Edicions Proa (Barcelona), 1998
El passeig de Sant Feliu té forma de bumerang, i al punt de flexió hi ha el Casino dels Nois. La part més curta és el Passeig dels Guíxols i la més llarga el pròpiament Passeig de Mar. De fet, és un farbalà de la platja, que s'estén del morro del Salvament, a llevant, fins a la muntanya de Sant Elm, a ponent. Passeig únic, els qui el traçaren van tenir l'encert d'aixecar-hi les cases molt i molt enretirades, de manera que hi ha espai per ramblejar, jardins, dues calçades per a cotxes i zona ampla de vianants ran de sorra.
El Casino dels Nois conserva la biblioteca, i encara serveix, com a l'origen tots els casinos, per anar-hi a llegir el diari (els casinos van ser una transformació dels primitius «gabinets de lectura»), mentre que la biblioteca del Casino dels Senyors fou venuda tota els anys quaranta. El Casino dels Senyors és un club estàtic per als socis: amb els grans finestrals fa exactament, vist de fora estant, la fila de peixera que altres centres similars s'han guanyat. El Casino dels Nois, que té l'avantatge de ser un edifici en xamfrà, té altes finestres i, a la porta d'entrada, les mateixes vidrieres d'un decorat d'El Cafè de la Marina. Ulleu si us plau l'interior; a dins s'hi succeeixen les discussions, els debats entorn del tal o tal altra notícia de la premsa o de la darrera decisió municipal. Però això s'esdevenia molt més al temps que jo vaig arribar a Sant Feliu: la televisió no havia fet els estralls que fa avui, i el poder de convocatòria dels vells cafès i casinos era més gran.