Edicions Cort (Palma), 1992
Tant se val que sigui la primera vegada que vagi a Formentera, com si fos la que fa cent. La travessa d'Eivissa a Formentera sempre es fa il·lusionadament.
Per als formenterers, no cal dir-ho. I no cal dir-ho per a la resta del món. Sobretot per al qui emprèn l'aventura.
La gent ha pujat a l'embarcació i no sap on millor acomodar-se. Serà als seients de l'imperial? Serà a la popa? O a la proa? O al saló del bar? D'on es podrà gaudir mes l'espectacle?
Els nostres ulls intentaran abassegar-ho tot des de la sortida del vell port d'Eivissa tot fregant l'illa Grossa i l'illot del far des Botafoc, sortejant s'escull Daurat, sota la Catedral, es Mirador, la torre d'homenatge, la casa de la Ciutat i l'antic convent dels Dominics, resseguint, al lluny, ses Figueretes i la platja d'en Bossa, mentre deixem, a estribord, les illes Negres, l'illa de ses Rates, ens apropem als illots des Malvins i des Daus, en un dels quals, es Dau Gros, hi ha un senyal de balisa. Més avall trobarem l'illa de s'Esponja.
Però els nostres ulls, generalment, no s'aturen en allò que és de pas. Ara van més enllà i indaguen l'illa desitjada.
De seguida veiem la silueta aplanada i suau de Formentera per la banda de la platja de Llevant, amb la punta des Quintaleret, que sobresurt, en alçària, punta Prima. Més enllà destacarà la punta de sa Creu.
Mentre encara tenim costa eivissenca i veiem el promontori des Corb Marí, la platja des Cavallet, i la punta i la torre de ses Portes, albirem l'illa de s'Espardell a babord, i ens apropem as Freus.
Prou que ens n'adonarem que som as Freus pel tràngol de la mar, motivat pel poc fons i el corrent del canal.
Hi ha es Freu Petit, situat entre la punta Portes d'Eivissa i l'illot en Caragoler. Hi ha es Freu Mitjà que va des d'aquest illot a l'illa des Penjats. Però el nostre vaixell passarà entre el far de l'illa des Penjats i el de l'illa d'en Pou o des Porcs, separada de s'Espalmador per un canal no navegable, salvada una balisa que hi ha enmig des Freus i que assenyala un perill.
La profunditat de l'aigua en aquest indret també es reduïda, de 6 a 8 metres, però no presenta el perill d'esculls, baixos i illots, com en els altres dos freus.
Aquest és es Freu Gros. En travessar-lo entrem en el domini de s'Espalmador. Si ho feim a l'estiu el pas serà molt concorregut, pel tràfec del transport, pels velers i per les motores, pels llaguts en ruta pesquera. I de seguida ens aproparem a sa Torreta, un illot adossat a s'Espalmador i que juntament amb la punta des Ranxos configura sa Torreta, paradís del càmping eivissenc. I ja a s'Espalmador trobarem, a l'enllà, el Caló des Moro, la punta roma de sa Guardiola, amb l'esplèndida torre de defensa al cim, i la punta de Castaví.
Des del vaixell, per popa, s'haurà de veure sempre el far de l'illa des Penjats, altrament ses Gorrinetes, que són un grup d'esculls situats entre la punta de Castaví, i l'illa de Castaví, ens embarrancaran.
Ens allunyem de s'Espalmador i deixem molt a babord l'illeta de Castaví, i encara més lluny l'illa de s'Alga. Amb el port natural de s'Espalmador al fons que serà, ben segur, atapeït de vaixells fondejats.
Al nostre estribord, molt al lluny, albirem de reüll una part de la gran ansa d'en Cabrit, amb punta Pedrera i la torre de la punta de la Gavina.
Fem rumb al far de l'illa de la Savina i contemplem el litoral de ponent de l'illa amb la costa des Trucadors, la platja de n'Adolf, i l'illa de Tramuntana que emmarquen un espai ajustadíssim d'embarcacions esportives. I després les penyes de l'illa d'en Forn o des Pouet, l'illa Redona o des Conills, i la de s'Escullet, que resguarden la platja de ses Illetes.
I, de seguida, veurem la platgeta des Carregador, i el seu graciós molí, la coral·lina platja des Cavall d'en Borràs, resseguida de savines, amb el grup de palmeres de sa Sèquia, i cala Savina, que es com la bocana del port.
