Columna Edicions - 2000 - Barcelona
L'estació era plena a vessar. Hi havia barretines a l'andana, enfilades als fanals i al terrat. En grups més compactes, es veien pinyes de caps amb reixeta i mocador. Quan vaig treure el cap per la finestreta, una mar de senyeres i un clamor de veus van omplir l'espai. Vam davallar i ens va engolir el formiguer: ens vam trobar de sobte en una rotllana, davant d'una tropa bigarrada de cors, orfeons i estendards. L'alcalde em va donar la mà, i després el consistori i dotzenes de mans se'm van atansar. Va sonar la tenora i van bufar els metalls. Una sardana més plena de bones intencions que d'harmonia em va fer arrencar cap al rovell de l'ou.
A mesura que els carrers s'estrenyien, l'emoció m'embargava. Trepitjava catifes de rosella i de ginesta; des dels balcons carregats de veïns i de garlandes, una pluja constant de pètals m'acompanyava. Banderes, penjolls i cartells abrandats ocultaven el cel. A les cruïlles, els arcs triomfals em donaven la benvinguda, en arquitectures precioses de ramatge i de flors. Les dones, sobretot les dones, estiraven el braç per tocar-me. Duien cintes amb les quatre barres: les més discretes ploraven, les més atrevides em besaven la galta. Vaig entrar a la plaça al ritme de les campanes al vol, i em van fer pujar al balcó.
Mai no he tornat a l'estat de gràcia. A aquella platja meva, la de fa —Déu n'hi do!— més de seixanta anys. Allà tot era obert, el mar era meu, el vent bufava a favor, l'arena estava feta per córrer i el cel es podia agafar amb les mans. Jo ho abraçava tot d'esquena a la ciutat, amb les pors i les enveges dels veïns darrere meu. M'embarcava al llaüt del pare, a les barques dels pescadors i als bous que rondaven la costa. Allà sí que hi respirava a ple pulmó. T'ho vaig dir mai, que la meva passió eren els estels? Sí, t'ho devia dir, tot i que tu no ho podies retenir. Hi anava sovint amb un company d'escola que era ben rondinaire.
— Coi, Cisco —es queixava—; com és que el teu estel sempre vola més alt?
— Perquè jo sóc amic del meu estel —cridava jo— i el deixo anar al seu aire.
No fa pas tant que vaig ensopegar amb l'antic company d'infància, ara un impressor conegut, i em va recordar els nostres jocs de platja. Ho va fer amb un deix màgic, com si en aquelles estones i aquelles paraules hi hagués bullit alguna cosa premonitòria. Potser sí. Potser la meva missió des de petit ha estat fer volar estels solitaris. Però et puc jurar que mai no he tornat a veure'ls pujar tan amunt, tan lliures i tan nobles. I és que només un minyó pot ser tan amic del seu estel.
Quan vam pujar al cotxe, a l'estació de Perpinyà, vaig caure retut. Em vaig despertar sacsejat per en Pep, i davant meu, solitària entre els alzinars de Prats de Molló, hi havia aquella torreta. Es deia Vil·la Denise i seria el nostre centre de campanya.
Ens vam posar tot d'una a reconduir els plans. La vaga general prevista a Barcelona, combinada amb la Confederació del Treball, era un misteri: segurament, els líders obrers no es mourien fins que nosaltres ho féssim. Calia tirar endavant, doncs, i esperar que ells s'hi unissin. La força dels nostres efectius feia riure: a tot estirar, disposàvem de sis-cents homes. Les dues columnes d'atac havien de caure sobre Figueres, per a ocupar el castell militar, i sobre Olot, on una lleva de quintos destinats al Marroc se'ns podia unir.
—Els de Figueres són quatre gats —va observar en Bordas.
—Molt bé —vaig anunciar—; doncs tothom cap a Olot. Feu arribar les ordres.
—Don Francesc —va intervenir en Pep—, les transmissions no funcionen. Com farem arribar les ordres?
—Feu-ho —vaig serrar els llavis—. Recordeu allò de Marató? Doncs si cal, poseu un atleta a trescar pels Pirineus. Espavileu-vos.
—I si els reclutes d'Olot no se subleven? —en Ventura s'eixugava la suor del front—. Això es un suïcidi, se'ns cruspiran vius...
—Dimonis, Gassol, haver-ho pensat abans! Si els quintos no s'alcen, correm tots cap a les Guilleries i fem de bandolers. A més —li vaig picar la galta—... l'únic que falta es l'espurna. Si ve l'espurna, tot Catalunya s'aixecarà.
—Sí, sí, coronel... —va esbatanar els ulls i em va estrènyer el braç—, però i si no passa?
—Aleshores podeu pensar que només els pobles que cauen de manera digna —tots dos érem a punt de llagrimejar—... es tornen a redreçar. Au vinga, Gassol, aneu a la màquina i feu les proclames. Diantre, la vostra feina es la d'encoratjar la gent!
Cadascú es va posar al seu lloc, i Vil·la Denise va convertir-se en un niu d'activitat. Al rebedor, Bordas es cuidava de l'anar i venir de minyons. A les habitacions, s'hi escrivia, es revisaven els mapes i s'intentava ressuscitar l'aparell transmissor. Jo vaig dictar al secretari una carta per als casals d'Amèrica: «Deixeu que avui us abraci donant-vos l'adéu-siau del que surt cap a una aventura tan gloriosa com la nostra, i que l'altra lletra que us escrigui, us la pugui adreçar ja d'un tros de Catalunya reconquistada... Visca Catalunya Lliure».
En un parell de dies, vam tenir els mínims enllestits. La vetlla de l'atac, vaig pregar a en Pep que sortís amb mi a passejar. Vam pujar fins al Coll d'Ares, per una pista costeruda que ens va deixar sense alè. En arribar dalt, vaig admirar les valls ombrívoles i les teulades diminutes de Camprodon. El vespre era clar. Les constel·lacions eternes cobrien la meva terra. D'aquí a un, cent i mil segles encara hi serien. Jo tenia seixanta-set anys, i aquella nit vaig sentir la immortalitat molt a la vora. Podia morir, però tot allò que veia romandria, i jo hauria passat a ser-ne una part. La meva gent també podia morir: què devien estar fent en aquella hora? Els commovia un paisatge infinit, com a mi? Estaven llegint el jurament solemne? «Jurem lluitar per Catalunya... Jurem morir generosament, si cal...»
—Don Francesc —el meu ajudant no es podia contenir l'ànsia del moment, i la va voler compartir—. Demà, a aquesta hora, potser...
—Demà serà demà, Pep. Si no et fa res, deixa'm sol una estona.
Vaig seure a terra i vaig regalar-me amb records estimats. La Geni, les filles, els meus pares... i també el Joanet, els meus néts, l'Agapito; em van passar tots pel cap. Aquella era una hora gran, i no podia faltar-hi ningú. A tu et vaig deixar per al final. On eres? Em miraves des d'algun d'aquells estels silents? Era l'hora de retrobar-nos, ja? Vaig tancar els ulls i vaig recitar, de cor, els versos predilectes del meu vell poeta romàntic.
Si cal finar al matí, sobre una terra al goig robada,
Que la ma deixi fugir aquesta copa que el destí
Semblava tenir amb roses coronada.
Només demano als déus de dur-me el pas
a la riba del record; per saludar climes de pau
i morir als llocs on vaig tastar la vida.