Edicions Destino (Barcelona), 1979
Als Amics de les Arts hi ha hagut sessió de jazz. Quan hi vaig, m'assec en un racó, perquè no m'agrada compartir cap mena d'audició musical amb suor d'altri, i una mica també ho faig perquè ningú no vagi amb històries al senyor Casals. Si es fa la il·lusió que a mi el jazz no m'agrada, ¿per què l'hauria de desenganyar? Em costa de pensar que a un trompetista no li agradi. Un dia m'ho vaig fer venir bé per parlar-li de l'Amstrong: "Qui vols dir? Aquell negre baladrer?" Si el senyor Ventura fos més jove i no tingués les mans tant deformades, el trobaria massa intolerant, però ara penso que és prou vell per a tenir manies, i això de tenir ràbia ajuda a viure. A mi i tot, de vegades. La seva senyora sempre em vol fer prendre un copeta de vi dolç amb galetes maries. Cada vegada penso en la M.ª Rosa, que no resisteix cap beguda dolceta. Jo ho resisteixo tot perquè sóc un heroi. Mentre prenc la copeta parlem de la Lliga:
—Vostè és massa jove per a recordar-se d'en Cambó. Massa jove perquè li n'hagin parlat gaire bé. És una de les injustícies que fa aquest nostre país, la d'oblidar els grans homes.
—De parlar-ne, encara se'n parla.
—Vol dir? Deu ser per bescantar-lo si de cas.
Si reflexionés, m'adonaria que sóc massa narcís. Sort que no reflexiono. La Glòria no era a casa seva. No sabien quan tornaria ni on la dava. He anat a veure el retaule de l'Huguet, però l'he trobat igual que sempre. No surt mai a donar el volt, i això que rep ben poques visites, pobra magna relíquia. Quan jo la vaig a veure, un cop l'any si hi penso, mai no hi trobo ningú. He deixat el cotxe al garatge i he anat caminant fins a l'estació de la RENFE. L'altra estació és molt més a prop de casa, però a la RENFE fan bitllets d'anar i tornar.