I darrera d'aquest litoral albirem unes grans extensions aplanades de terreny boscà, d'edificacions encalcinades i d'algun edifici singular que lluen a contrallum.
Tot un espectacle lluminós i plàcid, d'una imatge certament exòtica i en la qual només els dibuixos de les gavines que sobrevolen les embarcacions trenquen tanta blavor d'un cel i d'una mar que, suaument, mor engolida per les àvides arenes d'una extraordinària platja.
Molt lentament atraquem dins el port. El nostre vaixell esquivarà el trànsit cada cop mes intens. Una pitada forta de sirena ens dirà que ja som a lloc. Haurem arribat a Formentera.
Té un aire un xic colonial, com correspon a la latitud del seu enclavament, 38°44'N.
Pertany a la vénda de Portossaler majorment. És un port obert a llevant, però la major part de l'any és plàcid com una posta. Té un moll d'edificacions més aviat baixes, cuboides, encalcinades, plenes de tendes multicolors i de terrasses per a la consumició i el lleure. Té una renglera de palmeres que separen aquests espais dels pescadors on estiben xarxes i tota mena d'estris mariners. Té un reduït moll comercial, d'abastament indispensable, cada cop mes intens, i un moll d'atracament per als ferrys i els vaporets que, diverses vegades al dia, enllacen Formentera amb Eivissa i Dènia, i amb altres indrets si són viatgers d'excursió.
Els comiats dels viatgers, que sempre deixen algun company a l'illa, esdevenen veritables condols. Llàgrimes i mocadors que volegen. És bonic veure partir una embarcació a primera hora del matí amb la carícia de l'aire fresquet, la sedació d'una mar en calma, i tot un dia formenterer per endavant. Les encalmades matineres del port són antològiques. Asseguts al moll, o a les cadires de les buides terrasses, eixutes del discretíssim rou de la nit, o en una penya de l'ampla bocana on hi ha l'ansa de la Salinera, on a l'estiu hi ha un nombrós, multicolor i variat ancoratge, l'espectacle el tenim garantit.
Munts de mercaderies, contenidors de totes menes, estris i xarxes, els tendals de les barques de pesca, algun pescador de canya i més d'un turista badoc i encisat.
Les gavines, de cara al vent per no despentinar-se, també observen i ens acompanyen. I, com nosaltres, alguna cosa esperen.
Adossada al port hi ha, des de 1985, una estupenda marina, amb capacitat per uns 200 vaixells d'un calat de fins a 3 metres. Amb els indispensables serveis d'higiene, de queviures, de nàutica, de lloguer de cotxes, bicicletes i motos, de records, amb un restaurant d'innegable caràcter.
Les motores i els velers, de totes mides, i de tots colors, són un punt d'alegria esportiva i natural.
Situat a llebeig del port, dins la venda de Portossaler, és el refugi d'una menuda flota: la dels típics llaguts illencs. Que alternen, a l'estiu, amb embarcacions de goma, xalanes, motores, velerets i algun petit catamarà.
L'estany des Peix és obert a la mar de l'ansa d'en Cabrit, i l'aigua d'aquesta mar hi penetra per sa Boca que, en certes hores del dia, produeix un tumultuós transvasament. «S'estany es buida» diuen els formenterers. I s'emplena.
El pas de sa Boca és un camí obert entre els tupits alguers que el pescador ha de saber esquivar, si no hi vol quedar immòbil. Respectuosament les petites embarcacions que entren i surten de l'estany se cedeixen el pas, amb una gran cortesia.
L'estany és gairebé rodó, d'una superfície força considerable, envoltat en semicercle, per les bandes de llevant i de migjorn, per edificacions, algunes ben singulars amb jardins i terrasses abocades a l'aigua. L'altre semicercle és de terra sorrenca poblada de savines i arbredes, que s'inicien als estanyets, i s'estenen cap a ses Bassetes i als escars del caló de s'Oli.
Gairebé tot l'estany és envoltat per un camí transitable que permet vorejar-lo. Fins i tot sa Boca pot ser transitable, i no és infreqüent veure més d'un turista amb l'aigua fins al coll, i amb un farcell damunt la testa, travessar-la, per evitar una llarga caminada de retorn.
L'estany Pudent o des Flamencs afronta amb les vendes des Molí-s'Estany, la de ses Salines i la des Brolls.
