Edicions 62 / Empúries - 2002 - Barcelona
A Josep Carner
Ni un moviment lentíssim torba l'aire
d'aquest ensopiment decebedor:
Vós ja ho sabeu, Carner, i no fa gaire
que ho heu plorat amb un darrer dolor:
—Que lluny, que lluny, Déu meu, aquells bells dies.
Com passa el temps deixant només neguits,
quin cansament mes llarg omple mes vies,
fantasmes fugitius poblen mes nits...
Oh, si la mort que, dura, m'ha fet viure
tantes vides distintes en tants anys,
em tornava només aquell somriure,
els amics, les amigues, els afanys...
I havent pregat així, qui dubtaria
de tornar-vos-ho tot en un moment:
i us perdeu en la grisa llunyania
com el full de paper que s'endú el vent.
¿Què feu al cel si els àngels centralistes
ja no us deixen escriure en català,
o amb la grafia antiga, els mes puristes,
us fan escriure, amich, sense parar?
¿Ja no llegiu diaris de províncies
com aquells temps de tendre adolescent?
Ja estareu fent tota una pluja d'odes
a les noies del cel, cuita-corrent...
¿Preneu cafè amb la dama del tramvia?
¿O feu una auca nova d'en Gaudí?
¿O empiocat per la malenconia
esfulleu les poncelles del jardí?
¿O en aquella tan dolça Barcelona,
rient i fent brometa a l'Ateneu,
encara el senyor Prat us telefona:
—Penseu a fer l'article de La Veu!—?
¿O amb mossèn Costa en platges perfumades
basteu les fruites d'un estiu feliç
o bé, al captard, tasteu les melmelades
de préssecs i albercocs del paradís?
¿O amb en Guerau i ja sense recança,
que cap neguit ni feina no us empeny,
xerreu tranquils sota els pollancs de França
o sota els avets gòtics del Montseny?
Amunt i avall d'un passeig impalpable,
jo us veig com sempre, amb els amics, mudat,
rient-vos de tan lluny, i sempre afable,
de les dites i els fets de la ciutat...
Si, amb tot, l'enyorament us ensopia,
una tarda d'hivern que faci fred,
per deixondir-vos de la melangia,
confegiu l'estructura d'un sonet...
I guardeu-me'l, desat, al vostre estatge,
fins al dia que em vagui de morir:
amb gust faria aquest darrer viatge,
jo, temorenc, per poder-lo llegir.
Aquí, de fet, no ens hi matem pas gaire,
no ens sotragueja joia ni dolor,
ni un moviment lentíssim torba l'aire
d'aquest ensopiment decebedor.
La catedral
Hi puges un captard, quan la ciutat
queda lluny amb les boires i els sorolls
opacs de les botzines.
La tens al teu davant i sens mirar-la
t'endinses innocent en la penombra.
¿Quin murmuri de vides pot sentir-se,
de sofriments, de crims, de sang encesa,
presos a les escretlles de la pedra?
Tu, ciutadà, que hi puges per distreure't,
la catedral et pren i un malefici
es posa imperceptible en els teus ossos.
Segles s'obren als ulls: les vestidures
de canonges antics endormiscats
s'alcen de velles caixes. Processons
de comtes i comtesses que abandonen
els pàl·lids alabastres sepulcrals.
Fugues inacabables es desprenen
dels tubs de l'orgue i dels tímids somriures.
No t'amaguis, per tu la catedral
es fa viva, es desperta; tots els somnis
com un núvol d'encens agafen forma
i batega la flama dels desigs
més remots, ancestrals, que t'han fet néixer.
La ciutat és aquí, tota la vida
fa corredisses entre les columnes
i la pols de l'altar que es descomponen.
Tantes velles doctrines, els terrors,
foscos, subtils, d'aquella fe de joves,
les paraules que, buides, ressonaven,
l'ull vigilant, cruel, de tants capvespres,
un exèrcit de corcs els va fent miques.
