La Renaixensa (Barcelona), 1874
En un dels darrers dies de juliol de l'any 186..., a quarts de nou del matí, els traginers que venint de per avall menaven a descarregar a Camprodon llargues rengleres d'animals de bast; els pagesos dels veïns pobles de Sant Pau i l'Arral i de les nombroses masies que reflecten la llum blanca de les parets damunt el corrent escumós del Ter; i els forasters que per necessitat o conveniència passaven l'estiu a la vila, en tornar de la font de la Farga o del Remei, o bé dels ombrosos prats de vora el riu, per començar a picar el sol i desitjar la frescor de llurs cases, així que trencaven cap al camí ral, bo i vorejant les faldes de l'enlairat Sant Antoni no es podien contenir un moviment de sorpresa, i amb els ulls es preguntaven els uns als altres quin sant del cel s'havia trencat el coll, per trobar la clau d'un enigma que no podien entendre.
I si bé no es podien equivocar, puix sobre no haver-hi ningú més en tot el món conegut que anés vestit com el senyor Serapi, ell contestava aquelles salutacions amb la seva acostumada afabilitat, tots haurien estat temptats de creure que aquella figura no era real, o que era una enginyosa usurpació civil del personatge que tothom coneixia amb tals senyes.
Però nosaltres que, gràcies a Déu, estem en el secret, podrem satisfer del tot la seva curiositat. Diguem, com els nois a les rondalles: «—Jo voldria ésser aire», i, com l'aire, invisible, farem, sense incomodar-lo, una anàlisi acabada, interna i externa, d'aquest primer personatge, de la història que penso contar-vos.
El senyor Serapi Colom, per altres raons batejat amb el motiu de En set sangries, va pels vint-i-cinc anys que exerceix, des d'aquesta vila, el càrrec de cirurgià per totes les quatre parts del món, segons conta la senyora Clara, la seva esposa, i de bona fe creuen tots els seus clients; o pels sis o set pobles veïns fins a tres hores lluny, segons jo dedueixo del que ella mateixa de vegades diu: que el seu Serapi no ha dormit fora de casa una sola nit des de que són casats: i aquest fet històric data del temps que fa que ell és allí de facultatiu.
La sala on Julita eixamplava també el seu esperit amb l'esperança de nova i feliç vida, donava a l'hort de la casa, i la seva vista mirava amb plaer les branques florides dels presseguers i pereres; les dàlies arrufades de distints colors, i les tirades d'embolicats rosers, al ple de llur xamosa florescència.
Més enllà se sentia la fresca, sempre agradosa, de dos rius que allí es confonen, es barregen i es remolinen per anar-se'n amb més fúria roques avall a portar llurs blaves ones, llurs blanques escumes i les truites virolades que s'hi amaguen, als pobles que més avall les esperen per amarar llurs fèrtils regadius.
Després albirava les espesses pollancredes que al peu de les aigües enlairen llurs primes i gegantines ossades, cobertes de menudes i tremoloses fulles triangulars.
I damunt de llurs llargarudes ombres, aquell cel infinitament bonic, blau com la gelosia que inspira a l'atmosfera de boira i de calitja d'altres terres que no són les formoses muntanyes de Catalunya. Aquell cel s'emmirallava en els seus ulls, i escampava per tota la seva fesomia una semitransparència nacrada, i posava entorn de l'esblanqueïda testa un cercle diàfan de llum que la poetitzava.
S'aixecà per a millor sentir-la; girà els ulls a l'entorn... i sentí precipitar-se amb fúria tota la seva sang del cor. Allí, a tres passos, al seu costat, separada d'ell per sols una branca caiguda, hi havia una forma blanca, vaporosa, immòbil, recolzada en el tronc d'un mig partit saule, sostinguda sobre unes mates de boix que tremolaven sota el seu peu i gronxaven les seves darreres fulles sobre l'espessa fumarada de l'avenc. I eren els seus llavis que exhalaven aquells accents mig apagats, dolços com una oració del cel... En Carles quasi no gosava creure els seus ulls. Aquelles notes angèliques, evaporades del seu ser, queien com guspires enceses al seu cor embadalit.
Mai criatura humana no ha estat bella com bella era la Julita en aquells suprems moments. Tota la idealitat d'aquella ànima, tots els pensaments que la duien encantada per la vida, es pintaven en l'expressió de la seva fesomia, i un sentiment intensíssim i una malenconia infinita es posaven en els seus llavis vermells i febrosos i en els seus ulls llagrimejants. La seva veu era tremolosa, i les ondulacions del seu pit indicaven que sofria un deliri i una convulsió terribles. Les mans, fortament estretes i caigudes, premien, a despit del vent, la seva dèbil roba al delicat cos tot entumit de fred. I els cabells amarats d'aigua li emmotllaven la testa pàl·lida i li queien a la desabrigada espatlla com en una d'aquestes verges de prima vestidura que apareixen sota cisellat dosser en les estretes capelles dels altars de l'Edat mitjana.
