Editorial Barcino - 0 - Barcelona
Veig eixa hermosa plana per quarta vegada, i mai se m'havia apareguda tan bonica com avui l'he contemplada a la llum del sol que s'enfonsava darrera la muntanya de Meranges. Els segadors estan en la foguerada del seu penós treball; els ordis estan agarberats en petites i agraciades garberes en forma de creu, de tres garbes per branca [...]
El sol, que es pon en un cel serè com uns ulls de dotze anys, aboca ses darreres llums a l'encantadora plana, i la rossor dels blats creix amb la rossor de sos raigs, que baixen drets i obliquats com el pinzell d'una mà invisible. I l'or de les feixes apar que s'estén a les verdoses prades i salzeredes que en gracioses línies segueixen el Segre, Cerdanya avall; a les pinoses negrenques que faixen les muntanyes d'Alp, Toses, Puigmal i totes les de la serralada de migdia fins al pelat Cadí; a les boires que s'ajoquen en ses cimes blanquinoses, com en els arbres més alts els aucells cansats de volar; a les congestes, més blanques encara, i al cel mateix, que en eix instant misteriós sembla perdre quelcom de la vestidura de la terra, o millor, sembla voler vestir-la un instant amb la seva, rica i resplendenta. És el bes de comiat que dóna el rei dels astres a sa germana major, la terra, despedint-se fins demà, que es tornaran a veure i a besar després d'unes quantes hores d'enyorança.
Mes el sol ha tramuntat la serra, el segador embrida la falç mossegadora, els lligadors lliguen la darrera garba, que els mossos de la masia s'afanyen a posar per corona a l'última garbera. Un vol d'alegres espigoleres que, segons em diuen, són de Gósol i Tuixén, lliguen son últim ram d'espigues, tot cantant la que podríem anomenar seva antiga cançó:
Les nines de Camprodon
tenen molta anomenada;
n'han baixat a espigolar
baix al fondo de Cerdanya...
Mitja hora estiguérem atravessant aquelles onades de molars, los uns romputs fa deu mil anys, los altres ahir vespre, i entràrem en la mar de neu. En la primera gelera que jo veia, hi entrí gojós, per ignorar sos perills. Lo guia, deu anys havia que no hi era pujat, i n'estava enterat poc més que jo; i hi entràrem tots dos, amb la tranquil·litat de la ignorància, per un tros d'esquena d'ase, que és on lo glaç se sol fondre més. No trigàrem a veure alguna esquerda, mes, confiats de trobar millor camí, avançàrem, cercant per guia les petjades dels que hi pugen millor guiats i equipats. No sempre les trobàvem, i llavors havíem d'obrir-nos via en aquells perillosos rostos.
...Les feses són enganyadores. La neu que hi cau, a cada repic de campana tapa ses gorges com un full de paper blanc, i un se troba mig abismat abans de dar-se'n compte. En una d'eixes passàrem ver perill. Jo m'aturí, sentint un soroll estrany, com de singlot, dringadera de vasos i fressa de rodes de carro, i diguí al guia: –Sentiu?–. No tingué temps de respondre'm; s'ensorrà, al mateix temps que jo, en la boca negra d'un abisme. Mes nostra hora no era arribada; ell era molt alt, pogué agafar-se per davant al caure, i jo em deixí anar d'esquena, sentint glaçar-se'm de por la sang de les venes. Fent un gran salt, poguí passar aquell abisme, i fiu, i férem los dos, propòsit de no escoltar més sorolls estranys i cants de sirena. Dues o tres vegades més nos vegérem en perill imminent, del qual a la misericòrdia de Déu plagué traure'ns.