Edicions Proa - 2004 - Barcelona
Quan, rumb a Nova York, m'explicà, també per primera vegada, com es van conèixer em digué que fou la perfecció del seu rostre —imagín que també del seu cos, encara que aleshores això era un element censurat en una conversa entre pare i filla— la que el va mantenir clavat al seu davant un parell de minuts la primera vegada que la va veure, amb la seva amiga Amèlia, al mig de la rambla de Canaletes de Barcelona, un diumenge de capvespre de l'any 1947, el segon diumenge del mes de febrer, a les quatre en punt, per esser exactes, puntualitzà; la seva bellesa la que el va manar seguir-la tota la tarda, primer mirant els aparadors luxosos de les botigues del passeig de Gràcia, després esperant-la que sortís del cine Coliseum on havien estrenat Gilda perquè no pogué aconseguir una entrada. Tot i que se li acostà amb educació demanant-li si podia acompanyar-la, ma mare ni tan sols se'l va mirar. No li agradava la roba que duia, li digué temps després, no li agradava l'uniforme de falangista amb què mon pare es passejava. No li agradaven els uniformes de cap casta, afegia mon pare, potser per justificar el seu rebuig. No és difícil sospitar que li devien recordar els dels alemanys invasors de París dels quals degué parlar al seu marit. Potser a ell li digué la veritat sobre l'episodi de la detenció de la tia Anna. Saber-ho ara m'ajudaria a valorar la seva carta d'una manera més precisa, adonar-me de fins a quin punt exagerava o mentia. Però mentre mon pare m'explicava com es varen conèixer a mi no se'm va ocórrer estirar aquell fil, ni cap altre. Ben al contrari, procurava no interrompre'l.
—Vaig esperar que acabés sa pel·lícula —el sent encara, la seva veu es càlida i vigorosa, la pronuncia dialectal que mai no va perdre— per tornar cap es cine, disposat a seguir-la, com havia fet abans, aquesta vegada fins a ca seva. Però no vaig tenir sort, no la vaig trobar. Hi havia una gentada...
La va perdre entre la multitud dominical i espessa que tenia el costum de refugiar-se al cinema, ple de gom en gom, no sols per distreure's de les misèries de la postguerra sinó perquè almenys, un pic per setmana, la calor acumulada durant les cinc hores de sessió contínua els permetés oblidar el desconsol del fred. Durant molts diumenges vagarejà pels aparadors del passeig de Gràcia per veure si la tornaria a trobar i va repassar les cues de la gent que entrava als cinemes. Però fou debades.
Vaig sentir-me alleugerida quan entràrem en una botiga de roba del passeig de Gràcia per comprar-li, a la tieta Anselma, tela per a un vestit, perquè celebrava l'aniversari aquella mateixa tarda. Ell s'esperà fora davant de la vitrina primer, mirant cap a dintre sense cap mena de dissimulació. Després, potser perquè ens torbàvem, sense perdre'ns de vista, va posar-se a fer cua, al costat d'altra gent, a la parada del tramvia, però els deixà passar tots. Quan nosaltres sortírem encara era allà, palplantat, sota la llum hepàtica d'un fanal, fumant una cigarreta. En tombar cap a la Gran Via va pegar-mos al darrere i tornà a esperar-nos el temps que fórem a can Ribes i Casals, on finalment ma mare trobà la peça de roba que cercava. Continua seguint-nos cap a la plaça d'Urquinaona. En baixar les escales del metro li prenguérem distància perquè tenia dificultats amb la cama i havia d'arrambar-se a la paret. Però aconseguí arribar abans que poguéssim entrar a cap vagó, s'obrí pas a empentes i es posà al costat de la mare, i en veu baixa, sense mirar-se-la, li digué: «Vinc de part d'en Ramon. M'ha dit que li porti la maleta.» Però com que ma mare feia com si no el sentís, li preguntà: «Vostè és la Cèlia, oi?» «S'equivoca», li contestà la mare. «No sé de qui em parla...» I agafant-me, ara sí, de la mà, vàrem córrer escales amunt. Al carrer ma mare parà un taxi. Allà, mentre ens conduïa a casa de la tia Anselma, salvades d'aquell desconegut que l'havia confosa, va dir-me que mai no sortís sola del col·legi, que m'esperés dins la porteria que Rocío arribés, encara que podia estar tranquil·la perquè aquell home no ens tornaria a seguir després d'adonar-se que s'equivocava... «Qui és?», vaig preguntar-li, «què volia?» «No ho sé», em digué, «però segur que és un desgraciat que deu fer contraban.»
Eren moltes les vegades que havia passat per Portbou, però ara venia per quedar-m'hi una temporada. Tenia la sospita que era d'aquí o de prop d'aquí l'única persona que em podia donar alguna referència precisa de la dona de l'abric blau i el barret escàs o que, si més no, podria posar-me en contacte amb qui podia fer-ho. Estava segura que si em veia, si em tornava a veure, pel carrer, a la platja, al port, dinant o sopant a l'Espanya o a La Masia, cauria en la temptació d'acostar-se'm, com ho féu a Barcelona, aviat farà dos anys, i contestaria de bon grat totes les meves preguntes. Però per si un cas no compareixia, per si un cas no aconseguia trobar-la, continuava intentant per la meva banda refer les passes de la dona que la nit del 30 de desembre de 1959 baixà del tren provinent de Barcelona a l'estació de Portbou i en deixà constància en una carta.
