- 0 -
Tots els nens del poble de Torena, tots els pares dels nens del poble de Torena poden testimoniar l'abnegació amb què es va lliurar a la seva labor d'ensenyar les veritats de la vida i de la religió catòlica a la canalla del poble de Torena. Des que hi havia arribat, que l'ambient havia anat canviant, perquè va ser capaç de concitar la concòrdia entre les famílies barallades per causa de la guerra. De la mateixa manera testimoniem i corroborem l'ordre i la successió dels fets que van portar al martiri l'esmentat postulant a Venerable, el Servent de Déu Oriol Fontelles Grau. Que són els següents: Era l'hora de les vuit del vespre del dia dinou d'octubre de mil nou-cents quaranta-quatre, quan, després d'una fatigosa jornada com a mestre, el postulant va albirar llum a l'església de sant Pere. El postulant s'estranyà en gran manera perquè feia dos dies que el senyor rector, el reverend pare mossèn Aureli Bagà Riba, que és el tenaç Postulador d'aquesta causa, era a la Seu d'Urgell en visita canònica al senyor bisbe. Mogut pel seu zel, el postulant a Venerable va anar a veure què hi passava. Així que va obrir la porta de l'església va veure l'esgarrifosa crua realitat: una partida de maquisards, guerrillers bandolers, comunistes, separatistes i anarquistes, estaven intentant desenganxar el Sagrari amb el Santíssim Sagrament en el seu interior, segurament per fondre'n les poques parts d'or que contenia. El postulant, indignat i horroritzat per tal acte, va proferir un gran crit que és el que va alertar els testimonis que avalen aquest document, el senyor Valentí Targa Sau, alcalde en aquells moments del poble de Torena, i la senyora Elisenda Vilabrú Ramis, que van tenir temps d'entrar a l'església i de veure, des d'un racó, impotents ja que no anaven armats, el martiri de l'esmentat postulant. Segons el testimoni, doncs, dels dits Targa i Vilabrú, tots dos van haver de contemplar, horroritzats i impotents, com el Servent de Déu Oriol Fontelles s'acostava, a pit nu, als agressors sacrílegs mentre els increpava i els comminava que abandonessin tan nefasta acció. Els guerrillers, lluny de fer-li cas, se'n van riure i el van amenaçar amb la mort. El postulant, malgrat unes amenaces tan directes i serioses, va fer cas omís de tals amenaces i continuà avançant fins a situar-se davant del Sagrari.
Així mateix, els testimonis declaren que el que van veure i comprovar és tan cert com la veritat i afirmen que el servent de Déu Oriol Fontelles, indignat per la irreverència manifesta d'aquell grup de perduts, en va treure a empentes un parell i es va enfilar a l'altar. Sorpresos per aquella acció, van trigar uns moments a reaccionar i li van deixar la possibilitat que s'abracés al Sagrari. El cap dels facinerosos el va comminar a abandonar l'altar. Ell va dir que no l'abandonaria si no era mort. Que ell estava disposat a donar la vida pel Sagrari, pel Santíssim Sagrament i per la Santa Mare Església (paraules textuals). Després d'algunes vacil·lacions, el cap dels bandits (antic contrabandista de trista memòria i de cognom Esplandiu) apuntà amb tota la sang freda contra el màrtir i disparà un tret, que va impactar contra el noble front del servent de Déu i li va produir la mort quasi instantània segons opinió del doctor forense don Samuel Sàez [gg1] de Zamora que n'examinà el cadàver. El fet més insòlit i que volem posar en coneixement d'aquest tribunal és que, un cop lliurada la vida per l'Església Catòlica, pel Sagrari i pel Santíssim Sagrament, els facinerosos, per més que ho van intentar amb totes les seves forces, no van poder apartar el cos del màrtir del Sagrari al qual s'havia abraçat. No hi va haver manera mortal de separar-lo del Sagrari. Entre blasfèmies i improperis, encara es van estar una estona intentant-ho fins que el seu cap els va ordenar que fugissin abans que no arribessin forces de l'ordre. Com a record del seu pas nefast pel poble, van llançar un parell de granades que van explotar i van malmetre tot el lateral nord de l'edifici de l'ajuntament i hi van provocar un petit incendi.
Certifica la senyora Elisenda Vilabrú Ramis que ella, amb la seva poca força, i impressionada pel que acabava de veure, així que l'església va quedar lliure de blasfems i assassins, anà al costat del màrtir Oriol i va poder desfer l'abraçada del Sagrari sense cap mena d'esforç. I ho ratifica l'esmentat Valentí Targa, quin testimoni també adjuntem. Com a annex, afegim també el valuós testimoni de mossèn August Vilabrú Bragulat, qui, avisat de seguida, també es personà als llocs dels fets i en donà fe.
