Edicions 3 i 4 (València), 1981
Coral romput (fragment)
Els domassos antics
pel passadís en l'ombra, enllà el finestral gòtic.
A la plaça, dessota els porxos, hi ha la font,
la font antiga i bruta, i després els comerços,
els comerços antics i bruts, un carreró,
unes pedres hebrees amb breus inscripcions,
una finestra plena de foscor. Aleshores
buscàvem un camí remorós de xiprers,
el trobàrem molt tard i no el vàrem recórrer;
tornàrem a l'hotel. Fou la primera nit.
(Transcriuria l'Epístola tarragonina. O bé
l'Ègloga a Catalunya i molts pocs versos més.)
Per primera vegada vam jaure junts i nus.
Recorde els llençols, blancs. Vàrem ser molt feliços.
IV
Davant la Seu
Espere com la pedra. Perquè la pedra espera.
La pedra rep els dies com la terra la pluja.
¡I espere com la pedra! Un dia, un altre dia
qualsevol, ella, jo...
(La pedra té un no sé
de ca, dolç i sense amo. La pedra mira amunt,
com el ca vora l'home).
Tu davalles amb l'aigua
de la pluja a la pedra; la forades, i en clots
mínims, dies i dies, van a beure els ocells.
(Aquest vespre és una altra catedral imponent).
Senyor, tinc 1'esperança alerta de la pedra
que us va veure, el Dissabte... Des de llavors, la pedra...
La Resurrecció li va minvar el pes
—ens va minvar el pes. ¡I espere, com la pedra!
Ella espera, com jo. Tots dos, muts, esperem
al vespre de cristall.
Tot és possible, ací.
La pedra i l'home, atònits, com cans que han trobat l'Amo.
L'inventari climent (fragment)
Us diria primer l'espectacle del claustre
solemne, al cap al tard, quan avancen els vius
batallons de les ombres tan cautelosament
i acaben instaurant un règim de tenebra,
obert, no obstant, a una política llunar.
La nit, plena de llacs, tota nua, ben púdica.
Santa Maria del Miracle
abandonada vora el mar,
al mig del cercle de les ales
de les gavines o el passat.
Santa Maria del Miracle,
ones i segles, vénen, van,
des de Mallorca a Tarragona
i vers la veu des de la sang.
Santa Maria del Miracle,
més majestat que soledat.
Rellisca l'aire per les galtes
d'àngels que foren i seran.
Retronen segles entre els marbres.
El bosc té a l'aire l'arrelam.
Santa Maria del Miracle.
Nues donzelles i gegants.
¡Oh caragol de mar a l'aire,
on la maror deis segles va
—Santa Marta del Miracle—
vers el present des del passat!
Música fina i perdurable
corrent pels còdols i pel gram.
Santa Maria del Miracle,
on ancorà l'Eternitat.
Rellisca l'aire per les galtes
d'àngels que foren i seran.
Santa María del Miracle...
Remor de precs i de cavalls.
Poblet
El xiprer al mig del claustre.
Sardana de les columnes
amb la música de l'aire.
¡I aquesta tendror del vespre
que em va glaçant i esmolant-me!...
Sardana del Monestir
que va plovent-me.
Daurades
pedres i al mig el xiprer
— o bé el cor, al mig del claustre.
El cor, com altra sardana
que creix i creix, fins ser aire,
aire només, tristor, dolça
majestat inacabable...