(), 1965
Caborriu, a Bellver de Cerdanya, és un poblet que formen els masos Pons, Sicart, Misserpí, Molí d'En Pons i Ingla, patrimoni de l'antiga casa Pons. Antiga perquè se'n té notícia des del segle XII, si hem de creure el testimoni d'una inscripció en la pedra del portal de la masia que ens parla de Pere Pons de l'any 1112.
A diferència de la majoria de les nostres cases pairals, segons ens assevera la història que n'anem esbossant, la línia masculina dels Pons de Caborriu s'ha anat perpetuant sense interrupció més de vuit-cents cinquanta anys. Car, fins en l'actualitat, no ha recaigut en pubilla l'herència familiar: avui és, en efecte, mestressa del casal Maria Concepció Pons i Esteve, si bé hem de creure que el cas serà passatger a causa de l'existència d'un futur hereu en la persona de Rafael Auger de Pons.
El primitiu patrimoni Pons ha experimental al llarg del temps dos augments considerables: l'un, en el segle XVII, per matrimoni d'un Pons amb la pubilla Siscart, integrador d'ambdues pairalies; l'altre, en el segle XIX per diverses compravendes efectuades pels Pons, entre elles el mas Misserpí i diverses peces incorporades al mas Ingla o formant part del Molí d'en Pons. Caborriu està dotat d'una església romànica de venerable antigor i bona estampa, consagrada l'any 1137 en plena florida d'aquest estil arquitectònic, que compta a Catalunya amb testimonis tan il·lustres com abundosos.
La casa és de les més grans de la Cerdanya. Participa de la característica de les finques ramaderes per les grans dimensions, a causa de l'embalum de cabanes per a farratges, estables i corrals, principalment per a estabular-hi o guardar-hi bestiar de peu forcat. Com al Pallars, com a la Vall d'Aran la gran casa pairal ceretana exhala una doble flaire: la fresca de l'herba tot just segada o la fina del farratge empallissat, i l'aspra i penetrant del baf de la ramada. L'activitat pecuària deixa rastre inequívoc per patis i camins, així com en deixen les carretes de pas lent tirades per la parella de bous menada a tocs de verga sobre l'embanyada testa, mitjà de transport encara habitual en aquelles altes valls subpirinenques. No cal dir que, tractant-se de la xamosa i verda Cerdanya, Caborriu està voltat de prats luxuriants afitats per fileres de saules i tanques d'estaques per guardar-hi els caps que pasturen dins el clos. Ací i allà, arbres fruiters, sobretot pereres, productores d'aquelles peres prestigiades alhora pel sabor i pel perfum.
Els Solà-Morales són originaris del poble de Batet, encimbellat i espars, a cinc quilòmetres d'Olot. Allí sojornava ja Berenguer del Solà (de Solano) l'any- 1083. El poder de la casa anà creixent amb el temps segons testifiquen aquests fets: en 1605 s'havia refet amb obres importants la primitiva masia; el 1610 els Solà eren batlles de sac per l'abadia de Besalú; el 1683 ostentaven el títol de ciutadans honrats de Barcelona; el 1712 feren construir un oratori, l'altar del qual s'ornamentava amb un curiós retaule barroc.
Francesc Solà i Fluvià, doctor en teologia, contragué matrimoni amb Ignàsia Julià i de Miró, pubilla dels Julià de Camprodon; el 1781 decidiren de passar a viure a Olot fent bastir la casa actual. Els Julià eren ciutadans honrats en virtut de privilegi concedit per l'arxiduc d'Àustria el 1710.
A més dels Julià, els Solà entroncaren en successives generacions amb famílies de relleu i poderoses: els Bugués de Girona, els Llaudes i de Ferrer, de Besalú, sempre succeint-se en línia masculina. En 1796, però, Ignasi de Solà i Julià mori sense fills barons dels seus dos matrimonis i entra en pubillatge Juliana de Solà i Llaudes, qual en 1828 contragué núpcies amb Jacint de Morales i Bonafont, notari d'Olot, fill del també notari olotí Baldiri de Morales i Clapera. Els Morales procedien de Sevilla però de llarg temps residien a Catalunya, on s'havien naturalitzat de dret i de fet.
Com era costum freqüent dintre la sistemàtica pairalista, per escriptura notarial de capítols matrimonials, es pactà que la prole naixedora anteposaria el cognom matern de Solà al patern de Morales. L'hereu es digué, doncs, Josep de Solà-Morales (1836), que es casà amb Carme Mir i de Ventós, sortida de dues cases olotines importants.
L'ennobliment de la casa Solà comportava escut d'armes, consistent en un sol d'or en camp d'atzur. El dels Morales és escantellat; 1 i 4 d'or, una morera de sinople; 2 i 3, de plata, tres faixes de sabba.
La casa olotina dels Solà, situada al Passeig del Firal, presenta a la façana uns saborosos esgrafiats de factura italiana. Aquesta façana fou restaurada l'any 1913 sota la direcció de Lluís Domènech i Montaner. Els esgrafiats foren calcats i reproduïts; els baixos, els projectà amb elements modernistes, amb figures de l'escultor E. Arnau, tribuna al primer pis i galeria a l'últim. Obeïa a l'estil de l'època i recordava els elements decoratius de la Peixera, casa del Passeig de Gràcia, del mateix famós arquitecte, planta baixa, avui dissortadament desapareguda.
A l'interior, la cambra de respecte, de nobles proporcions, conservava una decoració de Ramon i Rafael Divi -ajudants de Panyó-, així com en una de les sales -començament del XIX-; una altra està decorada pel gironí Miralles (1854). Algunes d'aquestes pintures han estat restaurades després de 1936.
L'oratori és del 1789. Des del 1796 custodia les relíquies de santa Faustina i sant Julià, vingudes de Roma. L'actual retaule és obra del tallista olotí Tenas. A començaments del segle passat, sota la direcció de l'arquitecte A. Paluzie, es reformà la galeria que dona accés a l'oratori, decorada per Melcior Domenge. Profanades les susdites relíquies l'any 1936, fou encarregada el 1959 una estàtua jacent de la santa al genial escultor Josep Clarà; la mort no li permeté d'acabar-la en marbre: deixà un model en fang d'una factura impressionant. És l'obra pòstuma de Clarà. Del model se n'ha tret la forma en bronze.
Des del balcó de la casa Solà, pel juliol de 1875 es proclamaren els Furs de Catalunya, atorgats del pretendent Carles.