes i dones de la vila, en aquella reivindicació col·lectiva, rentaven la dignitat que en la vida privada, en la intimitat, embrutaven amb un interès egoista, purament material. Al cap d'un any la central no va tenir més remei que reparar la barca i van fer pujar el calafat de Miravet. De la vella nau només van salvar-se el timó i tota la zona del cobert, on l'oncle Miquel tenia una petita cambra, amb una tauleta i una cadira. El dia del retorn de la barca l'Albert i el barber van convèncer Ramonet perquè acudís a l'embarcador. En el seu interior van renàixer les esperances. El poble havia doblegat la prepotència de l'empresa nuclear. Els vilatans tenien la convicció secreta que el destí col·lectiu d'Ocàs estava unit al de la barca, encara que el destí íntim i privat de cadascú anés per un altre camí. La flamant nau restà amarrada al teulat del cantó del poble. Tothom felicità Ramonet, perquè era el nou barquer. Ell, però, de seguida copsà les paraules que la hipocresia anava teixint al seu entorn per tal d'ocultar la veritat. Uns mesos després de la festa pel retorn de la vella nau, van realitzarse les primeres votacions municipals de la democràcia, i els antinuclears encapçalats pel sastre i el capellà van guanyar les eleccions. L'Albert i Ramonet van fer costat als antinuclears i van celebrar la victòria amb una sonada xirinola al celler de cal Rambler.

Les queixes del nou Ajuntament van canviar l'estratègia de l'empresa, que va semblar més disposada a acceptar les reivindicacions del poble i a escoltar les seves autoritats. El senyor Carles Fucalier, però, quan ca la vila va ser ocupada pels antinuclears, quedà en un segon terme. Mai no perdonaria el menyspreu. Havia perdut el poder polític local. Però el més greu de tot allò, segons la seva opinió, era que havia caigut en mans d'uns pobres desgraciats, un sastre carregat de fills i un capellà revolucionari. No obstant això, encara mantenia una situació de poder i d'influència: feia entrar a treballar a la nuclear molts homes i en privava d'altres.

En el poble es vivia un caliu polític i social molt intens i l'empresa, en veure's empaitada per les protestes i per les exigències de permisos i llicències del nou Ajuntament, inicià una tàctica nova per callar les boques dels descontents i va començar a llogar homes i dones d'Ocàs. Tot formava part d'un pla per a comprar el silenci de la població. Primer van comprar la terra i després, la gent.

Aleshores la nuclear pressionà indirectament els treballadors del poble, aquest era el preu que els va fer pagar. I de forma callada esclatà una guerra interna ferotge. Famílies senceres vivien sempre amb la pressió constant, amb la tensió viva al carrer, als bars, a les tendes, a les mirades, als gestos i a les paraules. De moment encara no havien arribat a les mans. Els pronuclears prosperaven, es compraven cotxes, cases, apartaments a la costa, i deixaven els conreus erms i els antics corrals buits. Els diners de la central eren una temptació molt forta, al cap i a la fi, tal com deien alguns, la nuclear l'havien de fer, per tant era lògic que la gent del poble i de la zona, que en definitiva serien els més afectats, aprofitessin l'ocasió. Molts comentaven:

—N'haurien de fer deu, de nuclears.... Una al costat de l'altra! Així tindríem feina tota la vida!

La central era un vaca que rajava a dojo. Ningú no sabia d'on sortia tanta pasta. Va haver-hi sospites que tots els bitllets eren falsos, perquè tot era fals, igual com el senyor Durant i tantes altres coses. La nuclear fou creada com una nova modalitat industrial pensada per a fer negocis durant la construcció.

El dia de cobrament resultava digne de destacar: una veritable festa major. El treball es paralitzava durant vint-i-quatre hores. Els grups de jugadors s'improvisaven a qualsevol lloc. Durant aquell dia la propiedà semblava que es fonia, feia la vista grossa. Els calés anaven d'un lloc a un altre, d'una butxaca a una altra amb una facilitat increïble. Hi havia baralles, festa, corrupció, prostitució, contraban... i un ampli ventall de droga: marihuana, haixix, cocaïna, cavall i tres fumadors d'opi oberts al públic només el dia de cobrament. El rei d'aquesta extraordinària jornada festiva sens dubte era el xilindrí. Tothom anava tocat per aquesta substància genuïna de la nuclear d'Ocàs.

