Edicions 62 - 1981 - Barcelona
I lo més gran, lo més fort, lo que produí més sorpresa aleshores, va ésser que N'Armando, el barber il·lustrat, sortí per primera vegada acompanyant al senyor Hermes cap a Inca i servint-li d'ajudant.
Déu volgué que jo m'hi trobés a l'escena. Havia hagut d'anar a Seuva per veure la meva dida, qui m'ho demanava feia temps, i de retorn a ciutat me vaig aturar a Inca en comptes de prendre el ferrocarril.
Era dia de mercat i vaig aficar-me en un cafè o casino de la plaça a prendre una orxata. Me vaig asseure ran d'un portal, i, una volta assegut, fent-me càrrec del trull i la gernació que allà davant s'apilotava, no vaig poder contenir una exclamació de sorpresa.
Era N'Armando, devora N'Hermes, damunt un cadafal o tribuna que allà els havien posat; el Doctor Armando, amb jaqué, trona i "leontina", qui, precedido de una larga práctica en los primeros hospitales de Europa, me presta su valioso concurso, com deia l'herbolari.
En aquell moment havia pujat a la tribuna i ocupava el sitial "de honor" un pobre caminer qui tenia mal de barres, segons feia sospitar el mocador que duia des de la sotabarba fins a damunt el cap. L'hi llevaren, li feren obrir la boca a manera de mercaders que miren si un poltre ha cerrat o no, punyiren amb pincetes i punxons, i al cap d'una bona estona el senyor Hermes, dirigint-se al públic, digué:
— Se trata, señores, de la caries del bulbo molar, y es preciso proceder a la extracción, en la cual es maestro consumado mi distinguido compañero el Doctor Armando...
Una suor freda li corregué de cap a peus; jo, que el mirava sense perdre ni un gest ni un escarrufament, per imperceptible que fos, vaig témer de que el pobre barber no les tenia totes segures i de que sa consciència, el remordiment d'atrevir-se a jugar amb la salut i la vida del proïsme, el punyien fort i ferm. Però tot això va ésser fet i dit i sense que ningú ho sospités; tot passà com una cairada d'un segon. La vanitat i l'ambició pogueren més que res i agafà la clau inglesa, resolt a tot, a dur-se'n mitja mandíbula si era precís.
Lo més gros i extraordinari, per a mi, era la tranquil·litat amb què la gent s'ho mirava. És clar! Com que aquella mala fi de persones ignoraven lo que hi havia davall el terròs i se pensaven que en duia molts mils de queixals arrencats... Però jo, que sabia de què es tractava; jo, que coneixia N'Armando des de que era nat, se pot ben dir, tenia ganes de cridar:
— Atureu-lo, atureu-lo! Hi ha perill de mort. No en sap; no ha fet més que tallar cabells i rapar barbes en tota la seva vida.
Confés que no vaig tenir coratge de fer això, que era el meu dever, davant un poble extern, que segurament s'hauria tornat contra mi per allò mateix de que el defensava d'un perill sense cap interès. (¡Quantes vegades he recordat això molt temps després, ara, com aquell qui diu, quan trobava que era un disbarat la guerra de Cuba i la guerra amb els Estats Units, i me cuidaven menjar cru!)
Vaig acostar-me al cadafal quasi amb aquella curiositat dolenta del baix instint animal, qui du a molts a veure l'execució d'una pena de mort. Vaig veure com trafegaven els dos doctors i com N'Hermes donava consells per lo baix a N'Armando, com si parlessin de coses naturals. Vaig sentir com li deia: ¡Ánimo y buena muñeca." Vaig sentir el renou de la clau entrant a dins la boca del pobre caminer i vaig aclucar els ulls, mentre me venien a la memòria les paraules de Pilat: Lavabo inter, etc.
Un gran remeulo, un crit de dolor i angúnia arribà a tots els cantons de la vila. N'Armando estirava fort, fortíssim, però les rels del queixal estaven molt fondes.
— ¡Fuerza, fuerza! —deia N'Hermes. I, a tot això, el caminer se posà dret i l'altre no amollava la clau, sempre estrenyent i estirant. No volia amollar; havia tancat, com els cans de bou, i la cosa va fer-se tan violenta, que el públic saltà damunt la tarima i desferrà a viva força a N'Armado de la seva víctima.
Me'n record com si fos avui. Quin vespre aquell!... ¿Com ha de fugir de la memòria de ningú aquell espectacle ferest i que mai per mai he de tornar a veure?
A devers les nou i mitja En Figuera començà a tocar foc. Per lo rabent i poderós de les batallades, pogué comprendre tothom que es tractava de qualque cosa seria. Els rotllets de curiosos reunits a cort i davant els portals de les botigues encara obertes en aquella hora, se pogueren treure aviat el gat del sac.
Se tractava d'un incendi en un dels punts mes perillosos de la ciutat vella, on els carrerons estrets, les voltes i arcades, els llenyams corcats i la falta d'aigua havien de fer molt difícil apagar el foc.
Quan vaig sebre que es tractava de l'Hostal de la Bolla, l'ànima em va caure als peus, i corrensos vaig partir cap allà, com si endevinés que no n'havia de quedar pedra sobre pedra d'aquell edifici babilònic.
En efecte: encara no era arribat a la placeta, i ja m'havia fet càrrec de que la cosa no tenia adob. L'Hostal cremava pels quatre costats, se pot dir, i anàvem, per lo tant, a presenciar una cosa ben trista i que no s'assembla a res nat del món: un incendi a Palma.
