- 1977 -
Cent mallorquins/es esperant les despulles de Gabriel Alomar. Però malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l'aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només "hi havia un centenar de persones concentrades esperant" (Antoni Serra, Gràcies, no volem flors, pàg. 177). El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d'agost de 1977 a l'aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l'autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: "Víctor, t'entrec les despulles de ton pare i el teu fill". [...]
Per un moments, mentre els representants de l'Ajuntament franquista intentaven posar la bandera del castellet damunt les pobres despulles de n'Alomar, el seu fill Víctor, n'Antoni Serra i en Josep M. Llompart aconseguiren col.locar-hi la senyera sense afegitons de cap classe. En Víctor digué (vegeu Gràcies...): "Mon pare era republicà i nacionalista. D'això, no hi ha dubte... Per tant, crec que l'hauríem de rebre amb la bandera tricolor i amb la senyera de les quatre barres que ens agermana a tots... Però, per evitar problemes, bastarà amb la senyera de les quatre barres...". El deu d'agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d'exili -foragitat pel feixisme mallorquí i espanyol-, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l'hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d'esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N'Antoni Serra va obrir l'acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d'adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l'Estat espanyol i l'estranger. [...]
A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural... [...]
També s'hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d'Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. [...]
Josep M. Llompart recità:
Per la Ciutat, que enllà d'una era venidora,
sorgint, banyada de llum, d'una radiant aurora
com Afrodita de les mars,
i aixecant vers el cel ses torres rebel·lades,
ajuntarà en sos murs indòmites gentades
a l'ombra dels seus pòrtics familiars!
No la veieu? Dreçant l'esquena gegantina,
nimbada amb l'espurneig d'una auba purpurina,
eleva un cor de torreons;
en son granític flanc, que inclina amb gest de glòria,
deixaren un relleu de perennal memòria
mil estrènues i ardents generacions. [...]
Flamejaran al sol tos monuments marmoris,
dominaran l'espai tos rutilants cimboris,
ombres d'un somni divinal...
Mes, proclamant la fe d'aurores infinites,
alçaràs contra el cel, com orgulloses fites,
els cloquers de la nova Catedral.
Després, el fill, Víctor Alomar, agraí en nom de tota la família l'assistència del poble congregat en tan solemne acte. El diari Última Hora del 11-VIII-77 ressenyava algunes de les frases més sentides del parlament de Víctor Alomar: "Bien están la paz, la piedad y el perdón... pero estos sentimientos obligan también a la lucha completa cuando son pisoteados por sus enemigos... Se habla mucho de concordia, y es una bella palabra, pero yo no creo que se pueda conseguir cuando vemos por todas partes el predominio de las fuerzas cómplices en cuarenta años de oprobio".
Argelers
Els passos fronterers queden enrere
en l'esforç dels vençuts. El cansament
cercarà avui una esperança vana.
Tot ho han perdut en el camí. La marca
com al conte dels Grimm, no és el senyal
per tornar a casa. És fatiga incrustada
en silenci de la marxa. Pes,
inútil llast de qui tot ho abandona.
Es pot seguir la petja dels fardells,
dels estris i joguines, de la ràbia,
als camins cap al nord que els bombarders
delegen embeguts d'odi i revenja.
Si hom gira el cap al sud des del coll d'Ares,
si el gira quan arriba a la Guingueta,
Cervera de Marenda o el Pertús,
es veu ben jalonada de misèries
immens afront, l'estela de l'exili.
Però no rebrà, braços oberts, un món
hostil el riu humà reclòs rere els filats
que marcaran els límits del desastre.
La platja d'Argelers fa setanta anys,
en el cor de l'hivern i l'abandó,
no era l'alegre vila del turisme
que omple estius sensuals de goig i luxe,
la platja d'Argelers fa setanta anys
era un desert gelat, inhòspit, marca
precisa del dolor i de la barbàrie.
Els infants d'Argelers avui recorden
el fred, la fam, els polls, l'arena, aquell
ranxo immenjable, els morts sobre la platja,
aquell no-viure, i una tristesa immensa
lligats de dia i nit a la intempèrie.
Potser encara ressonen en malsons
allez-allez els crits d'adusts gendarmes
que empenyien la gent cap al seu camp
com qui s treu una nosa, allez-allez
sobre el silenci espès de la derrota.
A l'hivern d'Argelers la tramuntana,
com agulla roent en la carn feble,
ho sembra tot d'arena, un mar d'arena
per fer més dura encara la desfeta.
Arena del sorral a totes hores,
arena als plecs i als cabells i a la boca,
arena al cor del bàrbar vigilant,
arena als ulls de França.