Edicions 62 - 1989 - Barcelona
La pluja ha passat per damunt de la meva casa perduda, casa dels morts del meu nom. Qui sap si ha trobat el vell roser ennegrit de l'eixida, el roser de la pell leprosa. Qui sap si haurà vist com els llessamins i la camèlia creixien a l'entorn de la palmera trista, costum dels meus ulls. Aquesta pluja ha argentat el trident del tritó del safareig, ha gotejat pels dits secrets de la molsa, prima veu. Ha dansat potser per les sales buides i fosques, ja sense llums i sense sedes, esgarrifada fina, tirànica de vidre. La pluja viatgera tresca després collades amunt i ha vingut per tots els camins de la muntanya fins al meu jardí dels avets, pobre encara de roses. remor de cascavells d'aigua damunt el maig fred del jardí, damunt el teu silenci a la muntanya, mentre la teva mare broda i plora, plora per tu sota la pluja brodada, lluny, al carrer de l'Om, enllà de la mar, enllà del casal profanat dels meus morts.