Proa (Badalona), 1930
Andalet, a la fi, entra al portal del Casino Comercial. L'altre el veié pujar l'ampla escala, tota ornada de plantes i de flors i amb un passadís de catifa al mig. I es queda indecís al carrer contemplant el cartell anunciador de la festa major de Grisalla, el qual ostentava dues dones fetes de fum blanc caragolat eixint de dues alíes xemeneies fabrils. Ésser soci del Casino!... Anar mudat i fumar puros!... Ell, enguany no; pero l'any vinent ben segur que ja ho podria fer, també. Poteer ja seria fadrí paleta. D'uns quants mesos ençà s'havien vist poc amb Andalet. Polit anava atrafegat acudint a l'escola de dibuix a les hores lliures del treball, i mentre ell s'escarrassava, el seu amic devia anar a aprendre de ballar, i qui sap si havia canviat d'ofici i tot! El cert és que s'endinsa al Comercial com si fos a casa seva. "I bé; ha nascut de peus, l' Andalet. Per ara ja el tenim soci del Casino... Sempre li ha agradat de fer el fatxenda", remuga Polit, amb una ombra d'enveja als ulls
Els telers, amb llur soroll angulós i infernal com un continuat descarregament de grossa ferramenta, ho eixorden tot. Més lluny, però, es sent el xiular acompassat de les selfactines. Al fons, una canonada grossa aboca un doll d'aigua des de la teulada de la quadra a unes basses grans; la cascada brilla amb reflexos de bufadors de soldadura autògena. Unes rodes, endintre la fabrica, xisclen esperitades. Sura en esquinços per damunt el traüt fabril una cançó poca-solta, cantada amb aquella veu ingrata i rogallosa que les teixidores agafen per tota la vida. Brrrooom!... Ara descarrega aquell carro de carbó que ha passat. La remor, com de mil abelles enverinades, surt d'un cambró tancat que té en mig la porta un cap de mort damunt dues pelades tíbies humanes. Pòlit s'ha d'alçar a cada moment: ara és un camió que ve dels tints amb les peces regalimant; ara, un carro carregat de plegadors; ara, una tartana amb comissionistes de borra i de llana; ara, el Buick d'un fabricant; ara, la processó de les velles escotiadores torçades sota la càrrega de les feixugues peces. Riiinnng!... El telèfon dels aparells torna a sonar. Un vailet del magatzem salta de la seva bicicleta i entra en una quadra amb una carpeta a la ma. Un teixidor sorrut, vestit de blau, mastegant importància, traspassa el pati i va a beure aigua. Després passa una mossa xiulant, amb el cap ple de borrissol de llana, portant un cove de fusades. La vella portera és acompanyada pati amunt per una dotzena de gats miolant que pidolen la quotidiana minestra. Un gos surt corrent i grinyolant. Llisca el tren pel cap llunyà del carrer estirant la seva cabellera de fum blanc...
Ara resultava que era fill d'una ciutat històrica que havia contribuït essencialment al prestigi pretèrit de la Catalunya gran. Els seus avantpassats havien estat aquells homes que amb unes fustes i uns cordills teixien, amb unes simples maces batanaven i amb suc d'escorces tenyien; homes de mans bastes, grosses, endurides, com d'orangutans, amb els dits polzes extraordinàriament desenrotllats per la contínua torsió del fil en filar-lo; homes que havien sostingut, inconscients, a través de les edats, un bloc que semblava d'or damunt el qual hi havia un gran nom i un prestigi. Ells, pobres, havien treballat i lluitat simplement per menjar, per viure, exactament com fan els homes de la generació actual, per bé que amb menys esforç físic, i amb una mica més de frisança i d'inquietud, i com faran els homes que vindran.