És el doble que l'estany des Peix. No té altra entrada d'aigua de mar que la que li permet la reclosa de sa Sèquia, un agradable lloc amb un ram de palmeres i unes edificacions harmòniques prop del mollet des senyor Guasch dins cala Savina, a l'inici de la platja des Cavall Borràs.
L'estany Pudent és una àmplia extensió d'aigua amb la flora i la fauna que li permet la seva gran salinitat. Durant un temps esdevingué, durant la Guerra Civil, camp d'aterratge d'hidroavions però avui és un erm aqüífer sense cap mena d'activitat, és com l'avantsala de ses Salines, però la seva grandària impressiona i, en el seu mirall d'aigües, s'hi veuen reflectits tots els tons variadíssims del firmament.
L'estany Pudent es pot resseguir per una carretera litoral que el voreja i que va des de la Savina fins as Pujols. És una carretera agradable de transitar que, en el territori de la venda des Brolls, travessa els quadriculats més vistosos de ses Salines, compartiments diferentment acolorits segons el procés d'elaboració de la sal. La carretera passa per sa Sèquia, voreja les savines de la platja des Cavall d'en Borràs, passa ran de l'edifici de sa Revista, antic habitacle dels saliners, i remunta cap as Pujols.
Aquest recorregut de l'estany és d'una vistositat notable. Permet contemplar la grandiositat d'aquesta aigua embassada, d'ací el nom de Pudent, encara que més benignament se li diu des Flamencs perquè diuen que és, o era, lloc de descans d'aquestes aus voladores en el seu pas temporal per l'illa.
Quan el vent hi bufa ran de l'aigua s'enduu els borrallons de la seva escuma salada que rodola per damunt l'asfalt.
Aquesta carretera permet, també, contemplar les salines de llevant, amb la seva vistosa torre i els canals laterals, ara en desús.
El nudisme, «anar conill», segons la terminologia formenterera, s'introduí a inici dels anys seixanta. El formenterer, que ni per dormir es descotxava, quedà sorprès. De trapella, ja n'era, i molt, però guardava el decòrum i les formes. Observà el nudisme femení amb respecte i curiositat. A vegades darrera d'una savina. Sense cap mala intenció. Era com una ornamentació més en la bellesa del seu habitual paisatge. Només, en tot cas, era objecte de comentaris de cafè, entre somriures i rialletes dissimulades, veure, ja parracada, la persona que hores abans els havia obsequiat amb els seus encants.
En aquells moments la societat era severa, encara, amb el món femení. Però en passar el temps tot s'anà transformant. I aparegué el nudisme masculí que no tingué gens de bon acolliment, almenys entre els formenterers. I segurament per això algú decidí regular la possible tendència a l'exhibicionisme i a una possible contemplació malsana. Les platges de Migjorn, el tros des Trucadors i, sobretot, la platja de Llevant, la més moguda i extensa, pertanyent a la venda de ses Salines, protegida pels boscos, ja feia temps que era lloc de concentració d'aquesta pràctica natural. Per les dunes des Muntanyàs, sobretot, trobarem el nudisme integral. Vigilat però. Diuen que l'autoritat per exercir aquesta vigilància li calia, per despistar, anar conill. Però els bigotis caiguts, el caminar feixuc, la mirada cansada de tant mirar, i el tricorni, sempre la delataven.
A la platja de Llevant no hi ha altra cosa que natura, arenals immensos, arbrats, flora de secà, blavor, vent i una sana alegria. I una vora platja difícil i perillosa. Les corrents han negat molts distrets.
Presenciar el trasllat d'un negat, en un taüt de fusta pintada, entre mitja dotzena de formenterers duent-lo a pes de braços, diligents, a pas de galop, enfonyant-se a l'arena, fent volejar els faldons de les camises descordades, és com rememorar la millor de les escenes de Fellini. Que corprèn i esdevé tràgica, quan darrera el seguici hi va un solitari familiar que sembla no entendre res, i sobretot no entén per què el fat li ha donat una aital rebregada. I de tot plegat en resulta un contrast inoblidable.