I a tu també. No ho veus? Mira, s'apaguen
lentament els vitralls, la nit s'acosta
i un tremolor us commou, la catedral
i tu, com una sola carn, temeu
que s'estronqui l'encant que us vivifica.
Abandona, abandona aquest recés,
lluita amb els punys perquè els homes perdurin,
i amb els homes els crims i els sofriments.
Davalla a la ciutat, ven, comercia,
fes-te ric i fes fills; si pots, conspira.
Segueix tranquil els anys que t'han donat,
que res no detindrà el curs de la vida.
Tu, catedral, rosa solemne, puja
amb els teus al destí més gloriós
a què et condemnen àngels i dimonis:
obre't i escampa el perfum de la pedra.
Vull veure el cel com traspassa els teus nervis i
com voleien per sobre el retaule
els corbs que esperen la carn dels sepulcres.
Girona
L'últim reflex suspès l'aigua bruta estancada
sola amb el teu rovell les carpes malaltisses
s'esmunyen per passeres antigues els llums grocs
i l'olor del cafè l'estació deserta
l'espina a la carn jove crit d'un nen epilèptic
la cera els crisantems
fugen fugen pels ponts sobre el buit cap enlloc
i la pell es clivella es moren les magnòlies
de l'hospital gemega l'últim tren que no es para
que ve de la frontera va cap a la frontera
oblidar-se oblidar-te sobretot a l'octubre
tot m'és indiferent.
Ciutat d'infantesa
Et sento lluny, vella ciutat d'infant
voltada de tants plàtans, de l'escorça
de cegats passadissos, d'orenetes,
de captards lluminosos de campanes.
No tornaran els olis ensucrats,
el cotó fluix, les hores de desesma,
la cera verge i els soldats
rendits trepitjant els clavells i la ginesta.
Ni les roques badoques dels jardins
ni les fràgils, alades xeringuilles,
serpentines de tint descolorit
al cartipàs de les taques de tinta.
No tornaran les flors grogues del riu,
somriures, els pecats, la regalèssia,
meibes i bambes dels estius perduts,
xafogosos migdies de piscina.
Cap pols de guix no em tacarà les mans
quan, al retorn d'una inútil pissarra,
dugui el fracàs d'un teorema absurd:
que el quadrat de la suma dels records
no pot omplir ni una meitat de vida.
Sant Pere del Bosc
Aquí, els arbres dels seus boscos
van acollir els seus somnis.
Volia aixoplugar-hi tots els records del món.
Cansat, després de tants viatges,
de paisatges estranys, d'arbres llustrosos,
del comerç i dels guanys, d'ocells multicolors,
de flors esquives, dormiria tranquil.
I al fons veuria el mar.
Jardins, jardins, terrasses, terracotes,
pavelló de descans, el rajolí
del sortidor, llaços de vinya verge,
gelosies de fusta al templet de les heures.
Ara alçaràs la mà i diràs: faci's un món.
I el teu món va ser fet.
I el descans acotxà llargues hores
amb soroll de cadenes, cridòria
als ports llunyans, les certituds del múscul.
Cos, cos, absent de tan fort i present
en la carn i el perfum dels fruits aspres.
Ulls en la nit. Els meus braços són rems
per dur-te a platges closes. Sorra a la pell,
amarada dels sucres més flonjos.
Torna'm, torna, dents blanques, foc i brasa
entre els sacs de cafè, l'olor de la vainilla.
Has d'estirar les cames, ves a veure les vinques
que ja són ben florides, amb les seves estrelles blavoses
prop del mur.
Com una sargantana, ja la pell se t'arruga,
tacada i endurida sobre ossos trencadissos.
La voluntat vacil·la.
Jardins, jardins, terrasses devastades,
copes de terra cuita esquerdades, rovell,
cambres buides de somnis, finestres tapiades,
parets que s'escrostonen.
Impassible en el marbre, veus ara com s'ensorra
el teu món. Arrogant, mires l'Àngel
de la follia i et somriu. Al lluny.