Llibres del Trabucaire - 1999 - Canet de Rosselló
A la ciutadella de Perpinyà vaig retrobar les alegries de la vida militar. Durant dues tardes, vam maniobrar pel Camp de Mart. Les maniobres sota el ple del sol amb la impedimenta cansaven molt els soldats, acostumats tanmateix a la duresa de la vida agrícola.
—Per què nos cansen en tanta manera, mon lieutenant? —em demanava en Maurici.
—Per mor de nos habituar a la calor i a traginar armes pesugues. Quan atacarem, ja hi serem habituats i donarem una fart de jacos an els alemanys...
Pensava en la Léopoldine. Mai el Canigó no havia estat tan blau, tan bonic i tan melangiós. Tanmateix, la vida militar no em desplaïa, aquella barreja de vulgaritat i d'amistat. Tothom comentava les proeses del club de rugbi del seu indret. Explicaven anècdotes pebrades, amb les minyones de les cases acollidores de Perpinyà per heroïnes. Un soldat esmentava un bordell i ja coneixies les seues opinions polítiques. Els «rastellers» per exemple, malgrat llur fidelitat al rei i a nostra Santa Mare l'Església, freqüentaven la Chaumière, una casa de barrets camí de Canet.
A cada moment, els soldats rotaven, renegaven. El més penible era la tongada de pets.
El dia abans de la nostra partença al front, el meu germà Pere em vingué a trobar a la ciutadella. Em portava mitjons i una bufanda fets per la nostra mare. No l'havien mobilitzat en una unitat combatent ja que havia perdut un peu durant un accident de caça. A més, tenia quaranta-set anys i sis fills.
El regiment va partir d'hora. Vam passar sota l'església de la Real abans d'arribar davant de l'estàtua de Rigau a la plaça del Blat. Els nois de la barriada ens interpel·laven.
—Són folls els paios!
Pel carrer de la Fusteria, totes les minyones de la vila ens esperaven, plorant i rient alhora. Ens llançaven flors i petons. N'érem, d'orgullosos, de pertànyer al 53 regiment d'Infanteria, de portar els quepis blaus i rojos, els capots d'un gris ferrís i blavenc, els pantalons color de les roges de la Provença i els borseguins negres! Aquells detalls d'indumentària tenen importància. Uns soldats afaitats de fresc, nets, polits amb un uniforme afavoridor ja han vençut. Caminàvem cofois, atletes espartans. Tots els perpinyanesos ens acompanyaven cap a l'estació cridant «Sempre endavant!» o «Vive l'armée!».
L'endemà, vaig travessar la sala d'honor de l'Ajuntament de Perpinyà al bell mig del parlament d'Albert Bastardas, antic alcalde de Barcelona i ara vicepresident de la Mancomunitat. Un home amb bigotis forts i ulls tristos i cansats. La república, en l'adversitat, sempre recorda que França és la filla primogènita de l'Església. Contra tots els manaments laics, vam participar en una missa militar a la capella del Santíssim Sagrament. L'adjectiu militar constitueix una pedrera inesgotable per a les antítesis. Justícia militar, música militar. Missa militar! I per que no tendresa o amor militar?
Els mutilats, amb l'arrogància dels vells que es rifen de tot, ocupaven l'església, cofois de ser els herois de la festa. Feien dringar les cames de fusta, els ganxos amb una delectació macabre com per retreure'ns que ens quedéssem sencers. Monsenyor Carsalade du Pont va tocar tecles tan sublims que hauria fet plorar el kàiser i tot.