Consorci per al Foment de la Llengua Catalana (Eivissa), 2006
El mercat i els seus voltants, amb tots els fruits multicolors de l'estiu, amb totes les mostres més o menys ben presentades. Durant les hores matinals aquests carrers de la capital de l'illa són vius d'un bellugueig de gent. Importància i manifestació del comerç. Les paraules, els gestos, les mirades fan referència a exhibicions, a oferiments, a refusos, a adquisicions. Cistells, paquets, mercaderies variades. Exposició d'hortalisses, de sabates, de robes, de gerres i càntirs, de llamins. Hi ha el mercat de la carn i del peix -les cent formes i colors del peix damunt la pedra humida-, amb el rotllo de taules i el patiet central, i el mercat per a fruites i verdures, de columnata neoclàssica, obert, amb taques d'ombra i sol, a la plaça principal. I hi ha botigues i botiguetes, una al costat de l'altra, a la plaça, als carrers que volten i als carrers que s'allunyen. Roden el transeünt ciutadà i el pagès que ve de fora a les seves compres, a les seves vendes. Uns coneguts es troben, se saluden o parlen una mica, se separen. Calor, solell untant el carrer i tot un costat de cases: blanques, grogues, vermelles. Pa, cordes, cordills, camises, pintures, joiells.
La placeta alta i inclinada, efectivament, està arranjada per a la festa. Canyes i murta davant l'església, quatre banderetes i flocs de paper de casa a casa. Es festa rústica, amb la despreocupada senzillesa d'aquestes diades. Tota la diversió la fa la gent, agrupant-se, contemplant-se a ella mateixa. Els qui primer han arribat han estat els venedors i rifadores de torrons i confits, de galetes i caramels, amb les seves tauletes portàtils, i ja les han cobertes amb les petites mercaderies. Constitueixen una tropa sol·lícita i cridanera, que va visitant tots els pobles el dia del patró, resseguint un extens santoral. Figures conegudes de tothom, populars entre els infants i el jovent, cada any apareixen amb els seus llamins i galindaines, amb les seves crides i exhortacions. Han pres estratègicament el cim del puig, davant els cafès, a banda i banda del camí. Ara i adés una mà agita un arruixamosques de paper per damunt els productes aferrissosos. També els cafeters han fet recapte de begudes i refrescos. Els uns i els altres, amb els carnissers que ahir sacrificaren cabrits i porcells, són els beneficiaris de la festa, els qui en trauran el profit, si el dia aguanta sense ploure. Contemplen els qui van venint, alguns de pobles llunyans, amb gruix de bitllets a la cartera. Si no plogués!...
La portalada del pati de l'església obre els seus tres arcs al cim del puig. Hi ha quatre o cinc cases blanques part deçà de l'entrada. Part dellà, el quadrilàter rústicament enllosat, voltat de parets eixalbades, amb dos arbres nus i el cel a dalt. Al fons, els tres arcs de l'atri -o porxet, com diuen ací- es corresponen amb els del pati.
Sol post. Dins l'ombra de l'atri es passegen de cap a cap dues altes figures. Una, ensotanada, és la de mossènyer, el rector de la parròquia rural. Parlen, de vegades riuen. El vespre s'ha atansat lentament. Si no fos per les parets blanques, la foscor seria ja intensa. L'última llum del dia, però, s'enganxa a la calç invasora. Han aparegut dos o tres nens. Amb el permís de mossènyer comencen a tocar la campana. Tanc, tanc, tanc... Les campanades es repeteixen de tres en tres, allà dalt, i s'eixamplen cap a les cases disperses, cap al pla i les canalades, fins a les muntanyes i el mar. Algun llaurador les recull encara entre els seus camps. Tot el crepuscle vibra amb els tres tocs persistents, que sembla que l'aturin i l'il·luminin amb el seu so cristal·lí. Les dues altres figures continuen parlant i passejant-se. Després en van apareixent d'altres, molt poques, divuit o vint, totes gairebé vellets i infants, que arriben de les cases més veïnes. I mentre van arribant aïlladament les petites ombres negres, els dos passejants s'adonen que ja no és la darrera resplendor del dia, sinó la llum de la lluna, la que s'aferra a les parets del pati. A dalt, la profunditat del cel.
-Em pareix que tenim aigo.
Plou. Alguns ho veuen a través del portal, per sobre els caps de la gernació refugiada, i per la finestra de la sagristia. Uns capellans guaiten per l'alt observatori. A penes es veu el port; les muntanyes són siluetes vagues; els arbres, a prop, brillen amb les gotes, cada cop més espesses. Es formen petits torrentons al peu de la finestra. El do llargament sospirat arriba a la fi, en moment poc oportú.
Mossènyer ho anuncia als feligresos. A causa del temps queda suspesa la processó. No sortiran les imatges ja preparades a les capelles laterals, els sants a la del costat de l'Evangeli, voltats pels fadrins portadors; les santes a la de l'Epístola, a càrrec de les donzelles de llarga falda i pit creuat d'or. S'ha enfosquit mes la llum darrere l'alt finestrell. La missa, ara, s'acaba ràpidament.
Desert el pati de l'església, sota la pluja que hi bat; desert el camí que hi mor davant. En canvi el porxet és atapeït de poble; no s'hi pot dar una passa. Igualment plens els cafès i els porxos de les cases més veïnes. Els venedors ambulants han desertat dels seus llocs, amb les seves taules i mercaderies. Les tires de paper, de cantó a cantó, pengen lànguidament, apagadament; es rompen. El cim del puig ha pres un aspecte de desolació. El cel és una sola nuvolada, igual, grisa. Es veu com cauen els fils de la pluja davant les serres properes. Ragen abundantment les canals que recullen l'aigua dels terrats. Enguany s'acaba aquí la festa de sant Miquel.