Editorial Columna (Barcelona), 2006
No vaig voler agafar el cotxe per traslladar-me a Comarquinal. El record que tenia dels viatges amb tren era terrible, una experiència tercermundista que no estava disposat a repetir. Vaig saber que hi havia un servei de minibusos que sortien cada parell d'hores, i que utilitzaven els professors de la nova universitat per anar i tornar de les classes. El matí a primera hora vaig agafar el primer que sortia. Portava només una bossa de viatge i un exemplar de la novel·la que havia començat a rellegir uns quants dies abans.
El minibús anava mig ple i al cap de poca estona vaig comprovar, per la conversa que tenien, que els altres tres passatgers eren professors de la universitat. Em miraven amb una certa curiositat, suspicàcia, fins i tot diria, primer en adonar-se que llegia un llibre i després en comprovar-ne el títol. Però, com a gent discreta, no van fer cap comentari ni van intentar cap conversa.
Havia pres notes sobre la meva lectura, però de moment no havia trobat res que pogués ser interessant per al futur guió. Havia anotat: «En comparació d'altres novel·les que tracten de l'enfonsament de la institució matrimonial, Anna Karenina, per exemple, o Madame Bovary, o La Regenta, amb l'Ana Ozores, la primera cosa que sorprenia era que així com l'Anna, l'Emma i l'Ana havien aguantat el marit un cert temps -l'Anna fa nou anys que està casada en començar la novel·la, i l'Emma i l'Ana Ozores es casen, o més ben dit les casen, amb homes grans que els inspiren respecte, tot i que des del primer moment ja es veu que no fan el pes-, la nostra Laura mostra el fàstic que li fa el marit immediatament. La Laura sap des del primer moment que allò no és amor a primera vista. Les altres adúlteres tenen més corda. La Laura aguanta perquè es recorda constantment els seus deures, no estima, vol estimar, que no és el mateix. A més, l'Anna Karenina i la Bovary són més físiques, més sensuals, més obertes al plaer. I la pobra Regenta gairebé no té temps de tastar-lo, l'amor físic. La Laura fa la impressió d'una bleda que no coneix res de la Barcelona del seu temps, que per a molts testimonis era la ciutat més disbauxada i descordada del Mediterrani. No era solament la ciutat de la Rosa de Foc, era també la de la rosa als llavis. Però la Laura vivia d'esquena a la bona societat barcelonina, era una provinciana tot i ser nascuda a la capital. De fet, era la dona ideal per anar a enterrar-se en una petita ciutat de províncies i oblidar el marit després de les primeres calors.»
La Regina es va quedar amb els ulls mirant al sostre, com si recordés alguna persona en concret. Jo vaig aprofitar-ho per comentar:
-He vist que teniu la ciutat una mica esvalotada...
-Sí -va dir ella-, és la baralla política entre els de la Crosta i els Forasters, que en dic jo.
Jo em vaig quedar esperant una explicació i ella va afegir:
-L'alcalde pertany a una de les famílies no només de tota la vida sinó de tota la història. Té més duros que un ca puces. El seu pare ja era alcalde en temps de la dictadura. La família sempre ha remenat les cireres. I un tinent d'alcalde, que presideix un no sé què municipal de Promoció i Economia amb un pressupost important, li sega l'herba sota els peus amb els seus partidaris, com una mena d'ajuntament paral·lel, vaja. No pararan fins que el facin fora. Aprofiten totes les ocasions, com ara el projecte d'un aparcament a la plaça vella, per tirar-se-li al damunt.
-He vist que es fiquen també amb la seva dona, la Laura...
-Es fiquen amb tot. Li han dit de tot, han tret tots els draps bruts, que si negocis inconfessables, que si subvencions als ajuntaments amics, que si ajuts econòmics a empreses i entitats de parents, que si el seu pare era del règim i ell no té conviccions profundes...
-Però, ¿per què es fiquen amb la seva dona? La Regina va tornar a alçar els ulls com per recuperar alguna imatge i va dir:
-Fa temps hi va haver comentaris, enraonies..., tothom hi sucava pa, però ara no en diuen res. Com si s'hagués fos.
-¿Quina mena de comentaris? ¿Què vols dir, que s'ha fos?
-De tota mena ja saps què són aquestes coses. Fa temps que no és a la ciutat, diuen que està malalta.
-¿Ha desaparegut?
-No ho crec pas. Vull dir que no la veiem mai, que no surt mai. Com si no existís.
-¿No viuen junts?
-Ell, l'alcalde, viu al casal de la família, amb una tia vella que li porta la casa. Però té moltes masies escampades per la comarca. No para mai en un sol lloc.
-¿I d'ella, de la Laura, no se'n sap res?
-Diuen que està malalta, que necessita tractaments molt cars. Segur que la traginen d'aquí cap allà per les millors clíniques de fora.
-¿Què té?
-No t'ho sabria dir. Leucèmia, deien, o depressió profunda...
-¿I abans..., vull dir abans de desaparèixer, com anava la parella?
-Aquesta gent, ja ho saps, és tot aparença. Una de les normes de la ciutat és que mai no s'ha de quedar malament amb ningú. Una altra és que el cul i la bossa no s'ensenyen mai. O sigui que no parlen mai d'amors, de sexe ni de diners.
-¿Ella era rica també? ¿De la... Crosta?
-Era molt guapa, això sí que ho vaig poder veure. La va portar de Barcelona, era una forastera. Aquest detall no va agradar gaire a les famílies del crostó, sobretot a les que tenien filles per merèixer. Molt guapa i intel·ligent, això sí. Amb carrera, economista, diria. I simpàtica. Deien que influïa molt en el marit, que era el govern a l'ombra, i va aconseguir coses bones per a la ciutat: la universitat, l'hospital general, la restauració d'edificis històrics... Al final, la gent li va perdonar que fos de fora i se l'estimava més que al marit. I tot d'un plegat, sense dir ni ase ni bèstia, va desaparèixer de la circulació.
-¿Vivien junts a la casa familiar, els primers anys, abans de desaparèixer, vull dir?
-Ella anava i venia de Barcelona a aquí perquè va voler continuar la feina al seu despatx, bo i casada. Però al final es va quedar a viure aquí i va provar de traslladar el negoci a la ciutat. Per desgràcia no va durar gaire...
-¿Per què?
-Li va costar engegar el despatx nou i els únics clients que tenia eren els que li enviaven des de l'Ajuntament, gràcies al seu home. Aquí no volen ser mai plats de segona taula. No volen refetons. I va ser quan va desaparèixer per primer cop.