Hi ha tres coses en aquesta gran platja que tenen el seu interès. Una: l'accés a través de les salines i dels boscos inundats d'arena tova, formant dunes i monticles d'aspecte saharià. La segona: l'estilitzat pedregar de la banda des Pujols, amb els seus entrants i sortints on penetra l'aigua que es tenyeix de blau fosc. Les onades peten ininterrompudament damunt aquestes roques que s'inunden d'escuma, així com a les minúscules platgetes d'aquest indret. Tota una harmoniosa combinació natural d'agressivitat i de placidesa. I la tercera: la línia de continuïtat que té a través des Trucadors amb s'Espalmador. Una visió d'infinit, gairebé inacabable.
Es Pujols s'assenta en un terreny envejable. Pertany a la venda des Molí-s'Estany. És una cala urbana com no n'hi ha d'altra, fragmentada per espigons naturals.
És important conèixer la configuració del seu litoral. Constitueix dos vessants separats per la punta Alta de la pedrera d'en Coix, un vora mar pedregós, de roques agressives, absolutament esmolades pels elements que els temporals fan agressius i que les inunden, i que han obligat a fer-hi un mur de contenció per protegir l'edifici hoteler que construí un català que es deia Rosselló, i que té un bon sabor romàntic.
En el vessant que mira la platja de Llevant hi trobem la platja des Canyers on hi ha l'escull des Xebel·lins. Una platgeta amplia i solitària, respectada com a ancoratge, contigua a les dunes arenoses, i la caleta des Pujols on hi ha nombrosos escars. La punta d'en Forn separa aquestes dues platgetes, i la més menuda queda a redós per Filia des Pujols. [...]
Des del passeig Marítim, a l'estiu, la munió d'embarcacions fondejades i circulants l'acoloreixen a balquena. Una sortida de sol des de la punta des Mabres o a la pedrera d'en Coix, o des de qualsevol de les múltiples terrasses del passeig, o dels escars de la platja, és una festa.
Es Pujols té de tot. És un nucli urbá dens. És el paradís del consumisme turístic. Pisos, tendes de totes menes, hotels, pensions, restaurants, joieries, sales de cinema i de ball. I molta gent, àvida de sol, de calor i de viandes. És una disbauxa controlada, civilitzada, harmònica. Però al capdavall: disbauxa.
Precisament les restes arqueològiques del sepulcre megalític de Ca na Costa tenia, com tots els monuments funeraris, aquest sentit.
El trobarem seguint el mateix camí veïnal del cementiri, o bé anant directament per la carretera de la Savina as Pujols.
És un sepulcre disposat en forma d'estrella amb tots els senyals necrològics propis de la seva raó de ser, i amb la càrrega que proporciona el patrimoni antic de veritat. Ha estat datat entre el 1900 i el 1600 abans de Crist.
Les set pedres centrals del sepulcre formaven un cercle i, a l'interior, hi havia una planura on imaginem la deessa Tanit. El sol, pel forat adequat, anunciava el temps astronòmic, millor que el millor rellotge de precisió actual.
Ara és un conjunt de roques foradades, clivellades, presentades en la situació original, i que encara ha calgut protegir, poblades de fantasmes: gimnetes, grecs, antics romans, mercaders cartaginesos, orant als déus antics per la dissort, la tempesta, el llamp i els vents que fan rodar la mar. Tota una llarga història que ni els pirates van poder destruir i que la seva contemplació és enormement evocadora.
Sant Ferran de ses Roques, des d'aquell moment, ha evolucionat molt. No és que sigui un model d'urbanització però és un model de ciutat de serveis, de comerç, d'oficis artesanals. La seva població s'ha anat acumulant en un nucli urbà a l'entorn de la seva parròquia: l'església de Sant Ferran.
L'església de Sant Ferran és al lloc més altet de la població. Té al davant una plaça que es una veritable era, cada cop més envaïda per bicicletes, motos i altres vehicles de locomoció. Antigament Sant Ferran depenia de la parròquia de Sant Francesc. Fou un plet molt llarg i dur el de la construcció de l'actual església. Sobretot perquè un cop les autoritats eclesiàstiques decidiren la seva construcció l'emplaçaven prop les reials Salines, lloc que no fou al grat dels formenterers de Sant Ferran.
La construcció s'ajornà, i no s'inicià fins l'any 1883 quan fou possible fer-la a ses Roques i amb caràcter parroquial propi, no depenent de Sant Francesc.
L'església fou inaugurada el 30 de juny de 1889 i, ara, resulta que, potser com a compensació i premi al combat molt ben portat pels formenterers per la seva parròquia, la capella de s'Espalmador depèn d'ella.