—Digues, Jaumet.
—No, que... L'Amazones, me mareja...
—Per què, digues.
—No, que quantes vegades és lo Pamano. O quantes vegades és la Noguera.
L'Oriol mirava els ulls blaus del Jaume Serrallac buscant-hi la seva veritat. Potser era l'únic nen que sempre estava rumiant; era l'únic que en un altre lloc i en un altre moment acabaria estudiant coses grans; però a Torena el Jaumet, si son pare no feia un cop de cap, estudiaria dalla, herba, vaca, ovella i amb una mica de sort, cria d'animals de tir, que dóna força i té molt de futur, ara que totes les mules i els ases estan requisats per les guerres. O potser es quedaria a fer làpides i llenes amb son pare, el Serrallac de les pedres.
—L'Amazones és... més de mil vegades el Pamano.
—No. —Admirat, rendit, el Jaumet Serrallac.
—Sí.
En tota la freda tarda el Jaumet no va dir res més perquè tractava d'imaginar-se mil pamanos junts i tota la Vall d'Àssua se li convertia en un riu tan impossible com l'amplitud llegendària del mar. Ell estava somiant aquestes coses mentre damunt del seu cap, a les golfes, dues nenes amb trenes miraven de fer callar la por perquè cap alumne innocent no tornés a casa dient que les rates i els ratolins del cap de casa de l'escola esternuden com nenes amb els ulls plens de por i amb trenes rosses.
—Les nou tocades.
—El Ventureta la palma i no serà culpa meva. Prepareu-lo. Per recórrer els tres-cents metres que els separaven de la feixa d'en Sebastià, van fer servir el cotxe negre i lluent. Al seient del darrere, el Ventureta, plorós, covard com el seu pare, oh que lluny de la gallardia amb què conten que havia afrontat la mort el Josep Vilabrú, espanyol exemplar, patriota honest, quan els faieros el van ruixar amb benzina. Mocs i tot, li regalimaven, al Ventureta. Al costat del Ventureta, el Gómez Pié, el dels cabells arrissats i l'andalús de la cara fosca. Al davant, el Balansó amb el seu bigoti fi i un xofer desconegut. I damunt dels estreps del cotxe, agafat a la finestra amb una mà i la pistola a l'altra, el Valentí, que es deixava gronxar pel fred de Nadal, eufòric per la resolució d'esborrar un nom més de la llista dels apòstols que havien de caure per imperatiu biològic i d'estricta venjança. I al voltant del poble, els escamots de falangistes a l'aguait, per si el maquis.
El cotxe trontollà camí de la feixa, no és possible que em mori així, i va dir en veu alta no vull morir i el Valentí va ajupir-se i va fer entrar el cap a dins del cotxe i va dir què diu, aquest? Vol cantar?
—Diu que no vol morir —va fer el Balansó. I el Valentí va tornar a treure el cap perquè no es volia perdre les ganivetades del fred contra la seva ànsia de futur i de progrés.
El Ventureta va veure els cinc homes que feien guàrdia a la vora de la feixa, i aquella esperança desesperada que el seu pare saltés damunt dels dolents a última hora, va començar a esvair-se perquè tot era fosc i fred com l'oblit. El van fer baixar, el van portar cap a la paret del marge, tocant a la primera tanca del cementiri, il·luminada només pels llums del cotxe i va arrencar a plorar i a dir no vull morir, jo no sé on és lo meu pare. I quan el lligaven a la soca encara plorava perquè estava aprenent que el destí és irreversible i va cridar fort tinc por, tinc por, tinc por!! I el Valentí li va tallar l'histerisme amb una bufetada ben donada i li va escopir a la cara que era un covard i havia d'aprendre d'una puta vegada a morir com un valent, com moren els herois, cagondéu. Es va apartar i el va apuntar amb la pistola que tota l'estona havia dut a la mà i llavors va dir no et mataré, covard, només volia saber si series capaç d'aguantar sense cagar-te, i el Ventureta es va posar a sanglotar, desesperat, content, trist, feliç, espaordit i va abaixar la vista i va acotar el cap i llavors el Valentí apuntà al clatell que se li oferia tan bé i va disparar dos trets seguits en el moment que el nen tornava a alçar el cap i el Joan Ventureta va deixar de sanglotar, de plorar i de tenir por i es va convertir, d'una puta vegada i gràcies a mi, en un valent borni i mort.
