Proa - 2002 - Barcelona
Com que parlem dels anys 40, que no hi havia llibres en català, jo vaig començar a llegir en castellà. Recordo els llibres de José M. Pemán, els de Marquina, i, més endavant, els d’aquell director de la Soli, que em sembla que es deia Luys de Santamarina –amb aquesta «y» tan coqueta que escrivia en el seu nom–; també vaig començar a llegir els clàssics castellans: Tirso, Calderón, Lope, teatre més que novel·la; i encara aquell novel·lista de Peñas Arriba, José M. de Pereda; i també alguna cosa de Rosalía de Castro, naturalment en castellà; no sé, hauria de mirar la llibreria de casa, on encara hi ha llibres d’aquella època; hi trobaríem noms com Unamuno, Juan Ramón Jiménez, el novel·lista Pío Baroja... Sobre l’edat d’aquestes lectures, penso que tenia catorze, quinze i setze anys.
De fet jo ja escrivia abans d’agrupar-nos en la colla; però el fet de fundar la Penya va ser molt important per a mi, perquè va suposar una mena de projecció exterior de la meva obra; és a dir, abans, el que jo feia, m’ho quedava per a mi mateix i no ho parlava amb ningú; en canvi, això de reunir-nos cada setmana a casa d’en Clarà, suposava un descàrrec i rebre censures unes vegades i aprovacions unes altres; era una bona manera de saber què pensava una colla de gent del que un feia. A més a més, intercanviàvem llibres, discutíem autors i camins de veure la poesia; és a dir, una mena de fòrum, encara que fos poca la gent que hi anàvem. També va representar poder editar o publicar alguna cosa en algun lloc i tenir contactes amb gent com Miquel Arimany o Tomàs Roig i Llop, que en Clarà coneixia molt; vull dir que va ser el primer contacte amb gent desconeguda d’un cert renom. Hi havia, doncs, l’estímul de saber que allò que tu feies durant la setmana, el diumenge ho llegiries en públic i ho comentarien tots. I això ens ajudava molt.