L'Abadia de Poblet - 1980 - Poblet
La Porta Daurada apareix davant el visitant amb la seva arquitectura de fortalesa, amb barbacanes i espitlleres. Sota la barbacana hi ha les divises de la Confederació catalano-aragonesa, de Sicília i de Castella. Aquestes darreres provenen dels Trastàmara, coincidint amb una llarga estada que hi feren els Reis Catòlics i la família reial poc després de la capitulació de Granada i del descobriment d'Amèrica. Davant de la porta, els reis descavalcaven dels carruatges que els havien portat, s'agenollaven en reclinatoris i besaven la relíquia de la veracreu. Després, sota tàlem, acompanyats de la comunitat i del seu seguici feien cap a l'església abacial, mentre es cantava el tedèum. El nom de Porta Daurada, prové d'una estada que hi féu Felip II en 1564. Les plaques de bronze de la porta foren revestides de fulles d'or. L'església i la porta foren malmeses naturalment, el segle passat. Quan tot fou reconstruït, la porta fou restaurada pel Cos de la Noblesa Catalana i beneïda per Sant Jordi de 1951.
De la Porta Daurada a la porta de l'església —avui Basílica per decisió del Papa del darrer concili, Joan XXIII— hi ha la Plaça Major. Pels seus voltants, hi constatareu llocs relacionats amb el monestir arcaic. S'hi poden distingir les ruïnes d'alguns elements del passat com són: l'administració —bosseria— i l'hospital de pobres i dels pelegrins. En aquest espai hi ha dos monuments importants: la capella de Santa Caterina, d'estil romànic i la creu de l'abat Joan de Guimerà (1564-1583). La capella té una elegància i una austeritat excepcionals. No deixeu de mirar-la. Quedareu impressionats.
Quan es travessa la Plaça Major, hom fa una constatació important: és la muralla que envolta el clos interior del monestir que té 608 metres de llarg, 11,30 d'alçada i dos metres de gruix, amb merlets, espitlleres i camí de ronda. Al llarg d'aquesta impressionant muralla, es troben les Torres Reials d'entrada, la torre del Prior, de l'Oli, del Bany, de les Cases Noves, de les Armes, de Sant Esteve, dels Boigs, del Cardenal i del Sabater.
En el claustre major, ala d'entrada, hi ha el templet del brollador. És d'estil romànic i té una gran qualitat. M'hi aturo sovint, per sentir el soroll de l'aigua. L'abat de Poblet em digué: "Faci el que vulgui, divagui per la casa". Com que la meva vida ha consistir a divagar, ho he naturalment aprofitat. Aquest brollador del claustre central té tot l'aspecte d'haver estat creat pels monjos del Cister de Fontfreda que feren el monestir. Té vuit o nou segles. Encara raja. Aquestes coses em fascinen. El 1935, la Colla del Colón, que presidí el senyor Mateu (don Francesc), el dels Jocs Florals, anaren a Poblet i feren un llibre de records. En aquest llibre, meravellosament editat, hi ha una assaig del senyor Toda i Güell sobre els avatars que sofrí la mòmia del Conqueridor, que fa rodar el cap. Però també hi ha una cosa agradable. El senyor Rafael Puget, de la Colla esmentada, escriví sobre l'aigua del brollador: "Quan tanques els ulls i escoltes el brollador del claustre, el so de l'aigua és el mateix que el de segles enrere. Plors i sospirs, cants i rialles, brollar a raig fet, ahir en el temps dels frares. Tot ha canviat menys el degotís de les molses i els fils d'argent, que són l'ànima sensible del monestir de Poblet".
En aquest claustre hi ha els grans xiprers verticals, ramuts, que tenen una gran personalitat. La terra és plena de flors prodigioses. En els xiprers, hi fan el niu, en gran quantitat, les caderneres, que sempre refilen i canten. El fet és realment remarcable: la quantitat d'ocells que hi ha sobre Poblet és sensacional. No és pas aquest el lloc per a detallar. Sobre Poblet, hi ha els ocells que viuen en el país i els que passen. Aquest fet és un prodigi sensacional. Els ocells de Poblet que n'habiten els aires. Sempre canten. En aquest sentit Poblet és molt personal. Els ocells hi estan, molt a prop, hi canten els rossinyols, tocant al Francolí, com he pogut constatar. No crec que en cap lloc d'aquest país hi hagi, pels aires, tants ocells com a Poblet. Ho vaig dir a l'abat. Em contestà amb un somriure amable.