L'enclavament de Sant Ferran de ses Roques és en un encreuament de carretera important. És un obligat pas cap a la Mola i tot el que se'n deriva, i el des Pujols, que després pot continuar a la Savina travessant ses Salines i vorejant l'estany Pudent. També per anar a cala en Baster cal passar per Sant Ferran.
Els seus entorns són d'una ruralia molt formenterera i molt variada. Els seus sembrats fan goig. I sobretot en fa l'esplanada on hi ha un dels molins típics formenterers, sense antenes, malauradament, però amb la seva torre intacta i tan característica d'aquesta població interior de Formentera.
Sant Ferran de ses Roques fou, en temps dels desvagats, el santuari del hippisme florit. Dels peluts, que és com els anomenaven els formenterers, rasurats amb cura. Una comunitat de peluts i de noies florejades que donaven a l'illa color i estil. Gent vinguda de totes les parts del món, com en una nova descoberta transatlàntica.
Aquella Formentera, aquell moment de Formentera, fou un gran triomf: contra els elements, contra la superficialitat, contra les convencions, contra l'artifici. Triomf de l'home i de la dona que se senten éssers del moment, que saben per què renuncien. De l'home que reinstaura la vida tribal, de la dona que viu, en llibertat, la vida familiar natzarena, de la parella que viu en un cau, i camina entre les vinyes i sota les figueres, amb túniques de càlids colors, amb una criatura a la sina, i els cabells esbullats per les rauxes del vent. De la gent que, ara, després de tant de temps, potser presideixen consells d'administració multinacionals. Però que llavors exercien amb unció, el seu paper d'anacoretes il·lustrats.
La venda del Cap de Barbaria, que es diu així pel seu afrontament a les costes africanes, es d'una extraordinària extensió. Hi trobarem la part més característica de l'illa. Abasta boscos, sembrats, figueres, zones quadriculades pels tancats plens de bestiar. Amb camins laberíntics que després de molt caminar, si t'erres, et tornen al lloc de sortida. És una zona d'un litoral marí ric en coves, racons i torrents. És una reserva de bestiar salvatge que pastura en un pedregar immens des de la Tanca d'Allà Dins fins al far del mateix Cap de Barbaria.
Aquest és un litoral agrest, de roca solemnial, que s'enfonya dins l'aigua que sembla un viver de peixos acolorits.
A mesura que ens anem apropant al Cap, la punta del far s'insinua i ens enganya. Ens costa arribar-hi. Però en ser-hi, la majestat del Cap amb el far de Barbaria al damunt imposa.
La visió del far des de la mar és impressionant, imposa, sobretot per l'alçària, i els escalats i coves de la penya, on sovint treuen el cap les cabres salvatges de la reserva des pla del Rei.
Dinareu a bord. Fareu la migdiada, i quan el sol us ho permeti, iniciareu el retorn.
En el retorn tot us semblarà diferent. Resseguireu torrents i torrenteres, puntes, coves i racons, i fondejant als blancs de cala Saona, si encara fa sol, podreu fer raors a l'estiu. I besucs al negre, o aranyes a la fluixa.
I així anireu fent temps per tornar a veure, a sol post, allò que hem vist néixer al matí. Però ben diferent. Tot molt mes matisat, i afrontat a la llum suau de ponent.
No us ho perdéssiu pas. La pedra estratificada té tots els ocres del món, l'aigua d'aquesta vora tots els verds de la terra, les seques s'alcen il·luminades i brillants, i les coves s'encenen amb la posta.
Penetreu amb el vostre llagut a la cova des Temple, just abans des Picatxo. Veureu el seu absis rocós, el més pur que us sigui dat de veure, i un sòl, sota de l'aigua, fet de colors Van Gogh, i parets com vitralls de Florència. Fòssils i vegetals ho il·luminen amb tota mena de colors.
Un cop vist això, la resta del viatge, la fareu en silenci, mentre les llums de l'illa poc a poc s'il·luminen, l'horitzó s'enfosqueix, la brisa és molt més fresca, i la mar canvia de color.
La Figuera d'en Joanet constitueix un dels monuments vius més originals de Formentera. És a la sortida de Sant Francesc anant cap a ses Bardetes, en el camí del Cap de Barbaria. És una figuera monumental, la més gran de Formentera. Ho és molt, de gran. Les tupides branques, a finals d'estiu carregades de figues, descansen sobre els puntals que cada any augmenten en nombre i en gruix, i que basteixen un cobert enorme on tot és ombra i frescor.
