Editorial Pòrtic (Barcelona), 1986
Darrera l'església del poble s'enfila un mal camí que, fent ziga-zagues, us porta al coll de la muntanya. Un cop dalt, el qui solament hagués vist les cases i el mar des del turó de la Lloia, creuria que aquell no era el mateix poble. Les cases, sota mateix dels seus peus, semblaven avergonyides de no poder enfilar-se muntanya amunt per arribar a la capella i venerar el sant. Faltaven dins la badia aquelles papallones blanques que volen sobre els polsims de l'ona; aquelles barquetes gracioses que són el complement del paisatge.
A l'altra banda de la badia, les abandonades ruïnes del monestir de Sant Pere de Roda. A la llum del sol, haurien vist sortir de les torres romàniques del famós i quasi oblidat cenobi una ganyota per la ingratitud dels homes; que n'havien fugit.
A l'altre vessant, un ramat: Sota el pastor, s'estenia la plana empordanesa, amb tota la rialla fresca de la seva munió de masies, les seves viles humils, i el golf de Roses fins a les Medes que, més que illes, semblen petxines que es desprengueren impacientment del rocam de l'Estartit per anar a oferir-se a abraçar els fills de Grècia que els portaven la seva «manera», que havia d'arrelar fondament en aquesta planúria de meravella.
Escampades pels afores de l'ermita, parelles enamorades s'aprofitaven de la llibertat que els oferia la diada; sota d'un ametller, un embalum que semblava un home, ja feia migdiada; no se sabia bé si sentia la calor del sol o els efectes de la pujada. Colles que esmorzaven; noies que corrien; velles que desembolicaven els ciris; bordegassos que pujaven dalt la teulada per tritllejar; l'Eloi cridant «qui vol cacaus i avellanes?»; els sis saltapatis assajant els goigs. Tot eren rialles, crits i corredisses. Hi hagué un silenci: acabava d'entrar al pati de l'ermita mossèn Enric, que, del Port, pujava cada any a celebrar l'ofici a la capella de la muntanya, Se'l veia satisfet, les galtes roges. Saludava a tothom amb el bastó enlaire. Reia content; sabia que davant l'altar l'escoltaria una munió de gent devota, almenys al sant.
Homes de mar colrats pel sol i cremats pel salobre, que no coneixien més déu que les ones, nobles fins al moll de l'os, els vèieu amb la gorra a la mà agenollats, encongits sota la nau esquerdada. Eren els vinyataires d'aquelles contrades, i del bon vi que collien, creien que en devien quelcom al sant.
Anaven perduts, oint l'ofici. No sabien quan s'havien d'aixecar, ni quan s'havien d'asseure.
Al fons de la capella, s'estava formant un cor per cantar els Goigs de Sant Baldiri.
En Jepic, que feia unes hores cantava «la Tana» amb l'os de pollastre a la mà, ara, empunyant una batuta de debò, posava els coristes en semicercle perfecte.
Acabat l'ofici, la batuta i el Jepic feren unes cabrioles estranyes i els Goigs començaren a cantar-se. El cant era un seguit de demanadisses: que plogués, que no vingués el mildiu, que hi hagués bona anyada i un sens fi d'encàrrecs, per acabar amb la paciència d'un sant, per més Baldiri que es digui. Acabats els Goigs, dins la capella solament quedaven mossèn Enric, els escolans i dues velles que desguarnien l'altar.
Fugint dels remolins del vent, en Luard, sota el porxo d'en Balleu, amb una cosa que el dia abans havia estat un caliquenyo, enganxat a les dues i úniques dents que s'aguantaven perquè sí a les genives superiors, contava l'aparició de les ànimes en pena buscant grana de falguera al punt de la mitjanit de Sant Joan, al bosc de la Mora. Ell havia vist el llampeguejar dels grillons de les ànimes en caminar sobre els rocams del camí vell de Santa Creu. Havia vist astorat com, en caure les dotze batallades del campanar de la Selva de Dalt granaven les falgueres, i com les bruixes amb la possessió de la preciosa llavor, corrien amunt esperitades, per dalt la carena, i agafaven d'una volada el camí dels boscos de Recasens, ja que la grana té la virtut de tornar-vos com daines per més grillons que porteu als peus. Qui s'hauria atrevit a contradir-lo? Si algun marrec es girava la gorra del revés dalt el cap, en Luard, d'una clatellada la hi tirava a deu passes lluny per incrèdul.