A les cinc del matí, en punt, sento tocar, per una campana de la basílica, quaranta-vuit campanades. És l'hora que els monjos es lleven. Surten de la personal habitació amb la cogulla blanca i la caputxa corresponent, travessen el gran dormitori del convent o el claustre major i van a la basílica. És el primer cant litúrgic, que fan amb l'aparició del dia. Entre matines i laudes, que és la segona reunió litúrgica, els monjos es dediquen a la lectura.
És en aquesta hora matinal que a Poblet hi ha més silenci; No és pas una calma de l'hora baixa de la tarda. Ni de la nocturnitat o de la nit. És un silenci que es projecta sobre el dia clar i que com més radiant és més augmenta. Quan no hi ha gropades sobre les terres de Lleida, ni sobre el camp de Tarragona, la calma matinal en la lluminositat del monestir és una meravella.
L'església basilical de Poblet, fou construïda amb el respecte total de l'ortodòxia catòlica. És de creu llatina. L'absis té una direcció a llevant; la façana a ponent. Té tres naus, el creuer, l'absis i les capelles laterals. Dimensions: 85 metres de llargada; amplada 21 metres, alçada de la nau principal 28 metres. La nau central, que és la principal és d'estil romànic i és coberta per una volta de canó tot just apuntada, sostinguda per uns arcs potents que recolzen sobre pilars. La nau del costat de l'Evangeli és coberta per una simple volta d'arcs encreuats i la del costat de l'Epístola és d'estil gòtic i data del temps de l'abat Copons (s. XIV).
La taula de l'altar major es enorme i tota d'una peça. Recolza sobre unes columnetes romàniques. La pedra es prodigiosament jovençana.
El meravellós retaule d'alabastre de l'altar fou esculpit (estil Renaixement) pel cèlebre artista Damià Forment, escultor de la Corona d'Aragó. Hi treballà del 1527 al 1529. L'encàrrec fou donat per l'abat Caixal en temps de l'emperador Carles V. La Mare de Déu central és la pura humanitat.
El creuer de l'església és travessat, a dreta i esquerra, per dos arcs en els quals hi ha les tombes dels reis de Catalunya-Aragó. L'obra fou iniciada per Pere el Ceremoniós vers el 1359 i continuada pels seus successors. Del cantó de l'Epístola, el lloc més acostat a l'altar major conté les despulles d'Alfons el Cast; després, les de Joan I l'Amador de la gentilesa, i les seves dues esposes, Mata d'Armanyac i Violant de Bar, i el tercer, construït per Ferran el Catòlic, guarda les despulles dels seus pares, Joan II i Joana Enríquez. A mà esquerra, al cantó més pròxim a l'altar, hi ha Jaume I el Conqueridor, després Pere el Ceremoniós o del Punyalet i les seves tres esposes, Maria de Navarra, Elionor de Portugal i Elionor de Sicília, i a la tercera reposa Ferran d'Antequera. Aquestes tombes foren refetes més que restaurades els anys de la reconstrucció per l'escultor Marés, que ho féu amb una gran dignitat. El 1671, Pere Antoni d'Aragó, ex-virrei de Nàpols, obtingué el trasllat de Nàpols a Poblet de les despulles d'Alfons el Magnànim, que foren dipositades tocant a les altres tombes reials.
A l'extrem del creuer, tocant a la capella de Sant Benet, hi ha enterrat Marti l'Humà; la tomba és obra del municipi de Barcelona, realitzada per l'escultor Marés. En els murs d'aquesta capella hi ha els sarcòfags de quatre fills de Pere el Cerimoniós. A l'extremitat oposada del creuer (cantó de l'Evangeli) hi ha fixada, damunt una font, una tomba gòtica en pedra que conté les despulles de Joana d'Aragó, comtessa d'Empúries, filla del Ceremoniós. L'estàtua jacent d'aquesta senyora conserva encara algunes traces de policromia. A la porta de la vella sagristia hi ha sobre el mur els petits sarcòfags de quatre fills de Joan I.