El món subterrani aflorava a la superfície, i una allau d'habitants de les profunditats ocupava l'obra exterior. De vegades sortien llargues processons paganes venerant ídols d'òrgans sexuals deformats. Però tothom emmudia quan els alquimistes fabricants del xilindrí sortien a pentinar-se les llargues barbes blaves.

La direcció d'obra coneixia tot el que s'hi feia i el que s'hi traficava, perquè hi tenia agents infiltrats, però mantenia aquest medi caòtic perquè així els guanys creixien. Els accionistes principals de la propiedà crearen empreses filials, que eren subcontractades a l'obra per uns pressupostos desorbitats que signaven ells mateixos, així els diners anaven a parar sempre a les seves mans. Petites coses insignificants, com les cadires, objectes d'oficina, paper de vàter o els pitxells per a beure aigua, a la central costaven tres vegades més. La direcció aprovava pressupostos, albarans i factures sense escatimar ni una pesseta, perquè allí sucava tot déu, des dels homes importants afortunats amb el sorteo fins a l'últim pelacanyes que s'enduia cap a casa eines de paleta, de fuster, ferralla, tota classe de claus i material mecànic o d'oficina o cobrava sense anar a treballar. La corrupció estava tan arrelada que era una pràctica freqüent en tots els àmbits. Però també sortien cada dia camionades de formigó que anava a parar a qualsevol lloc: cases particulars, camps poliesportius, bases militars, xalets a la costa. Colles d'obrers treballaven en empreses totalment allunyades de la central. Tots cobraven de la mateixa font nuclear.

L'Albert i Ramonet eren els únics testimonis de la vila dels darrers moments de la barca. Miraven amb amargor la sama d'un dels llaüts que surava enmig del riu. Un cop d'aigua trencà les amarres i se la va endur. La nau s'aferrava al llit del riu, era una lluita temible contra la violència del corrent cabalós que l'arrossegava de forma implacable. Una part de la barca va apropar-se a la vora. Lluità amb totes les seves forces i s'embarrancà a l'almadrava, s'ocultà davall dels grans àlbers, els salzes i el canyar de la vora, sota les cases penjades del poble. De tant en tant, el fustam de la nau s'anava desencaixant i els cruixits estripaven la nit com udols d'angoixa d'un ésser que lluita contra la pròpia mort. Els taulons anaven cedint, suraven de cop, el clapoteig retronava per les parets de les cases baixes del poble i anunciava el darrer instant de la seva existència. De cop i volta un hàlit fosforescent emergí entre les canyes que ocultaven les restes dels llaüts mig afonats. Els dos amics van contemplar per un breu instant el perfil d'un espectre que s'elevava sobre el poble. Ramonet sabia que aquell enigmàtic ésser era una manifestació de l'esperit del riu, el mateix que havia fet possible l'art secret dels barquers, que li havia ensenyat l'oncle Miquel. Ara, però, l'esperit de l'Ebre també fugia del riu per sempre.

Sidral i Arjau van saltar d'un bot a la calçada. Darrere seu cavalcaven els rucs, mules, someres i matxos d'Ocàs. El ramat s'enfilà carretera amunt dirigit contra el comboi, semblaven veritables llamps. Des del turó els vilatans van posar-se les mans al cap. Amb l'esglai contingut van ser testimonis incrèduls d'aquella inaudita escena. Els animals s'enfrontaven contra el comboi i totes les forces militars que el protegien. Els jeeps que aparegueren per la part baixa de la carretera van fugir per un camí lateral. La majoria de guàrdies de l'escorta estaven d'esquena als animals, però alguns conductors, en veure el ramat de bèsties, van fer sonar els clàxons per a alertar els seus companys. L'acció fou ràpida i contundent, i agafà per sorpresa el grup capdavanter de la patrulla. Sidral i Arjau van cabriolar per damunt dels vehicles. Els matxos, mules i rucs repartien brocades amb el cap i potades en l'aire contra els homes i contra tot el que trobaven. Alguns soldats van caure al terra atordits, la confusió regnà arreu, ningú no sabia què estava passant. Aquest no era l'enemic que esperaven. Els guàrdies sortien projectats a un cantó i l'altre de la carretera per les guitzes i les trompades de les bèsties. Els vehicles també rebien patacades. Els renills dels cavalls, els brams dels rucs, els matxos i mules van formar un gran esvalot que ressonava per les valls i muntanyes. [...]