Retratada a tort i a dret, admirada per tothom, més anciana que qualsevol vivent, perilla per la seva pròpia grandiositat. Potser caldria que l'Ajuntament nomenés aquesta figuera filla predilecta de Formentera. I la cuidés. En record del que representa, de l'esforç de viure de Formentera, per la seva generosa i dolça fecunditat. I en record de qui la cuidà mentre va viure: en Joanet des Ferrer, a qui ha estat dedicat aquest llibre. Paradigma del formenterer.
Es caló de Sant Agustí és el que usualment es diu es Caló. Antigament es deia s'embarcador de Sant Agustí, on hi recalaren les primeres barcasses i vaixells de trànsit. És un port natural minúscul, és un refugi de pescadors, amb escars coberts i ben protegits, amb un mollet que separa la cala interior de l'exterior que és més oberta, però resguardada per la punta de Llevant i la punta Grossa, amb el cavall de Ponent, i que s'obre als vents de llevant.
És un lloc atractiu, pel rocam, per les menudes platges de difícil arribar, per la seva vida marinera i esportiva. És el paradís dels bussejadors francesos.
És un lloc singular, de costa brava menuda i d'una mar immensa i blavíssima. També és el paradís dels pescadors de raors. Els raors demanen gram, sol i calor. I, de tot, n'hi ha prou i molt. Per això una pescada en barqueta, protegits a l'ombra d'un tendal o a l'ombra dels penya-segats de la Mola és tant d'agrair. Mentre pesquem contemplarem tota aquesta costa i la que segueix des Carnatge que té prop de sis quilòmetres, amb les puntes, els entrants, els resguards i la minúscula caleta arenosa de ses Platgetes. Costa en què el llevant hi fa forat, la mar s'hi abraona i en surt un brodat extensíssim de bromera blanca.
Aquest territori és poc poblat, però hi van creixent les edificacions de poca altura: els típics daus formenterers, amb porxos de mitja volta i teulades vermelles, o amb sobreàtics interiors que sobresurten en forma de torre de Babel. Generalment són d'estrangers, que hi arrelen i arriben a entendre i parlar el formenterer, que és la variant fonètica més apropada i oberta del català illenc.
Els penya-segats de la Mola són gairebé inaccessibles. Accedir-hi ens obligarà a deixar el vehicle, saltar tanques i voreres, travessar camps amb lloses immenses tenyides pel groc dels fongs, passar per eres abandonades, per antics aljubs, per espessos murs de figueres de pic, de lliris de bosc, de floretes de tots colors, de tiges allargadíssimes de les cebes i camins de pagès harmoniosos. Si persistim hi arribarem. I veurem com aquests penya-segats constitueixen uns espadats considerables, on els virots volen a mitja altura, amb esglaonats plens de vegetació, amb la mar al fons d'aigua acolorida, transparent i cristal·lina.
Especialment són bells els de sa Cala, en la part nord-llevant de l'illa. Bells i sorprenents. No tenen res d'agrests, són uns espadats profunds, però que acaben tocant la mar suaument, constituint una platja vegetal amb molsa de tots colors, amb pedres de totes mides, amb tupides clapes de verds intensos dels arbustos marins. Amb una mar suaument acolorida de l'ocre a la maragda, del negre dels alguers als blancs de l'escuma.
Des de les coves dels penyals els gimnetes antics contemplaven les postes de sol i, despoblada l'illa, els moriscos hi vigilaven els eivissencs que volien accedir a l'illa per aconseguir esclaus navegant en les seves barcasses.
En aquest moment estareu situats entre el cingle des Cabrits i la punta de sa Palmera i el penyal de la Gavina. Des d'aquest lloc veureu tota la venda des Carnatge, amb s'Anfossol i es caló de Sant Agustí, la venda des Roques amb l'ombra dins les penyes de la cala en Baster, i la venda de sa Punta amb l'escullera de llevant, la torre de punta Prima i la punta de punta Prima, que veritablement és prima.
És una immensa platja, que abasta el litoral de quatre vendes: la des Pi des Català, la des Ca Marí, la de ses Clotades, i part de la de sa Talaiassa. És d'un llarg recorregut, que abasta des d'un dels sectors més primitius de l'illa, un dels llocs preferits pels pelegrins de la pau, els peluts, que iniciaren l'anacoretisme formenterer i el nudisme integral, fins el sector més sofisticat dels complex turístic de clubs, pubs, bungalows, surf, tennis, immersió, etc.
