Editorial Quaderns Crema - 2006 - Barcelona
— Sí, és la calor, la calor em mata, i aquesta xafogor..., no notes que l'aire que ve de mar és molt humit, a l'ombra no es nota tant, però al sol... Mira, mira, ho veus tot això, són els balcons de casa—han pujat fins a una de les terrassetes que s'eleven des del terrat, l'àvia es treu el mocador i se'l torna a lligar, la marinada és més forta, aquí dalt—. Aquí sota hi ha Caputxes, la plaça de Santa Maria i mira la rosassa. Des d'aquí dalt es veuen totes les teulades de la Ribera, fins i tot es veuen les formes dels carrers, els buits que van a parar a Santa Maria, Banys Vells..., Mirallers..., Abaixadors i Canvis Nous... i Vells, Espaseria..., Vidrieria i Montcada—l'àvia els assenyala amb el dit i va resseguint els buits entre els terrats, el Born i les Mosques, tots vénen cap aquí, diuen que abans de Santa Maria del Mar hi havia una església que li deien de les Arenes, és clar que no en queda res, fa molts anys de tot això. ¿Ho veus, filla, tots els carrers del barri vénen a parar aquí baix? I allò és el mercat del Born, allà on han trobat totes aquelles cases i carrers, el que en queda, ara diu que en faran un monument, de totes aquelles ruïnes.
[...] Mira, mira, mira la rosassa. De nit, quan tot és fosc, la rosassa s'il·lumina. Fa prou claror perquè puguis llegir. A mi la vista ja no m'acompanya gaire, però a la nit tot s'omple de colors. Aquí hi ha nits que els núvols van tan baixos que el reflex de la llum de la ciutat fa que t'hi puguis veure sense haver de menester cap llum. I a més a més, la llum de la rosassa..., ho veus que he de dormir tranquil·la, jo, a l'estiu i a l'hivern, amb aquesta llum. Sempre estic emparada, és com un gran ull que de dia mira cap a fora i fa llum cap a dins i que de nit treu a fora tot el que hi ha dins de Santa Maria. Hi entro molt, a Santa Maria, cada dia, quan torno de caminar de la Ciutadella, m'hi estic una estona, ara no s'està tan fresc perquè fa molts dies que fa calor, però si fa un estiu normal, s'hi està molt i molt bé. De vegades sona l'orgue, ¿oi que et fa sentir molt petita, aquella música?
Les banderes (fragments)
Hi ha volgut anar ell, la nena ha entrat per una de les parts que va insistir que havia d'estar més ben protegida. De vegades entra canalla, fan forats a la tanca, prou petits per poder-los amagar amb els matolls del marge. Fa molt de temps, en Dexeus ho recorda prou bé, entraven a buscar menjar, cap als dipòsits de deixalles on es llencen les mercaderies que s'han malmès durant el viatge o la descàrrega. Venien dels campaments dels gitanos i també de Can Tunis, però d'ençà que un camió va atropellar dos nens que no hi han tornat, fa anys, d'això. Ara, vénen nens del Polvorí i alguns del Poble Sec, en Dexeus ho sap perquè ha hagut de signar les denúncies. Abans entraven per buscar fruita, menjar, però ara qualsevol cosa, mòbils, eines que no se sap com les poden arrossegar i fins i tot algun ordinador portàtil que els treballadors s'han descuidat només un moment, documents, maletins que prenen sense ni saber què hi ha a dins. Ho agafen, s'amaguen allà on creuen que ningú no els podrà trobar, esperen que es faci fosc i aleshores tornen a sortir, a passar d'un amagatall a un altre fins que poden arribar als forats que han fet a les tanques. Una vegada en va agafar un que li va dir que jugaven a entrar i sortir, i ja està, sense solta ni volta, i un altre que li va explicar que anava a buscar un tresor, qui sap què s'expliquen de les coses que hi ha dins del port. [...]
El carrer que separa les estibes és buit. Els contenidors construeixen la ciutat de ferro, una quadrícula perfecta, de colors i procedències diverses, que s'estén per sota el radi de les grues. L'ordre en què estan alineats contrasta amb la diferencia d'alçada de l'exterior i de tot l'espai que hi ha a l'interior dels quadrats, els patis interiors, en diuen. Un nen que volgués jugar a fet a amagar podria passar dies i dies sense que el trobés ningú. En Dexeus comunica a la torre que és al moll dels contenidors, que creu que l'ha vista, però que no cal que baixi ningú, que l'avisin si algú veu una nena que va sola.
