Quaderns Crema - 1997 - Barcelona
La gran novel·la sobre Barcelona (Fragment)
En una suite del segon hotel més alt de la ciutat, un home de negocis espera una trucada. Per fer temps, passeja descalç damunt de la moqueta i s'atura davant dels finestrals per contemplar la vista. Quan se n'atipa, torna a seure i es distreu fullejant, d'entre tots els impresos i prospectes que hi ha a la tauleta de nit, el que li sembla més original. És una carta de coixins en forma de tríptic titulada Almohadas a la carta / Pillows a la carte. Inclou una selecció de nou models diferents de coixí distribuïts en sis categories: molt tova, tova, semi-dura, dura, molt dura i cervical. El text que descriu les característiques de cadascun dels models desperta en l'home de negocis unes ganes immenses de ficar-se al llit i abraçar-se a un coixí. ¿Com deu ser el model París, farcit de fibra verge buida de polièster, inodora, antial·lèrgica i transpirable?, es pregunta. ¿Quin deu ser més còmode, el Cinc Estrelles o el multielàstic Dur? Intrigat, despenja el telèfon i, a més d'una ampolla de xampany, demana que li pugin un coixí de cada model. Una hora més tard, després d'haver-los provat, l'home —que no abandona mai la seva condició d'home de negocis— conclou que la idea de la carta de coixins és excel·lent. Demà en parlarà amb els seus assessors perquè comencin a dissenyar un kit de nou coixins molt semblants a la selecció que ofereix l'hotel però pel consum familiar, en el qual cadascun porti una de les nou lletres del nom de la ciutat.
Hi ha edificis que provoquen reaccions sorprenents entre els transeünts. Les comissaries de policia, per exemple. Quan hi passen pel davant, els vianants solen canviar de vorera. Alguns ho fan per prudència i amb discreció. Temen que, víctima d'un atac, el sentinella de la porta premi el gallet del subfusell i comenci a disparar indiscriminadament. O que exploti un cotxe-bomba. Una minoria es nega a aproximar-s'hi per raons ideològiques: un familiar torturat o una mala experiència en el tràmit de renovació del carnet d'identitat. El dispensari antituberculós és un cas diferent. Els que n'ignoren la funció passen de llarg sense immutar-se. Els que no, procuren allunyar-se'n al més ràpidament possible i, quan arriben a la cantonada, tussen o s'escuren la gola. De tots els edificis, l'efecte més espectacular és el que produeix el Palau de la Música. Els que s'hi acosten s'aturen per contemplar el grup escultòric que decora la façana i, de cop i volta, senten la necessitat irrefrenable de taral·lejar alguna melodia.
La noia va conèixer el seu marit prop del castell que hi ha al cim de la muntanya i va ser precisament allà on el van afusellar. Uns anys més tard —un cop superat un llarg procés d'humiliació burocràtica— li van concedir el dret a una tomba (els ossos autèntics eren a la fossa comuna) situada a pocs metres del lloc del crim, en un racó del cementiri. La noia, que actualment és una anciana amb dues llibretes d'estalvi i varices, hi puja de tant en tant per contemplar —per dir-ho d'alguna manera —el paisatge. En primer pla, les tres xemeneies. Més enllà, la boira. Vista cansada, va diagnosticar l'oculista. Més que cansada, tipa, va discrepar ella. Tipa de confondre el portal de casa amb el de l'edifici del costat i les monedes de duro amb les de vint-i-cinc. Tipa d'haver-se d'amorrar a la fotografia per reconèixer l'home que, fa tant de temps, la va seduir a tocar d'on ara hi ha un palau d'esports dissenyat per un japonès.