Pagès Editors (Lleida), 1996
Camí del riu de Son
A Roser Trepat A Ferran Rella
He passat aquesta nit pel camí del riu de Son. Si ara em posava a descriure el paisatge, mentiria. Sé només que des de dalt del campanar vaig divisar un dia de juny textures verdes fixades en els ulls del temps per una espècie de certesa, la mena de veritat que queda gravada en la pel·lícula del cinema mental de cadascú sense que hi intervingui ni la voluntat ni la consciència: la càmera que som ho enregistra tot i ho inscriu, i el resultat és alguna cosa certa que no sabíem que estava passant mentre miràvem.
Mentre anava pel camí del riu de Son, aquesta nit, esperava tornar a veure el retaule d'Espalargues, director d'un taller rural que en la història no mereix el títol de mestre. Diuen que era un senzill artesà rural sense pretensions. Avui, el seu retaule de Son és dels pocs, tal vegada l'únic, que podem veure en el lloc mateix per al qual va ser fet; avui, el retaule és el lloc. Un cas de resistència. Cinc segles s'han escolat i ara és un privilegi contemplar, en el seu lloc exacte, en aquestes valls capaces de supervivència, una narració pintada que, potser per la seva aparença imperfecta, és tan viva com el cinema primitiu. Cada gest, cada rostre és significatiu, com en la pantalla antiga; cada color fa pensar en les notes musicals que acompanyen les projeccions silents.
Quan era a punt d'entrar de nou a l'església de Son, aquesta nit, he sabut que el mestre Espalargues tenia el taller a Benavarri i que molts dels seus treballs es van escampar pel Baix Cinca, també pel Saidí dels meus ancestres. Aquest lligam és, imagino, una de les coses certes que, sense jo saber-ho, van quedar gravades en la pel·lícula que aquella tarda de juny, mentre mirava des del campanar de Son, els meus ulls van enregistrar.
El riu de Son
This that recedes
will come near to us
on the other side of day
(Paul Auster, Pulse)
Tu ets com el silenci
que viu en les paraules
abans que la paraula
sigui
abans de fendir-se
com una magrana oberta
i s'ofereix a l'altre
sota un cel que no parla
Tu ets com el silenci
Des de la vetlla i la vigília
d'aquest riu de Son
que se m'emporta lluny
de mi
nodreixo els bancals erms
i la llengua de la vall
resseca
El sol es replega cap al cor
dels no nats
Només ara
és el temps de venir
només ara
comences a comprendre
que tu ets cel
que la magrana és la paraula
i que el silenci de l'aigua
et diu:
mou-te!
Quadern de les Valls d'Àneu
Muts pel boscam
de Campirme, els voltors
van cap a Unarre.
Net, sota el vol
espantat de perdius,
fi perfum d'arços.
Sembla florit
el retaule de Son.
Hi ha una gotera.
Com una mà
de fina arena, el temps
esculpeix runes.
Piulen igual
que al meu poble els moixons,
Sant Serni d'Àrreu.
Bes el record
de la pluja que a Cerbi
t'acoronava.
Font de Berrós.
S'ha banyat el quadern.
Corre la tinta.
Castell de València
Les bruixes ballen
i el cul els bocs els besen
de fa molts segles.
Tot mor, la terra calla,
només les dones ploren.
València d'Àneu
El turó es dreça,
opac,
contra el cel líquid
del silenci
que en cascada de núvols
es precipita avall,
s'esbalça.
Testimoni
procaç
de càrrec
o descàrrec,
interrogat, escorcollat,
parlà només
a contrallum
i amb mudesa de pedra.
Dóna només
temps esmaltat
i esquarterat
en padellassos,
detritus de temps,
monedes fora llei
que, en curs
extemporani,
daten estrats.
I amaga avarament
la baula,
el codi, el saber
que articuli
l'hermètic
alfabet
mal xifrat
de la desfeta.
Inabastable
al mot que excava,
sota la jove,
cega rialla
en flor
de l'herba més tendra,
el territori devastat
de la memòria.
Les valls d'Àneu
Enllà lluny,
enllà al nord
hi ha un silenci verd
que canta entre les muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en tan casa i recer,
pregària.
Enllà lluny,
enllà al nord.
I un llarg camí de veus
i de cossos que saben
ser terra i cel i riu,
memòria i font
i alba.