Ara Llibres (Barcelona), 2015
Jugo a hoquei a la Rambla, davant de casa, i els porxos fan de porteria. Practico amb uns patins que no tenen fre i que m'obliguen a girar en sec per poder aturar la inèrcia que m'encastaria contra els aparadors de can Perich, una botiga de joguines, o contra els vidres de can Ribas Crehuet, una botiga de roba. Més endavant, en tinc uns altres, amb un tros de goma a la punta del patí, que són més professionals. Així, domino mes la jugada i el toc amb l'estic. Faig malabarismes amb la bola i jugo amb un veí molt més alt i corpulent que m'espanta només amb la mirada. Un dia m'agafa l'estic i tinc por que me l'encasti al cap, com jo em podia haver encastat en els aparadors. Deixo de fer hoquei.
Del menjador estant es pot veure el riu Onyar. I el pont de l'Eiffel, de color vermell, amb una estructura metàl·lica de ferros creuats que formen rombes i que recorda París, és clar, perquè l'Eiffel ho dibuixava tot igual. Els taulons de fusta xerriquen a tota hora: és el soroll habitual de la gent que hi passa i que no entén el pont com un espai on viure sinó com un passadís per anar a un altre lloc. Per a mi, en canvi, el pont de ferro és un món. Hi sé descobrir el caminar apressat d'una dona amb sabates de taló, els crits d'una colla de nois joves, el plor d'un nen en un cotxet. Els escolto o m'aboco a la finestra, tapat rere les persianes verdes perquè no em vegin. Ningú no es pensa que l'observes quan travessa un pont i, en canvi, n'hi ha que se'ls miren, com ara jo, mentre s'aturen a conversar, mentre vigilen que el fill no fiqui el nas pel forat de la reixa de ferro. Veig passar una noia que du l'uniforme de les Carmelites i que m'agrada. L'he vista passejar per la Rambla i l'he mirada des de darrere les cortines del balcó, pensant que pujaria i que baixaria i que seria així tota la tarda. Jo, amagat; i ella, amb les amigues. Tinc calculat el temps que es triga a travessar el pont, a baixar les escales, a entrar a la Rambla i a girar cap a la dreta. Si en lloc de tirar cap al carrer Plateria decideix enfilar pel mig de la Rambla, corrent pel passadís seré a temps d'estintolar-me al balcó com qui no vol la cosa. I potser m'atreviré a fer-ho i la veuré i ella girarà el cap i jo faré veure que miro cap a un altre costat.
Tornant de fer un volt per l'Empordà, el pare decideix que anirem a veure en Josep Pla. Ja és de nit i fa fred. Deixem el cotxe a l'era, baixem i el pare va a parlar amb els masovers. Els diu que l'àvia Maria, quan era una noieta, va ser la mainadera d'en Pla. De fet, no ho va ser, però sí que es va cuidar dels seus germans. Els masovers ens diuen que el senyor Pla està descansant i que no se'l pot molestar, però el pare insisteix i els demana que li comuniquin que els fills de la seva mainadera són a baix. Al cap d'una estona, ens diuen que ja podem pujar, que el senyor Pla ens rebrà. Li fa tanta gràcia l'excusa que no s'ho pot creure. Deu voler comprovar qui ha estat capaç d'inventar-se una mentida així i ens vol conèixer. Ens rep amb un batí d'estar per casa i unes sabatilles. Seiem sota la volta de la llar de foc, que és l'únic lloc de la sala on hi ha una mica d'escalfor, en una taula rodona, i la mare li explica tot això de la mainadera, que la meva àvia, que no sabia ni llegir ni escriure, treballava en un hotel de Calella i vigilava els nens Pla, i el meu pare diu que el seu fill diu que vol ser escriptor. Aleshores en Pla em recomana que no m'hi dediqui, «perquè es morirà de gana», i jo no sé gaire què dir. S'aixeca, va a un prestatge de la sala i torna amb un llibre seu, el de Girona i els records. Me'l regala.