La Breu Edicions (Barcelona), 2015
Vam dinar tard en un hostal casolà d'Es Pujols on tothom coneixia la Grace de tota la vida, i vam pujar a un autobús del segle XIX per arribar al far de La Mola. Vam caminar un parell de quilòmetres més aviat llargs (jo duia quinze quilos de motxilla a l'esquena i no hi estava acostumat), i finalment vam arribar al niu, més que d'ocells de ratolins. La sala principal, amb un foc aborigen al racó, era una barraca de pastor relativament àmplia. Aprofitant una paret ensorrada, hi havien afegit una recambra de lloses i totxanes amb sostre de branques i gleves, que tenia un gran queixal amb forma de llàgrima. No hi havia finestra de cap classe i per persiana hi tenien una manta gruixuda color diarrea. Però quan hi vam arribar, ho confesso, em va semblar un santuari ple de màgia.
Després d'unes ratlletes necessàries i merescudes (ella també començava a trobar-hi la gràcia), ens vam fer l'amor una bona estona sobre l'únic jaç del catau, i vam baixar a la platja a banyar-nos de capvespre. El cel devia començar allà, amb un parell de cerveses fredes i un parell de canyes de maria, tailandesa segons va dir ella. I va continuar tota aquella nit, gràcies a una sàvia provisió de fruita, vi blanc i sardines adobades. I el casset estèreo que la Grace administrava a dosis prudents per no gastar les piles abans de mitjanit.
Tal com havia predit, amb la resurrecció del déu sol vam arribar al zenit d'aquella bombolla preciosa, quasi diria perfecta si no fos perquè (per més que jo no ho volgués veure) tenia les hores comptades. Sense un desig carnal explícit, crec que vam tornar a copular, com qui s'arrauleix dins el propi cos, quan l'alba trencava aigües. I poc després del part, ens vam submergir una estona dins el si fresc de la mar i vam enfilar el camí costerut que pujava fins a la barraca.
Va ser un dels dies més feliços de la meva existència estrambòtica. Erràtica. Laberíntica. I sens dubte, un dels més hippies en el sentit conceptual del terme. Ens rentàvem nus com llimacs en un cóm ramader, procurant no embrutar l'aigua de sabó per no contaminar els animals. Cuinàvem al focarró de la xemeneia oberta, per torrar pa o rostir cebes i peixets, i no vam posar música fins que la posta ens va cridar altra volta a la platja. Aquell vespre, però, vam tenir visita i vam ampliar horitzons. Quan els taronges ja eren granes i els verds s'esgrunaven en liles, van aparèixer tres ombres rialleres dalt d'una barca en pena.