Editorial Políglota (Barcelona), 1930
No puc dar-me compte del per què el cap m'havia de bullir d'aquella manera, i el cor m'havia de saltar com si caminés dret a un abisme, o com si en el cim d'aquelles muntanyes m'hi esperessin amb ses ungles i sos becs ganxosos per esbocinar-me, els negres aligots que hi tenen penjats sos nius.
El vent que a dalt la carena del Tosa ens enarborava la roba, era fredíssim; i amb la debilesa del meu esperit em sufocà de tal manera, que vaig anar a risc de caure de cavall.
En Picapoll sentí fugir-li la pipa de la boca i pogué cassar al vol les ales del seu barret. Baixà a terra, dient-me:
—Joanet, haurem de fer la baixada a peu, que a cavall no sé com n'eixiríem.
El mosso s'encarregà dels matxos; i de bon principi també s'encarregà de sostenir-me a mi, que amb els peus gelats i el cap cremant, no sabia donar un pas.
En Picapoll se'n rigué molt, mes no rescatà la seva pipa: el moviment em portà una reacció favorable a l'equilibri de les meves forces; i deixant enrere la collada, i obrint-se a mos ulls el llunyà i espaiós panorama de l'alta Cerdanya que lluïa com una nova terra, mudada amb els raigs clars i bonics que de biaix el sol li trametia, deixàrem seguir als matxos el camí ral, i jo i el Picapoll davallàrem lleugers per una drecera que entremig de pins sortia molt més aviat al fons d'aquella bonica vall, que per mor d'un molí que a l'altra banda ses blanques parets aixeca, junt al coll de sortida, es coneguda per la vall de la Molina.
En això, una fressa estranya vingué a despertar de sobte els nostres sentits, com si sota dels peus se somogués la terra, o com si una forta ratxada fes brandejar amb fúria tot el ramatge del bosc de cada banda. Girant el cap a aital sorpresa, per instint correguérem, fugint, amb tot el delit de les nostres cames, envers el primer marge que atrapàrem cap a la banda contrària del terratrèmol que baixava. Fou cosa d'instants, i de seguida, com duts del vent, creuaren davant nostre, amb el cap dret i la clin enerissada, aixecant-ho tot -amb assaïnets i salts i raigs de cosses, una multitud d'eugues i pollins que, desbocats i espantats per alguna cosa, havien baixat d'una d'aquelles serres i galopaven cap a l'altra part de la muntanya. Debades els pastors, amb xiulets i bastons i pedres, afadigats els encalçaven; l'avalotat esquadró, com les cavallades en els deserts, arremolinava l'aire amb arrencs de llibertat. La gent de la Molina ja havien eixit a guanyar-los l'avantatge, si podien, i en Picapoll, entusiasmat amb aquella aventura inesperada que el rescabalà amb escreix del neguit de la pipa, es llençà costa amunt, tot ell tornant-se cames i lleugeresa, per prendre una part generosa en aquella espècie de cacera salvatge que, si n'hagués pogut copsar la perspectiva un enginyós artista, fóra estat un ric motiu per un quadro de la vida i el moviment d'aquelles muntanyes.
Passàvem pel pont de Bellver quan els darrers raigs del dia jugaven amb els enderrocs de l'antic castell que corona la serra, lluint sobre la torre d'homenatge la petita creu de ferro que assenyala ésser avui l'esglaó de les oracions que s'eleven a Déu en el temple.
En la llarga pujada que comença en el pont i acaba dalt, a la plaça de la vila, s'anava afegint a la nostra corrua molta gent que també hi venien de tots aquells pobles i masies, des de la Cerdanya alta d'extenses planes, fins a la Cerdanya borda o baixa, d'on nosaltres hi acudíem, venint encara darrera nostre nombroses romeries de la Ribera de la Seu.
La barreja de les cavalleries amb la gent de a peu, les rombollades per a fer lloc a algun cavall que l'esvalotat cavaller esverava, les rialles i enraonamenta del jovent, la coloraina de vestits i l'alegria de tothom, feien semblar-nos a un estol ple de felicitat, que pujava a la gent del poble nova animació de diversions i de vida.
Mentrestant, la fosca baixava serres avall a rebolcar-se pel riu, i entre les ombres de les cases més altes es veieren passar, com un ball fantàstic, llums que anaven i venien, i se sentiren alegres harmonies de músics que no es veien, com si la nostra gatzara fes ressuscitar les ombres dels antics senyors de Bellver, o fes dringar les armadures d'aquell cavaller d'una de les llegendes de Bécquer, condemnat en la presó d'eix històric i alterós castell.
Hi poden haver ben poques coses més agradables a la vista, que eixa antiga plaça d'armes de l'inexpugnable castell, traïdorament venut i destruït en temps de les nostres revoltes de Narros i Cadells, quan les pagesetes cerdanes, vestides de vint-i-un punts, l'omplen i s'hi belluguen com una mata de flors atapeïdes, rumbejades pel vent. Les velles cases baixes i ennegrides, sostingudes per galeries d'arcs, de data i arquitectura variada, formen un quadro perfecte, només obert per deixar veure l'alta torre que s'aixeca imponent sobre la plaça i l'església, com sobre del cingle i de la vall. I aquell quadro de cases, que, xiques com són no clouen a la vista les serralades veïnes, com si les hagués dibuixades un capriciós artista, ofereixen tanta varietat de formes com si cada segle n'hi hagués deixat una per penyora. Fosques terrasses on s'obira l'herba que s'asseca o la llenya estellada; porxos guarnits de penjolls de blat de moro; terrats esquerdats del fred i del sol amb velles eines arraconades a la paret i guarnits amb llargues baranes de fusta; un pa de paret que respira només per una finestra àrab, sostingut per dos rabassuts pilans de pedra, curts i amples, que juguen amb l'arcada dels costats; allà una obertura d'arc gòtic; més enllà la caseta moderna amb balcó de ferro; i sota de totes el corredor xato i fosc de les voltes, on resten encara aferrades a les parets i pedrissos de mig portal, armaris i aparadors de fusta de quan a la plaça hi havia el mercat i les botigues que en els últims temps se n'han baixat a la vila baixa, baratant per més espai i més llum l'ombra d'aquelles, ruïnes.
Aquells arcs enramats de branques florides, les herbes d'olor escampades per terra i els instruments dels músics ressonant alegres al primer compàs del ballet, feien respirar un aire de testa innocenta, que sobreeixia en les cares de vells i joves. I el jovent de tota aquella Cerdanya, traient els bonics per comparèixer-hi, dominant la barretina vermella en els fadrins i el mocador de blanca musselina en les fadrines, s'hi bellugava i empenyia alegre, animal i enraonador. I era un gust veure lluir els rams de flors en les mans, les arracades en les orelles i els punts d'or en els rics mocadors del coll, brodats amb vistoses sedes i sembrats d'antiqüeles. El crespó groc, blau o rosat, per tot gronxava son caigut serrell, i les faldilles bones de seda o llana de rics colors, caient majestuoses sense ondes ni arrufats, giravoltaven lleugeres, semblant tota la plaça l'alegre virolai, plegat de les muntanyes, d'una dansa encantadora de flors vives i ajogassats ocells.