Mentrestant, camina per dins de la quadrícula de ferro i ciment, els carrers per on els toros enfilen el seu camí, ràpid, ràpid, més ràpid del que està permès, més lent del que les empreses volen. Si un nen passés per aquí dins l'aixafarien i no se n'adonarien, segur, els toros van tan de pressa, acceleren fort, els costa frenar i no sempre poden veure el que tenen davant, la càrrega els ho tapa. Cada setmana hi ha algun accident, topades entre toros que carreguen contenidors o que van a lliurar la mercaderia, aleshores l'estrèpit del ferro contra el ferro, del ròssec del ferro contra el formigó, és esfereïdor, com si xoquessin dos vaixells. Quan els toros trepitgen o pessiguen algú els resultats són terribles, recorda el nen que va quedar atrapat entre els contenidors, morí. [...]
Tan bon punt la nena creua la tanca, la canalla s'aplega al seu costat fins a envoltar-la del tot, sembla que es canviïn de roba i que es passin draps de colors. Sí, són els draps que ha vist que arrossegava la nena, són banderes que es van passant els uns als altres i que llancen enlaire, fetes un bolic, esperant que la caiguda les desplegui. N'hi ha un parell que li ensenyen alguna cosa, semblen caixetes amb alguna cosa, però no pot distingir de què es tracta. Li ensenyen com un botí, com si volguessin fer-li enveja o demostrar-li que ells tenen alguna cosa seva. No pot veure què és, però juraria que és el que la nena ha agafat de dins, juraria que és el que ha agafat de vés a saber quin magatzem o oficina. Riu, mentre veu com la canalla continua corrent al pas del comboi. Riu perquè es riuen d'ell, assegut sobre les bobines de fil de coure, que a la fi no ha pogut enxampar la nena, vés a saber què és el que ha agafat, potser coses sense cap importància, no ho sabrà mai.
Són els nens dels campaments, els de les cases dels gitanos, els que venen des de les ruïnes i les rulots on malviuen els seus pares o els seus oncles, qui ho sap, amb qui viuen... Els nens corren a l'altre costat de la tanca, per sota els nusos de les autovies i dels enllaços amb les rondes, corren al pas del tren, n'hi ha molts i es van passant la bandera els uns als altres, n'hi ha un que sent que crida perquè va coix, arrossega la cama i no pot seguir el pas dels altres, i els dos que van amb bicicleta, hauria pogut ser qualsevol d'ells, els que li demanen què fa allà dalt, cridant tant com poden, podria haver estat qualsevol d'ells. Veu els homes que surten de les barraques que hi ha entre els solars i els canyissars que envolten les vies, criden la mainada que el crida, qualsevol podria haver entrat, pensa en Dexeus mentre al fons veu la mar, la mar plana.
Vaig haver d'anar a comprar heroïna a l'Espanya Industrial, vaig anar al pis del carrer Balmes i hauria anat on m'hagués dit, ell me la demanava i la meva única preocupació era que allò que comprava no fos excessivament dolent, que no li arribés massa tallada o massa pura, però això també va acabar essent una aprensió passatgera. No em sorprenia de mi mateix ni de les meves reaccions, em preguntava si jo era capaç de comprar heroïna al mateix temps que ho feia sense pensar-m'ho dues vegades, per què no ho havia de fer, per què no havia de comprar si era capaç de viure al seu costat veient com es consumia dia rere dia. Els metges ens havien donat alguns substituts que no feien cap mena d'efecte tot i que, a mesura que la malaltia avançava, la necessitat era menor, els sedants rebaixaven l'abstinència i calmaven també la nostra inquietud, quan la hi donàvem a ell, semblava que una part també ens la preníem nosaltres.
A poc a poc el pou semblava fer cedir el terra sobre el qual ens movíem tots. La Maria i el meu pare van haver d'anar a Sants una vegada que jo estava malalt. Van haver de baixar a la darrera andana, ningú no hi arriba, allà baix. A la fi, em vaig aixecar, sabia l'hora en què havien quedat perquè jo mateix havia arranjat la cita, vaig pensar que encara era a temps d'anar amb ells. Quan em va veure, dalt de l'escala mecànica, mentre pujava, va començar a plorar, encara veig els ulls del pare. Ara penso que res no ens hauria aturat, es tractava que pogués viure un any, un any i mig com a màxim, ens van dir.
Ens ho va demanar un dilluns que tornàvem a casa després de marxar dos dies. Ens ho va demanar expressament i ho vam fer seguint les seves instruccions. Vam llançar les cendres des de dalt del terrat de casa seva mirant cap a casa meva. Volia, ens va dir, que fos un dia de pluja, un dia de tempesta, de borrasca, que plogués i fes vent i llampecs.