A fora, les gavines juguen amb el vent, xisclen, es gronxen, mengen i es deixen esfullar la pena sobre les ones. A poc a poc, la tramuntana, amb el tràngol, canvia la fesomia del Port de la Selva, l'obliga a marxar al seu ritme. Els llaguts s'enfilen vora les cases i ningú no surt a pescar. A les escasses persones que passen per la riba, no els queda més solució que caminar o córrer de talons i amb el cos tirat enrere si van a favor del vent, o encorbades, amb la gorra fins a les orelles i les mans a les butxaques si van en contra. Llavors el cap es converteix en una enorme barrina que es fa lloc dins la ventada perquè hi pugui passar el cos. Els gats no gandulegen pels carrers; es deixen cremar els bigotis vora els tions, davant l'olla de les mongetes. Les dones adoben les xarxes sota teulat, i algun filador de gambines ha deixat la feina per un altre dia.
En fer-se fosc, la mar creix i ronca desaforada mentre a redós d'una bardissa, els dos carrabiners de guàrdia, en un diàleg trencat pel vent, maleeixen el temps i reneguen de l'ofici.
Estàvem com ara estem; era pel juny, a la diada de Sant Joan. Jo destorbava el teu avi per aquí a la vinya, quan tot de cop sentim el tritlleig de les campanes, desaforat. Com que ja feia uns dies que tenien peixos a la badia, ja ens pensàrem tot seguit que era qüestió de treure «l'art gros». Saltant travesseres, abandonàrem la feina, i ja ens tens amb quatre gambades al Port. No ens vàrem enganyar. Quan arribem, trenta o quaranta homes amb les espatlles carregades de cordes i més cordes, i malla i més malla, estaven traient de l'església, l'art. Semblava una estrambòtica processó on no faltava ni el capellà que, amb la sotana arreplegada a la cintura, també portava sobre les espatlles un munt de filam. Un cop sobre l'arena, ajuntaren als costats uns quants arts dels corrents, i després de mil maniobres i mil parers, es començà a tirar al mar l'art, sota la direcció del vell Josep Marés que manà fer un arc amb les xarxes, que anés des de la Lloia a Port de la Vall.
—I l'art, amb el pes de les cordes, ¿no anava a fons amb suros i tot?
—El que es fa en aquests casos es lligar l'art als llaguts que serveixen de pannes de suro. Josep Marés amb el corn a la boca, dóna l'ordre d'estirar, hauríeu vist una cosa impossible d'esborrar mai més del pensament. Tot el poble agafat a les cordes; pobres i menestrals, vells i criatures que tot just caminaven; dones decidides a tot el que es presentés, i nenes amb la cara plena d'inquietud. Tothom estirava amb el mateix delit; tots treballant per tots, i cada un per ell. A poc a poc, l'art s'anava amuntegant a la platja, i ja es podia veure el nedar desesperat de les tonyines presoneres. Ja no es podien escapar! Ja eren nostres. N'hi havia moltes i venien espesses com sardina. Els més atrevits començaren de tirar-se a l'aigua, anhelosos d'empaitar els peixos que ja no podien nedar; d'altres, amb l'aigua al coll, anaren a aguantar la bossa del mallar que semblava voler rebentar d'un moment a l'altre. Jo tremolava; estava boig, dels esquitxos que tapaven el blau del cel d'aquell dia de juny. Les començaren a treure amb ganxos i amb les puntes dels càvecs, o bé amb les mans, estrenyent el peix contra el pit. Crits d'esglai, de joia, d'en Josep Marés (batlle), que amb el corn a manera d'altaveu, des de la proa d'un llagut, es va fer la il·lusió de posar ordre; i en l'aire, aigua, sang, fang, baves i arena. Les tonyines anaven morint sobre l'areny. N'hi va haver tantes, que no es pogueren comptar. La sorrat desaparegué sota aquells quintars de bèsties blavoses, i els llaguts començaren a portar-ne cap a Roses, l'Escala i no sé on més. Els sotes de l'avi d'en Badó de la Menuda quedaren buits de sal. A Roses no pogueren vendre'ns-en més, i la resta de la pesquera es podrí sota el pes del sol. Però, nois, jo em penso que no ho veureu mai més.