El transport tan especial i tan ben custodiat portava l'urani: el combustible de la central nuclear d'Ocàs! Aquest era el preuat botí del comboi, el tresor que defensaven aferrissadament els soldats contra l'atac dels cavalls, rucs i mules que van fugir de la processó dels Tres Tombs. L'alcalde, el mossèn, Ramonet, l'Albert... van intercanviar-se mirades de complicitat. Ningú no s'explicava aquella estranya actitud dels animals, allò era inaudit, inexplicable i tots es preguntaven en silenci: quina força misteriosa ha mogut els animals d'Ocàs? Per què han fugit del poble per a cercar el comboi d'urani de la nuclear? Per què lluiten d'una manera suïcida per a impedir que arribi al seu destí? [...]

Sidral, el cavall dels pronuclears, i també Arjau, el cavall dels antinuclears, rivals irreconciliables que havien de competir en la cursa de Sant Antoni, s'havien transformat en els cabdills de totes les bèsties que van acudir als Tres Tombs i protagonitzaven l'única defensa de la vida de la comarca. Ells eren els herois de la Ribera d'Ebre que s'enfrontaven a pit descobert contra el comboi de l'urani. En aquell moment es disposaven a fer el segon i definitiu atac al comboi. [...]

Arjau i Sidral emprengueren l'última cursa amb una embranzida noble i poderosa, com mai ningú havia vist en la seva vida. Galoparen carretera amunt contra la barricada de soldats parapetats que estaven esperant-los amb les armes apuntant. Uns metres abans d'arribar als primers vehicles, els ulls del comandant s'ompliren de llàgrimes, i la veu tremolosa botzinà des del fons de les entranyes: —¡Fuego! Una sola descàrrega, forta i contundent, ressonà per les muntanyes i les valls de rentorn. L'eco, com el doblament d'un batalló de tambors fúnebres, com l'esgarrifós balandreig d'un terratrèmol que només pot sacsejar l'ànima dels éssers vius, s'anà perdent lluny, s'estengué d'arbre en arbre, entre les herbes i entre les bèsties salvatges, per les valls i les muntanyes fins que abordà la vora del riu. Les branques dels àlbers vibraren intensament i el sotragueig travessà l'espessa malesa de les ribes de l'Ebre. Les aigües van agitar-se i formaren petites ones que es disseminaren en cercles immensos per a trencar la força del corrent i assolir l'altre cantó de la riba. Els canyars espetegaven i els moixons espantats xisclaven i fugien dels nius, abandonaven els polls indefensos per a remuntar la boira densa que els empresonava dins d'una gàbia gegantina de barrots incommensurables. Les velles oliveres dels conreus més propers s'estremiren. L'escorça dels pins dels boscos de les rodalies supurà una llàgrima de resina. Tot l'univers estava pendent d'aquell desenllaç fatal, i en el moment culminant van sentir un petit defalliment en el seu interior, perquè d'alguna manera a partir d'aquell moment tot el món començaria a morir. Van fer un tomb a l'aire i caigueren a terra de cara, abatuts i tocats de mort. En aquest instant, el vent que havia esperat pacient l'hora final, va sortir del seu amagatall, i amb ràfegues disperses aixecà petits remolins que arrancaren les agulles verdes dels pins i destrossaren en mil bocins les fulles seques de les figueres arrapades als marges dels conreus de secà. Després l'oreig l'enigmàtic fugí tal com havia aparegut i s'endugué la llegenda dels cavalls indòmits a terres estranyes i llunyanes, de llengües i cultures diferents.

