Ara Llibres (Barcelona), 2015
Escolten la ràdio i cusen i nosaltres mengem cansalades, que no són com les xuies que fa a la brasa l'avi Sidro, sinó un pa de pessic amb gust de llimona i amb glaça reial pel damunt, com una crosta. Ens les enduem a La Puda, que havia estat un balneari i que ara encara conserva la font d'on surt una aigua que té el gust i l'olor dels ous podrits i que només saben apreciar com cal els que són de Banyoles. La combinació d'aquesta aigua, que té àcid sulfhídric, amb el dolç produeix uns efectes benignes i alhora devastadors. T'hi acabes acostumant i es converteix, doncs, en una mena d'addicció que t'obligarà, tota la vida, a rememorar l'aigua cada cop que mengis la cansalada i a recordar la cansalada si mai tornes a tastar aquesta aigua pútrida i tan familiar.
La mare em diu: «Vés a la botigueta petita i porta una ampolla d'oli». És tan minúscula, certament, com la plaça més petita del món, que el pare ensenya sempre que fa la ruta turística de Girona. A penes se'n pot dir plaça, de la del Raïm, al costat de can Jordà, on comprem llapis i carpetes i cola d'enganxar que se'ns queda seca a les mans, i un plàstic transparent, Aironfix, per als llibres de l'escola, que la mare folra amb pulcritud, sense que hi hagi ni una sola bombolla. És una plaça, però. Perquè es rodona i té cases al voltant. Fas un pas i ja ets a l'altra banda. Tot és a prop: la pesca salada de can Ventura, on hi ha arengades i «alives», com diu l'àvia Flora. I la Granja Mora, on vaig a prendre crespells de bacallà, croquetes i un granissat de llimona i on tenen una guia metàl·lica on hi ha anotades les mesures de totes les inundacions hagudes i per haver.