A la pissarra hi havia un clarió mig rosegat. L'agafà i no es va poder estar de fer-lo servir; amb bona lletra de mestra hi va escriure la data: dimecres, 13 de desembre de 2001. I es tombà, com si tingués canalla asseguda als pupitres corcats per explicar-los què farien durant aquell dia. Però es va quedar amb la boca oberta perquè al fons, aguantant la porta de l'aula, un paleta mal afaitat, amb un cigarret a la boca, una capsa de puros en una mà i un llum de càmping gas a l'altra, també s'havia quedat amb la boca oberta. Però va reaccionar el primer:
—Senyoreta... Nosaltres toquem el dos, que ja no ens hi veiem. La torna vostè, la clau?
S'hi acostà, amb el llum, la llum i un manyoc de claus enganxat als texans blancs de pols i a la Tina li va semblar que era un nen que li venia a portar la llibreta i que ella era la mestra d'aquella escola de tota la vida. El paleta deixà la capsa de puros damunt de la taula.
—Això ho hem trobat rere la pissarra.
—D'aquesta pissarra?
El paleta s'acostà a la pissarra, i la va fer córrer lateralment tot i que semblava encastada a la paret; va lliscar, amb un gemec dolorós, ben bé dos pams cap a un cantó i va deixar al descobert una petita cavitat fosca. Hi acostà el llum.
—Aquí a dins.
—Com el tresor d'un pirata.
El paleta va tornar a deixar la pissarra a lloc.
—Són quaderns de la xinalla —va dir. I va donar dos copets a la capsa. Era una capsa de puros ben conservada, lligada amb un cordill de color negre.
—Me la puc quedar?
—L'anava a llençar.
—Que em podria deixar el càmping gas?
—Si es vol quedar aquí s'enramparà de fred —va advertir l'altre mentre li abastava el llum.
—Vinc prou abrigada. —Pel llum—: Gràcies.
—Quan se'n vagi, tanqui amb clau i deixi la bomboneta a l'entrada. Demà ja l'hi trobarem.
—Quan trigaran a demolir-ho, això?
—Demà estarà tot fet. Avui només hem preparat la feina. És poca cosa, aquest enderroc.
I va saludar com si fos un marine, posant-se un dit desmenjat a la templa. Va tancar de cop i la xerrameca d'ell i dels seus dos companys es va anar esvaint a través de la finestra bruta, fins que tot va quedar tan en silenci que per poc no es van sentir els estossecs de l'Elvira Lluís, aquella nena que seia a primera fila i que feia cinquanta-sis anys que havia mort tísica. La Tina mirà al seu voltant. El llum del càmping gas regalava noves ombres desconegudes. Aquest enderroc és poca cosa, va pensar. Quantes generacions de nens han après a llegir i escriure aquí?, va pensar. En un dia, tot ensorrat, va sospirar.
Tornà a la taula i s'adonà que el paleta tenia més raó que sant Quiri: aquella aula era un congelador. I la llum del dia anava dimitint cada vegada més de pressa. Va deixar el llum damunt la taula del mestre i va pensar en el tresor del pirata. Imagina't que haguessin enderrocat l'escola amb els diamants a dins, va pensar... Va desfer el cordill negre i n'obrí la tapa: els diamants eren uns quaderns de color blau clar o verd clar, no es veia gaire bé, amb la paraula Cuaderno escrita en diagonal, en cal·ligrafia negra d'impremta. Quaderns de la canalla. Dos, tres, quatre quaderns. Quina llàstima que no siguin diamants, va sospirar. I la punxadeta, que tornava, puntual.
En va obrir un: de seguida li va cridar l'atenció la lletra ordenada, harmoniosa, de bon llegir, que omplia de dalt a baix totes les seves pàgines. I de tant en tant, alguna il·lustració. Tots quatre quaderns eren iguals. Al primer quadern, una cara. Ella no ho sabia, però era un autoretrat de l'Oriol fet davant del mirall del lavabo dels nens. Un home amb la mirada trista. Al segon, una casa amb el rètol a sota: «Casa Gravat». Al tercer, a veure..., una església. L'església de Sant Pere de Torena. I un gos del tipus Springer Spaniel, amb els ulls tristos com la Tina no n'havia vist mai cap i que probablement es deia Aquil·les. I en el darrer quadern, l'esbós del retrat d'una dona, començat, modificat, corregit mil vegades i deixat a mig fer, sense llavis i amb els ulls buits, com les estàtues mortuòries de marbre que comerciava en Serrallac al seu taller. Va seure i no s'adonà que l'alè, per causa del fred, li sortia en forma de boira, com si volgués ocultar el descobriment d'aquells quatre quaderns. On havia sentit aquell nom? Feia molt poc, sí. Com si algú li n'hagués parlat feia poquíssim.