Ramonet anava cada matí a l'embarcador. Sense la barca, el lloc era desolat. Un dia, però, mentre estava assegut al teulat, l'aigua acerada dels tolls de les vores va transformar-se en bocins d'un espill trencat. Aixecà la vista i, per alguna estranya raó, el paisatge adquirí una amplària incommensurable. Era com si despertés d'un llarg malson, i els sentits desbordats intentessin copsar la realitat massa de pressa. Notà la humitat en els poms de la pell, i la xiuladissa de pardals, a recer del canyar i els àlbers, s'amplificà dins la seva oïda. Però sobretot va impactar-lo el color de l'atmosfera. Tot semblava impregnat d'un hàlit blanquinós que li glaçava la medul·la. En aquest moment, un raig de sol tamisà la crosta de les aigües amb carrolls de guspires incandescents, i les muntanyes que encerclaven la cubeta d'Ocàs van aparèixer davant seu com una dansa de gegants formant una rotllana que tancava la depressió del riu afonant-la cap a les pròpies entranyes. Restà immòbil sense cap noció del temps, mentre l'Ebre li absorbia l'ànima. Un pensament li aclaparava la consciència: havia tornat al poble i ho havia perdut tot, l'oncle Miquel i la barca. Va sentir fred i les llàgrimes van solcar-li el rostre, com si fossin torrents d'una tronada d'estiu. Un remolí de la vora desfigurà la imatge de la seva cara i el corrent s'ho va endur tot cap al mar.

Els dos homes van eixir del bar amb les venes carregades d'alcohol, però la seva consciència, amb el pes de la derrota, s'impregnà d'una falsa sobrietat, d'una lucidesa enganyosa que els mantenia dempeus amb els sentits alerta. Caminaren pels carrerons tortuosos que desemboquen al riu, amb el cos recte, amb una idea fixa al cap. En arribar a l'embarcador, balandrejant entre còdols rellisquents, munts de retalls de fustes i taulons desiguals, carregaren tota la pedra que van poder. Llavors empenyeren la nau i salparen aigua endins amb el flamant Carbassó.

Bufava garbinada. Baixava molt poc cabal. El corrent pareixia capgirar-se, i s'aixecaven petites ones que arrissaven la superfície de l'aigua com si fossin crostes d'una ferida que mai no es tancaria. A cops de barra mogueren la nau cap al mig del riu. Llavors hissaren la vela petita i la gran, primer van arbrar: van col·locar el pal dins del forat anomenat arimola, en el centre del tauló d'arbrar, tot just enmig del llaüt, i amb l'anella de la quilla van pujar-lo amb els dos bitons.

El vent bombà d'una bursada el teixit de les veles i Josep Timó, tal com havia fet manta vegades amb el seu pare, lligà l'iso de gàbia de la vela petita, i les escotes de la vela gran a la cambra, on fan cap totes les cordes de la nau. El llaüt, amb les veles a sobrevent, remuntà el riu. Peret i Josep es van mirar en silenci, conscients del que anaven a fer. El dia començava a despuntar amb una blancor malaltissa, i les vetes morades de Falba eren les venes que badallaven la pell transparent d'un cel moribund.

Moguts per la desesperació calaren foc dins la cambra del patró. La garbinada avivà les flames i prompte s'escamparen per les vores. Els dos socis van seure a l'altre cantó del llaüt, sobre els corbatons de la sama sense porta, on dormen i s'aixopluguen els peons de la tripulació. Josep va traure una garrafeta d'aiguardent amagada entre les estimeres que formen el costellam de la nau. Van beure amb glops massa llargs: de suïcidi, i esclatà la tensió continguda en les entranyes. Tot l'alcohol que havien begut aquella nit va pujar-los al cap de sobte, i el pes insuportable del fracàs va esclafir-los l'ànima. El Carbassó anava cremant mentre pujava, lentament, riu amunt, amb Peret i Josep borratxos com cubes.