De tota manera, quan parlem de Migjorn, tothom es refereix al sector més primitiu.
Intentar un recorregut de tota la platja és una possibilitat, per a la qual cal preparar-se. El trajecte és llarg, però tan variat que ens permetrà penetrar a l'ànima d'una Formentera ascètica, soferta, resignada i natural. Tant si el recorregut el fem per l'arena com pels boscos i sembrats de la vora mar.
La seva gran extensió, la simplicitat dels seus escars, de les seves cabanes, la parquedat dels pins, de les savines, i de l'arena esmicolada de conquilles, amb el panical marí, el bàlsam, els cards, els lliris marins, el borró, les dunes movibles i, sovint, els cúmuls de posidònies, amb boles fetes de fibres i els monticles d'alguers, li donen el caràcter que té.
A la plaça major hi ha el bastió monumental de l'església, on des del cim es domina l'illa per totes bandes; l'antic ajuntament i el jutjat, en un mateix edifici d'aire singular i generalment pintats amb colors de pastisseria; una casa amb jardí encalcinada i brillant de proporcions pageses; dues banques antigues però de construcció recent; es Bar des Centro, o Can Campillo altrament dit, amb la seva terrassa on s'hi peten xerrades de posta a posta de sol i on s'agombolen multituds els capvespres de festa; el nou Ajuntament, amb balconada colonial de Cerámica i fusta; l'edifici de Telègrafs que és com un espectre del passat; i finalment el pati de la sagristia del monsenyor amb el terra de pedra massissa i un aljub que és una meravella.
L'església de Sant Francesc té el privilegi d'haver estat el nucli urbanitzador de la Formentera moderna. A inicis del segle XVIII la Junta de Millores deixà escrit el següent: «Els eivissencs que conreuaven Formentera, les terres que el Rei havia cedit a Marc Ferrer i a Toni Blanc, i que no s'atrevien a viure-hi per por dels algerins, decidiren a 1724 construir-hi una església que tingué la doble funció de temple i de fortalesa».
Aquesta església fou l'actual de Sant Francesc, assentada sobre l'església de sa Tanca Vella que tenia els seus orígens en la capella de Sant Valero que els repobladors del segle XIV van construir.
L'església de Sant Francesc s'inaugurà el 15 de maig de 1726. Actualment el temple té un regust de capella d'exvots, però sense vots, amb les clàssiques imatges de fang decorat que contrasten amb un Sant Crist de talla, monumental i d'autèntica factura moderna. Formentera, ja ho hem vist, es terra de contrasts. Escoltar-hi unes notes de Bach en la solitud de les altes i blanques parets i l'aroma d'espígol i de la cera verge és d'un plaer difícil de narrar.
A l'entorn d'aquesta església es començaren a construir les primeres cases. Fou el barrí que s'anomenà Poble de Formentera, i que avui forma l'actual raval de Sant Francesc. «A 1797 ja s'hi havien construït divuit cases, i se'n construïen altres dues» ens diu Marí Cardona.
A l'extrem sud de Portossaler i en la venda de sa Mirada-cala Saona, hi ha una cala insòlita: sa cala Saona, que potser caldria escriure sa Ona.
És com un immens bassal d'aigua ben clara i transparent, feta d'onades del mestral que van a morir a un quantiós arenal finíssim que remunta una enorme esplanada de pins i de savines.
Cala Saona és la cala natural de més envergadura de Formentera. Els seus escars antiquíssims, les seves savines pelades on es pengen els casons, i el bloc petri de sa Pedra Roja, que ja pertany a la venda del Cap de Barbaria, en fan un espai singular.
Actualment és la joia dels turistes que els agrada arrecerar-se en aquest racó de l'illa, fins fa poc temps aïllat de la resta per camins de pedregam difícilment transitables.
Ara els camins s'adiuen a un ben equipat complex turístic. Envoltat de pins, de terra sorrenca, de quioscos, d'ombres i de visions apocalíptiques.
Durant molts anys hi hagué les restes d'un vaixell embarrancat. Semblava com posat a posta per retre homenatge al navegant anònim, que vençut per la mar es consumia en aquest lloc tranquil de la Mediterrània.