La reacció que operà en el cor d'en Carles aquella visió inesperada, no es pot escriure; sentí tota l'ànima abrusada d'un foc que el consumia en delectable contemplació; s'esborrà per un instant del seu enteniment tota la seva vida; creuaren pels seus ulls, com un vol de llumenetes, tots els detalls de la malaltia d'amor de la Julita, i va creure llegir tots els misteris, fins llavors incomprensibles, d'aquella criatura angelical. I els seus llavis trèmuls, involuntàriament pronunciaren el seu nom amb un accent indefinible de desesperació... i d'amor! I la Julita va sentir-lo; i despertà del seu èxtasi. I en veure allí, a prop d'ella, l'home que havia adorat tota la vida, i seguint en la seva mirada tot el que volia dir la convulsiva veu, allargà instintivament envers ell els seus braços, brillaren els seus ulls i la boca somrient de felicitat infinita va exhalar amb un sospir tot el sentiment que abrandava el seu cor.
—Carles!... —només exclamà.
I avançant un pas cap a ell —que en va s'esforçava a enretirar aquell entrebanc de branques per estrènyer-la en els seus braços—, les forces li mancaren per sostenir-se, i tremolà un moment sobre els boixos que es gronxaven... i el desgraciat jove va rebre a la cara una ruixada de gotes, llançades per la branca que, lliure del pes que la doblava, tornava a la seva natural posició; sentí un crit esgarrifós al seu darrera; i abraçat amb en Gilet, tots dos caigueren de genolls amb la mort a l'ànima i l'oració als llavis... albirant al fons del cingle, blanc com una mortalla, l'escuma braolanta de les aigües.
Quasi en tota la vida el primer bon dia de cada matí era preguntar-se mútuament: «Sabeu què fa la Julita?» Perquè era l'estimada de totes les mares i totes les dones de Camprodon. Ningú no va escassejar els seus oferiments i serveis a la senyora Clara. Moltes nits la feien anar per força una estona sobre el llit. I cada nit una o dues veïnes, vulgues o no vulgues, s'hi quedaven a vetllar. I cada dia hi tenia dues noies amigues, les quals es canviaven per torn. A més a més, cada vespre s'aplegaven moltes d'elles a l'església de Santa Maria, i, agenollades als peus de la Mare de Déu, li oferien una devota i fervorosa novena, que assenyalava el vell pare Endald, el darrer dels monjos de l'antic monestir de Sant Pere de Camprodon, que duia a la Julita un afecte especial i que era servida, la tal novena, per en Gilet, l'escolà, que si res feia amb devoció de totes les funcions amb què exercia el seu subministeri, era aquella que es feia per la Julita. Ja ho crec! Si per caçar-li una papallona més bonica que les altres s'havia rebatut més de quatre vegades daltabaix de les desllodrigades runes del monestir, que cau al costat de la rectoria!
Mentrestant, a casa del venerat cirurgià de Camprodon només es vivia per la delicada filla. La gelosa senyora Clara es desfeia per a buscar-li tota mena de requisits mengívols. El mateix senyor Serapi se l'emportava a passeig cada dia quan el sol era ben alt, i a cada punt reposava i la distreia amb explicacions senzilles de la història de les plantes o de les coses que havien passat a la vila mentre havia estat fora. I ella, fot deixant-se dur de la seva instintiva gratitud, de vegades s'asseia al peu dels alts pollancres que ombregen el corrent del riu, li llaçava els braços amb les seves mans i el mirava amb una mitja rialla infantil, i besava, amb els llavis acalorats del cansament, el front morè de l'amorós vell. Un dia, en un d'aquests bonics moments que el seu pare gojava de veure com millorava el color i la força de la noia, sentiren sobtadament damunt d'ells el falaguer piulejar de dues orenetes que enjogassades es perseguien, i que desaparegueren com una exhalació. Si mai sorpresa agradable ha fet tremolar d'alegria el cor d'una nina, foren aquells ocells simpàtics, romeus venturosos, que venien a dur a la vila les primeres noves del bon temps. Així que la Julita les va veure, va aixecar-se lleugera com elles, i corregué dos passos, i les mirà embadalida fins que se li perderen pel brancatge espès dels arbres. Ben segur que aquelles alegres companyes de les primeres flors, aquell any, perquè la Julita hi era, havien arribat més aviat a Camprodon.