La Tina Bros va començar a llegir, encuriosida, inadvertida, sense ni sospitar el que li queia al damunt. Va començar des de la primera pàgina del primer quadern, a partir de l'encapçalament que deia estimada filla que no sé com et dius però que sé que existeixes perquè he vist una maneta teva, petita i dolça. M'agradaria que quan fossis gran algú et passés aquestes ratlles perquè vull que les llegeixis... Em fa por el que et puguin dir de mi, sobretot la teva mare.
Aquella nit havia estat especialment delicada: al capvespre, quan s'havia girat un vent del port esmolat i desagradable, que amortallava de gebre els vessants del Montsent, va arribar el paquet que feia dos dies que esperava: un home d'ulls espantats i mans tremoloses, una dona de la seva edat, callada, quasi resignada a fugir i dues nenes amb trenes, esgrogueïdes de cansament. Una altra família, no, va pensar. Per sort, no portaven gos. I el guia, un home de Son, que em va dir a cau d'orella deixa'ls dormir tot un dia, que no poden més.
—D'on vénen?
—D'Holanda. Jo també passo la nit aquí.
—No és bona nit per tenir-hi gent.
—Mai no és bona nit. Però no puc més.
Els vaig haver d'empènyer per l'escala de les golfes perquè just en aquell maleït moment arribava en Valentí Targa acompanyat d'un parell dels seus homes, tal com havia quedat que faria. Això és el que em fa més por: que quan hi ha roba estesa a l'aula, algú esternudi a les golfes o simplement es torni boig. Perquè n'hi havia per tornar-se boig. Més tard, la dona holandesa em va explicar la seva història: també eren jueus. Ella era la mare de les filles. L'home era un matemàtic a qui els aliats volien tenir a Lisboa en quinze dies i que ella no coneixia de res i al qual odiava perquè havia pres el lloc del seu marit que s'havia hagut de quedar a Maastrich esperant un nou paquet. I em va dir que les dues nenes havien après a callar i a fer-se empassar la por. Em van recordar l'Yves i el Fabrice, amb els mateixos ulls d'espant callat. La dona em va dir que les nenes també havien après a no parlar de la desaparició dels avis una nit que els SS van pentinar Haarlem i a cops de crits i de grunys van omplir dos trens sencers: era l'única manera de sobreviure a l'horror. Però la dona patia perquè el silenci acabaria fent-los mal a l'ànima i ja no sé què fer. I jo no sabia què li podia dir, pobra dona, però vaig entendre que sempre hi ha gent que probablement està pitjor que tu.
A mi em fa l'efecte que en Valentí Targa començava a ensumar-se alguna cosa. Per què si no, precisament aquell vespre havia decidit que vindria a l'escola a buscar-me la paperassa que s'havia d'endur a Lleida per parlar, segons em volia fer creure, de l'asfaltat de la carretera fins a Sort? Per què no m'havia fet anar a l'Ajuntament? La seva revisió dels papers va ser particularment lenta, com si ho fes a posta. I amb llargs silencis, com si estigués esperant sentir l'estossec incontrolat, a les golfes, de qualsevol nena jueva amb trenes. Quan va haver marxat i jo feia veure que em preparava per dormir a l'habitació que tinc ara a l'escola, vaig apagar tots els llums i vaig esperar mitja hora llarga. Llavors, a les fosques, els vaig pujar el fogonet de benzol i els vaig preparar una sopa que els va reconfortar. Feia dotze dies que no menjaven calent. Feia unes setmanes que jo dormia poc. Era la guerra, filleta meva. El guia em va dir que aquest grup holandès no venia de l'Arieja per Montgarri i el Pla de Beret ni pel port de Salau sinó de la banda d'Andorra. Havia fet una giragonsa estranya per la vall de Tor i la Vall Ferrera. Et preguntaràs per què me'ls feien arribar a Torena; la raó és ben senzilla i dramàtica: no hi ha cap altre lloc segur en tot el Pallars perquè ningú no vol col·laborar fins aquest punt. L'escola de Torena és l'únic magatzem segur de paquets: la gent, en aquestes valls i muntanyes, té molta por, quasi tanta com jo.