Els pagesos més matiners, que travessaven els carrers ombrívols del poble cap als conreus més allunyats del terme, van adonar-se de les flames al mig del riu, i van acudir a l'embarcador. Un home distingí, entre la resplendor de les flames i la pàl·lida llum de la matinada, una figura humana amb el cap recolzat a una banda de la nau. Es va donar l'alarma. Sens dubte era el llaüt de Josep Timó que cremava al mig del riu.

La pontona amb l'agutzil, el barquer i un parell d'homes a cops de rem va dirigir-se al llaüt. A mesura que s'apropaven van distingir les figures dels dos socis entre les flames. La gent va congregar-se a l'embarcador i per les vores del riu. Tothom contemplà en silenci aquell espectacle tan trist. La nau amb les veles inflades s'abrasava de mica en mica, oferia una visió apocalíptica que estremia tots els vilatans.

De miracle l'agutzil saltà dins i va traure'n Peret i Josep inconscients. Quan la pontona va separar-se de la nau, les flames van arribar a les veles, que van encendre's de cop, com si fossin arbres solitaris i ressecs, calcinats de forma inesperada en els terribles incendis del bosc. Les espurnes voleiaven en l'aire formant la bandera hissada d'un enigmàtic vaixell fantasma que solcava les aigües de l'Ebre, un vaixell de foc que mantenia una batalla inútil contra els últims espectres de la nit.

Dilluns  17 de setembre de 1832

Des del turó més alt s'atalaiaven deu pobles. L'Ebre, al fons de la depressió, era com una immensa serp de plata que corria avall i s'ocultava espurnejant entre els cingles de roca viva del pas de l'Ase. Els dos joves pujaven sovint aquí dalt. Els dies clars escrutaven el vast paisatge que s'obria als seus peus com una catifa colossal de contrastos. Les vores del riu tamisades d'infinites coloracions verdoses, plagades d'hortes i conreus fèrtils de regadiu, al costat mateix les terres de secà, amb conreus d'oliverars i ceps escanyolits que compartien els tortuosos bancals amb clapes de garriga i coscolls immensos. Marges tortuosos de pedra blanca seccionaven les costes de les barrancades fondes que anaven morint de sequera, lentament, a les vores de l'Ebre.

La boira del riu navegava pels carrers i per les places de la vila, i creava una cortina de penombres molt especial que tintava la superfície de les coses i de les persones, com si fos pols que va sepultant-ho tot davall d'un tel blanquinós de vellúria. Pels afores de la part alta del poble, després de dinar es congregaven grupets d'ancians a prendre el sol. Semblaven fardatxos de vellut llustrosos, plens de sargits, amb els rostres vermells i les boines sempre posades. Ells eren els vigilants d'aquell munt de cases, viatgeres de la història, que continuaven desafiant el temps, aferrades a la terra i emmirallant-se en el corrent de l'Ebre.

Els ulls dels vells s'entelaven amb la cendra dels records, fins que la memòria es confonia amb la terra i amb les arrels dels xipresos del cementiri. Asseguts en improvisats banquets, de tant en tant provaven de dibuixar sobre el terra petites imatges del seu passat, conjurs d'un llenguatge que mai no acabarien de comprendre.

L'Albert i Ramonet d'alguna manera se sentien hereus d'Ocàs, de les seves arrels perdudes en l'antiguitat, i de tots aquells vells que es convertien en els eterns vigilants de la història de la vila. En el fons sentien una barreja de por i també d'incertesa en el futur. [...]

Feia una setmana que havien afonat la barca a cops de destral. Aquell atemptat brutal passà desapercebut enmig dels enfrontaments. Al poble ja no li importava el destí de la barca. En canvi, uns anys enrere, quan va desaparèixer de l'embarcador i la remolcaren a les obres de la nuclear, tothom va escandalitzar-se i els homes i les dones d'Ocàs van posar el crit al cel per aquella injustícia. Ara, però, aquell sentiment popular s'esvaí com la boira. La barca havia estat la víctima de la guerra entre la gent del poble.