(Barcelona), 1937
En aquella rústica taverna de vileta del Camp de Tarragona, amb taulell de fusta folrat de zenc, taules també de fusta pintades de vermell i cortines de drap emblanquinat, va ésser on vaig conèixer l'estrany reguitzell de tipus que avui em ballen per la memòria i que van desfilant per aquestes planes. És la bohèmia d'aquella terra fecunda, romana i africana a l'ensems, que sembla portar en si quelcom de la indòmita bravesa inconscient del llamp, que ha donat origen a aquella coneguda frase que tant retrata els seus habitants: "Gent del Camp, gent del llamp".
Un dels que aconseguiren deixar impresa amb més vius colors la seva imatge en la meva memòria fou el «Cec de les desgràcies».
Que en feia d'anys que el coneixia i que el veia entrar en aquella casa, son habitual hostatge! No em venia pas present la primera vegada d'haver-lo vist; de ma infantesa, de sempre el veia, i sempre el veia igual, amb aquella gorra de pell de conill, l'americana de vellut antic amb els colzes folrats de cuiro, sabates amb daus i tot suat i ple de pols de la carretera, que es treia a cops de mocador així que arribava a la taverna.