Edicions Bromera - 2011 - Alzira
Un cop a la cruïlla de Quatre Camins, el Tomàs decideix prendre la iniciativa i aparca de morro en un espai obert dalt de tot del carrer Campoamor. No els espera ningú a dinar. Aquest és un dels avantatges de no tenir fills. Baixa del cotxe, es posa l'americana i s'ajusta la corbata. Després travessa el carrer per anar al Bar Soto. Totes les mirades es giren sobtadament cap a ell. [...]
La Paula ha baixat del cinc-cents cinc, avorrida de no poder ni escoltar Wagner pel radiocasset. No coneix gens aquesta zona de Barcelona i li fa gràcia trobar-se a uns metres d'una excavació arqueològica. El món antic sempre li ha semblat atractiu. Es va llicenciar en Història de l'Art al final del franquisme, en plena agitació política, però ha superat les seqüeles de la manca de normalitat acadèmica amb un sòlid programa de lectures. Quan es va casar amb aquell brillant economista de cognom sospitós que mai no aprendria a conduir un cotxe com Déu mana ni a apreciar res si no tenia una relació directa amb els diners, va abandonar tota esperança de treure un rendiment laboral dels seus estudis. [...]
Ara recorda haver llegit alguna breu noticia a La Vanguardia sobre aquesta troballa arqueològica d'Horta, en teoria l'establiment romà més antic dels localitzats a la rodalia de Barcelona. L'han descobert fortuïtament sota un dels pocs camps sembrats que quedaven a la ciutat, expropiat per a la construcció de la Ronda de Dalt. Són quarts de dues i encara hi treballa un equip d'homes i dones, excavant.La Paula distingeix clarament qui són els arqueòlegs o estudiants i qui els treballadors llogats per anar excavant i traginar les terres sobreres. Els uns excaven amb raspalls enormes damunt dels marges de pedra que ja són mig al descobert, tracen ratlles de guix al terra i ho omplen tot de fils marcadors i aparells de mesura. Els altres fumen, van amunt i avall amb carretons de terra, caven irreflexivament, atenen embadalits les explicacions innecessàries que els aspirants a arqueòleg, poc acostumats a manar, els donen per justificar qualsevol ordre i s'exciten com criatures davant de la perspectiva de trobar un tresor arqueològic —ells prescindirien de l'adjectiu, com en la infància més tendra— a cada cop d'aixada. Entre molts altres factors, és per això que treballen amb tanta catxassa. Cada tres cops de pic deixen la feina i s'abalancen literalment sobre el cap d'excavació amb un tros de pedra que esdevé per breus moments un preciós fragment de ceràmica, el sexe d'una suposada estàtua clàssica o qualsevol altre preuat tresor arqueològic. Quan això succeeix, la zona d'excavació sembla un pati d'escola i l'home que ha fet la suposada troballa esdevé el nen de segon de primària que té la pilota. El pobre cap d'excavació, de celles poblades i pèl embullat, obre uns ulls de boig davant de la reiterada invasió d'aquests Indiana Jones. Ara la Paula és testimoni d'un encalç aclaparador. Un treballador d'uns quaranta anys que fa anar el pic amb cura femenívola nota una mica de resistència i amb mans acaronadores extreu del subsòl el que la Paula descriuria com una pedra amb una mena de cilindre gris a sota. El treballador deixa anar el pic i, aixecant la pedra amb les dues mans com qui alça un nadó, comença a cridar exaltat.
—Eiiiii, mireu què hi trobà! Miren què hi trobà!
El peó continua bramant mentre corre amb la pedra entre les mans, però tres companys l'aturen i comencen a especular sobre què és el pedrot.
—Assò é er brà d'una figura romana —assegura el més alt, gesticulant vivament amb els braços estesos—, se li ha caigú la mà, pro é un brà. Segur. Er meu fii té un gibre de l'ehcola amb fotos assís.
—'Sò é una cama —rivalitza un noi baix i gras a qui tothom anomena l'Hinxa—, d'una figura mor petita, segur.
—Io diria que é una artra cossa —deixa anar el descobridor del pedrot— per la forma que té...
—Que no, home, que no, que é er brà d'una ehtàtua, i prau —sentencia el més alt, tocant-se el braç esquerre.