El terrat era ple d'aigua. Les seves cendres es desfeien, grisalla contra grisalla dels núvols que passaven per sobre dels nostres caps, una pols que la borrasca dissolia i s'enduia i feia caure tot al llarg del carrer Tarragona. Devien caure pertot arreu, devien arribar fins als filferros espinosos i les tanques punxegudes de la Model, els flocs que queien sobre l'avinguda de Roma i sobre Numància, sobre la plaça dels Països Catalans, sobre els autobusos que esperaven els viatgers que es dirigien a ciutats i pobles on també plovia, hi havia pluges generals, anunciaven els diaris, pluges generals sobre tots i cadascun dels llocs on havíem anat a comprar alguna penyora per a la supervivència. Devia ploure al pis del carrer Balmes, sobre l'Espanya Industrial, plovia fort sobre el Polvorí i damunt del pàrking de terra de la universitat, per les tapes i les reixes del clavegueram deixaven anar tot d'aigua que els cotxes esquitxaven contra els vidres del restaurant, plovia arreu de la ciutat, plovia arreu del país.
Ja no em queda res de tot allò, però jo hi era, ho sé que hi era, amb ells, jo anava amb ells cada dia dues vegades, des de Mercabarna a Lleida, de les naus a les naus, de camió en camió. Jo hi era, jo hi era amb ells, anava assegut al seient del costat, ara pujava amb l'un, ara amb l'altre, acabava de lligar els palets i els elàstics de la vela i, quan pujava a la cabina, sabia que tenia dues hores d'autopista, dues hores de descans fins a arribar a Lleida o a Mercabarna.
Als semàfors, vaig estar temptat de donar la volta per anar a veure si els pavellons de la fruita de Mercabarna encara eren allà, potser és l'única cosa que en queda, i qui sap si fins i tot això ha desaparegut, no hi he volgut tornar. Va ser allà mateix que tot va passar, ara hi ha una rotonda, i és impossible de reconèixer, quan hi superposo les formes antigues sembla que no pugui ser. Abans només hi havia un carril en cada sentit, una carretera estreta, plena de pedaços i, al costat, un solar enorme ple d'herbassar i deixalles, d'esbarzers i de restes de runes que, només al fons, les canyes de la vora del riu començaven a fer desaparèixer. El solar anava guanyant més pendent a mesura que el pont s'acostava al riu, un desordre de sorra, ciment i canyissars que es perdien en el llit del riu, brut de residus de tota mena, ratat aquí i allà per maquines que treien repèls de terra i munts de grava. Una vegada, després d'un parell de dies de tempestes, el vaig veure baixar crescut, feia goig veure aquell cabal marró, arrissat i insòlit, que semblava que volia arrencar el pont i netejar-ho tot. Però no res, un parell de setmanes després tot tornava a tenir la mateixa fesomia.
Era allà mateix, al costat de la carretera, on s'asseia. Els camioners que feia més temps que hi passaven deien que l'havien vist sempre, que era boig. El captaire aprofitava les hores de més trànsit, quan tot s'embussava, per passar pel costat de l'un i de l'altre, repetint una lletania incomprensible que acabava amb la mà aixecada cap a la cabina. N'hi havia, ho podies veure si sortia per la dreta, que li donaven alguna cosa, una llauna, una ampolla mig buida, un bocí d'entrepà, el que fos. Jo solia guardar alguna peça de fruita que ell agafava sense gaire convicció i que agraïa sempre amb el mateix xiscle. Diria que el veig, caminant, passant per sobre de les rotondes, pel mig del pont nou, amb la caçadora negra plena de rosegons, de bosses de plàstic amb les restes d'un àpat o un altre, sembla que el veig passar pel ramal nou a buscar els tubs que li feien d'aixopluc. Vaig pensar en ell mentre creuava el riu, més d'una vegada l'havia vist caminant pel llit sec i sense cabal, com si busqués alguna cosa o, en altres ocasions, dalt de tot dels turons, sota els rètols publicitaris que ara han canviat de lloc. Caminava entremig de les cues dels camions, recordo que passava entre els dos carrils demanant amb aquella veu inintel·ligible que el soroll dels motors i dels frens no deixava arribar a la cabina, o caminant pel voral de la carretera, resistint els embats de l'aire que movien els camions, com se li inflava la caçadora, hivern i estiu, el moviment dels cabells i la barba, els pantalons... Els dies de pluja no es movia de dins dels tubs, renegrits de les fogueres que encenia durant els mesos d'hivern.