Amor meu -va escriure-. He arribat a Portbou. Són més de les dotze. En baixar del tren de Barcelona no fa ni dues hores, he comprovat que el rellotge de l'estació s'havia aturat a les sis i ho he pres per un bon senyal. Tot el que no marqui la nostra hora és fora del temps. I fora del nostre temps res no m'importa. Duc l'abric blau i el barret del mateix color que tant t'agradava que em posés. Fa fred. M'he vestit com quan ens vam conèixer, indiferent a la moda que s'usa, per enllaçar directament amb aquells dies com si el temps transcorregut des d'aleshores no comptés, com si mai no hagués passat.
És poc probable, gairebé diria que impossible, que vostè hi fos, allà, a l'estació de Portbou fa més de quaranta anys i per algun d'aquells atzars miraculosos s'hagués fixat en ella com els que es tombaven a mirar-se-la i, a banda de mirar-se-la, hi hagués travat relació. Però tal vegada, qui sap, podria ser vostè la persona que li dóna la clau després d'inscriure's, l'acompanyà fins a l'habitació i li dugué la maleta o l'ajudà almenys a transportar-la. Vostè a qui no he pogut trobar a cap dels hotels que encara són oberts, perquè probablement ja no treballa, es dedica als seus ocis, entre els quals, sortosament, sobresurt la lectura. Tal vegada vostè era el propietari, l'encarregada o el recepcionista d'un hostal que ja no existeix, d'un hotel tancat dècades ençà, enderrocat no fa gaire i reconvertit en un edifici d'apartaments -el nom del qual, Hotel de França, i l'adreça figuren en una vella guia telefònica-, i malgrat el temps que ha passat recordi alguns dels seus hostes, aquells que destacaven, com la dona de l'abric blau i el barret escàs i circumstancial, entre la majoria de clients anodins, pastats amb el mateix motlle, i em pugui donar algun detall, alguna dada de les moltes que desconec. [...]
Des de fa quasi dos anys no faig altra cosa que dedicar-me a cercar senyes deixades per una dona anomenada Cecília Balaguer després de baixar a l'estació de Portbou, entre un 30 de desembre de 1959 i la nit del 4 de gener de 1960, data de la seva mort.
La dona que és a punt de baixar del tren, amb una maleta de pell a la mà, du un abric creuat de solapes amples de color blau fosc i un barret escàs, com de circumstàncies, un barret per complir amb una moda llunyana i no amb un hivern fred com aquell del 1959.
Si no fos per l'enorme volta metàl·lica, les nombroses vies, la densitat dels casalots de duanes, les bubotes dels vagons arrenglerats a l'esquerra, l'estació semblaria de repertori, tan inhòspita i atrotinada com qualsevol en aquella època. Per això potser no em cal perdre ni una ratlla a descriure l'olor empudegada del sofre cremat, les marquesines plenes d'escletxes ni les parets clapades per una brutícia antiga, perquè molt més que no en el lloc, voldria posar esment en la figura d'aquesta dona que acaba de baixar d'un tren en una ciutat que no és la seva, on probablement no coneix ningú, on no sabem si algú l'espera.
Avui fa dues setmanes que som a Portbou, esperant. Sempre esperant l'aclariment definitiu que ben segur és fora d'aquests papers. Malgrat que el fet d'ésser aquí és debades —perquè ni he trobat la persona que em dóna les cartes ni cap nova informació—, el lloc m'agrada i la gent és amable: «Així que vostè viu d'escriure el primer que li passa pel cap», em diu molt camusianament, per cert, la mestressa de l'hotel on estic instal·lada, un hotel obert des del 1960.
Des de la meva habitació puc veure la torre de l'església, tan immensa i tan poc acollidora com l'estació i per on m'he passejat sovint. El tràfec de trens és encara força abundant però des que se suprimiren les duanes, des que no hi ha fronteres, l'estació ha perdut prestigi i el poble habitants. Per això alguns malpensats asseguren que l'ajuntament no dóna de baixa els morts, la qual cosa converteix en espectres part de la població.
No sé si Walter Benjamin passà la darrera nit al mateix hotel que la meva mare però m'agrada pensar en aquesta possibilitat. Sembla que Benjamin va hostatjar-se a l'hotel França, que ja no existeix. Durant aquests dies també he passejat per la petita platja i sovint he agafat el camí que condueix cap al monument dedicat a la memòria de l'escriptor jueu. He baixat i pujat l'escala molts cops, una escala que ens conduiria al mar si un vidre no ens impedís el pas. Prop del vidre hi ha una làpida amb una inscripció que he acabat per aprendre de memòria: «És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen veu.»