Segur que n'heu vist molts: però si no heu vist aquell, no tindreu una idea prou clara de lo que és un incendi a ciutat.
Figureu-vos, idò, una gran gentada feresta d'homes, atlots i donetes, que omplien plaça i carrer i que no deixaven passar a ningú, com no fos a força de colzades i empentes; figureu-vos el tràfec de l'amo de l'Hostal, dels mossos, dels mercaders que hi tenien aviram, dels traginers que treien els seus muls amb les guarnicions mal posades, que arrossegaven els carros per a posar-los en salvament.
Figureu-vos que les flames sortien ja per les finestres dels porxos plens de gàbies i caixotes velles; que estaven enceses les sotilades i que la claror de l'incendi resplendia amb vermell de taronja per totes les obertures, clivells i retxilleres de la casa.
Una remor de mar grossa muntava d'aquella generació, que per instants anava en augment: ara arribaven guardes civils, ara soldats de cavall, ara la bomba de la goleta, més tard la de can Maneu i de la fàbrica de les flassades.
Dues-centes veus en una vegada donaven ordres que ningú obeïa; dos-cents homes amb un pic corrien d'una banda a l'altra sense sebre on anaven, ni per què es movien, i amb tot això l'alcalde del barri, el senyor Mandilego, del balcó de ca seva, manava, amb gran serietat, an els dependents del municipi:
— Gutiérrez, haga usted despecar... Baco pena de presidio, cuide que los muchachos no interpreten la vía púbblica!...
A la matinada no en quedava de l'Hostal més que un munt de pedreny calcinat, de claus flamejants i de troncs mig encesos. Aquella gent de totes les terres va dispersar-se silenciosament, i mai més la veureu reunida.
Si ara hi passeu, per aquell indret, hi trobareu uns casals nous, espaiosos, amb grans magatzems de farina.
No puc seguir parlant d'aquestes coses sense que m'espiregin els ulls. Jo era atlot que anava fet un alarbe, i ma mare em solia dir cada quinze dies:
— Hala, a taiar aquest llanado!— I ja era partit, de cap a ca N'Armando el perruquer. Poc a poc mos férem amics i vaig acabar per ésser un estaló de la casa. Totes les hores que els estudis i el colomer me deixaven lliures les passava allà; i les escenes, els records, l'aspecte i fins les olors d'aquell barri, a pesar d'haver passat quinze anys anant a lloguer d'un cap a l'altre de ciutat, els tinc dins l'ànima i mai més ne podran sortir.
El tiralínies i el bec de grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge... És com una d'aquelles escriptures primitives que per molt que hi grati el raspador, surten damunt lo que s'hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien, des de l'antiguea, aquells carrers coberts de doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de través una persona de mitges carns; aquelles botigues amb soterrani i reixats de ferro! aquells munts de cordes, de llenderes, de senalles, d'esportins, d'estormies, de sarrions, de graneretes i tota casta d'obra de pauma.
Aleshores s'hi trobava com una recordança vivent de la Mercaderia de segles passats: olors de llonja de queviures, polsim de magatzems i cortera. Si hi passava el dematí, de cinquanta passes lluny m'alegraven la vista els munts, composts i simètrics, de pebre mòlt a cada banda de taulell; els rosaris d'aiguacuit; les traginades plenes de cèrcols de fil de ferro i les vidrieres cobertes de tota casta d'eines, a les drogueries. M'agafava de ple una ratxa d'aromes astringents on se fonien mil ressabis de pintura fresca, d'aiguarràs, d'esperits medecinals i d'espècies fortes. Si era els vespres d'hivern quan hi passava, anant a casa, pel portelló o pel portal obert de pinta-en-am-ple, descobria aquells interiors tebis i abrigats, on s'agombolaven vells, joves i nins de la família, entre sacs de bessó i senalles de llegum. La botiga, coberta fins a mitjans parets de rajoles vernissades, lluïa com un argent; la pica de l'oli, amb sos grans embuts i mesures, talment pareixia brunyida; damunt el portal, mirant al carrer, s'obria, com una estrella de platallons, la bóta d'arengades, amb un llum d'encrulla penjant.
¿Què vos he de dir, si ho sabeu molt millor que jo, si recordeu aquelles entrades i sortides de fatxades, aquell envitricollament de placetes, i la tenda del guitarrer, i el botigó del qui feia baüls, i la papereria, amb sos fulls de minyons i soldats de color?... Idò, passant per allà i torcent ara a l'esquerra, ara a la dreta, s'arribava a la plaça que en deien de la Font Vella. Dels cinc carrers que en partien, un, el més famós, el principal se pot dir, era el de l'Hostal de la Bolla. No el cerqueu a la guia o en el pla de Ciutat, perquè ha desaparegut: no vos rompeu el cap per endevinar les semblances d'aquesta història, perquè, com aucells de passada, els insignes personatges que hi trobareu, tots han volat.
Basti dir-vos que des d'un observatori tan bo com la perruqueria de N'Armando vaig veure per més de quatre anys el rebull d'aquell Hostal, cort de tota casta de miracles, posada de pelegrins i cercadors de bones i males ventures, despesa de missatgers i traginers, torre de Babel on se parlaven moltes llengües i s'hi aplegaven els escolims de cent pobles de la terra. Eren desarrelats del seu terrer, pobrea volandera, trescadors de món, sense casa ni fogar, corrent per infortuni o malfeneria, com a condemnats a mudar de llit cada vespre, amb la vida a lloure i sense politxó pròpia de la Cosmòpolis, sempre a terra estranya, lluny dels seus.