La Paraula Cristiana - 1935 - Barcelona
No sé quants anys fa. Només recordo que fou una nit refrigerant d'estiu, opulenta de gemmes inextingibles, la que em suggerí aquest gran tema poètic i ascètic alhora, de la nit il·luminadora. La nit no és l'obscuritat, com el vulgar s'obstina a creure. En retirar-se la cortina de la llum solar, un gran alliberament s'opera en nosaltres: les colors de la terra es marfonen, tota detonació cromàtica s'apaga, fins les remors dels vivents s'atuden en el silenci: la realitat recula fins a mig camí del desésser per tal de produir en l'home de vida interior aquella gran presència de si mateix que només dóna la solitud. La terra perd tota la seva puixança seductora, i si en aquells moments l'home no cerca altres seduccions il·luminades per llums efímers, pot rebre l'alta revelació de la tenebra transparent. Perquè, per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca. De dia, el mantell de llum amb què el sol embolcalla l'hemisferi és mur impenetrable a les fines fiblades dels estels: cal que et man- tell es replegui, arrossegat pel sol en la seva caiguda, perquè la transparència de la tenebra deixi passar els raigs acariciants de l'estelada. La nit és la nostra il·luminació, o, dit en llenguatge vell i opulent, la nit és la nostra lluminària. Ella ens fa veure altres llums i altres mons, sempre vells i sempre nous, que ens parlen des del gran silenci sideral, des del misteri de la més remota llunyania, reservant-nos cada cop més meravelles i més pregoneses i més mons entrevistos al fons de la tenebra aparent. Sense la gran revelació de la nit, ens creuríem que la terra és tot el món, que no hi ha més univers que aquest terròs que, en definitiva, és el sepulcre de tots els vivents.