Editorial Barcino (Barcelona), 1989
Al mig de l'entrada de la cuina o d'altre aposento si n'hi ha de més gran en la masia, solen apilar, los mossos, en ample munt, si hi caben, les espigues totes de l'anyada. Quan és a jóc l'aviram, remuga a l'estable la vacada, i en lo corral mengen les ovelles, i el gos ramader que les vetlla va queixalejant, asseient-se al peu de la porta, lo crostó de pa moreno que son pastor li ha allargat del que ell menjava al barrar-la, los de la casa i del veïnat —pus [doncs] és costum antiga l'aidar-s'hi a tornajornals—, terra enllà, o en brèvoles posts, escambells, trossos de tió per seti, l'enrotllen [al pastor]. Cada u s'arreplegava amb los seus: los vells se n'anaven amb l'avi de la casa; los de mitja edat, amb lo seu fill; i mentres nostres mares s'asseien a prop de la mestressa i parlaven tal vegada de nosaltres, los ajogassats vailets, deixant la tova falda en què creixérem, amb més desig de joguinejar que de fer feina, ens aplegàvem entremig dels vells i de la fadrinalla per a fer contar rondalles als uns i cantar cançons als altres...; i els fadrins, que com les abelles al sortir del rusc de matinada se deixen caure en les rebolledes de romanins o camps de fajol, s'asseien instintivament en la banda de les minyones, donant-los amb aire pagès i falaguer la bona nit... Tot tornant-los-el [el salut], elles rialloses los feien lloc a prop llur o els allargaven seti, i, a prop de sos mocadors vermells bellugant-se, les barretines semblaven poncelles encarnades d'una mateixa clavellina, que feia bellugar i moure lo mateix aire de l'amor.
Mentrestant los bovers diuen a l'amo lo tros que llauraren aquell dia, i li parlen de la collita que s'hi espera. Ell amb plaer en recorda les anyades més bones que hi vegeren sos ulls i els de sos pares, i repeteix amb plaer sos dits i adagis. Les velles, que s'adonaren del festeig de ses fioles amb lo mosso de la masia, se parlen a cau d'orella de son prometatge, tal vegada no somiat encara, i ja calculen quin diumenge començaran d'amonestar-se i quin dissabte podran tastar confits i tocar les arracades. Les noietes de pocs anys s'enraonen, al costat de ses mares, unes amb altres de ses joguines i nines duites [portades] de fira, del mocador de carmesí, de la germana gran. I... nosaltres passem l'estona, ara plorant, ara rient, abraçant-nos amics; nos tiram espigues uns als altres; eixordem a crits al trobar la vermella, i fem ressonar pels racons de la fumada cuina los crits alegres i gatzara.
L'un parla d'en Joan de l'Os, l'altre del Farell de la m[untanya], encara més valent, pus se'n duia sencers los pins a Barcelona; i d'aquí ve el que no pagàs dret lo carbó de rabassa. L'un conta les fetes de la bruixa de Prats; altre, la de Vall C; i no manca una vella —potser que no sabia per experiència— que recorda com les de Pedraforca surten a ballar a la nit de Sant Gil; i un de més ençà retrau los encantats [bruixots] del Gorg Negre i lo que amb ells passà a en Pere Mas. Pus veus aquí que, passant-hi una vegada, vegé un cabronet que en sortia i se li atansava com pera fer-li festes; ell que pensà: "Malviatge!, el pastor l'haurà deixat estar pel llop, al pobre cabridet"; se'l posà a l'espatlla. Lo dia que ens ho contava lo vell de la casa, a entrada de fosc, vegérem entrar los bocs del ramat que s'acorralava i acostar-se'ns manyacs. Podeu pensar: llançàrem un crit i, sens adonar-nos del pastor ni de les ovelles, correguérem a amagar-nos a sota l'escó, a on amb prou feines nos vèiem segurs, encara, dels encantats.
Arribam a la plaça. ¡Que hermosa és, amb aquella bellugo [bellugadissa] de pantalons blaus i barretines vermelles i mocadors carmesí! Apar un rosellar vermell en què amb los gallarets se barrejassen los capblaus i moguts pel vent de marinada.
Ells se tiren febrosos al remolí de les ballades i de seguit los veig giravoltar amb les que en mos dies bells havia vist en les espellofades.[...]
... apar que, al deixar caure son mantell de flors en ses espatlles [de les noies] lo món, n'havia retirada sa vesta virginal tan escaiguda al cel, i les que foren àngels eren per un meravellós canviament esdevingudes nines; nines, però, atractívoles i enciseres com les solen veure en somnis fadrins de la primera volada. Sos ulls eren més falaguers, sa rialla més dolça, i elles més boniques, sense saber-ho tal volta, que quant collien amb nosaltres flors i escoltaven nostres corrandes innocentes; però la tan hermosa boniquesa infantil se n'era anada, davant d'una altra més esclatanta i atractívola. Apetonar aquelles galtes ja no fóra apetonar roses fresques de l'hort, com alguna hora, pus ja hi trescava la sospita de l'amor.
Totes ballaven sinó la del mas d'Heures, que apareixia esperant-me. Un hereu de bona casa li feia l'aleta i semblava pregar-la de tirar-se al terbolí, però ella, com si no se n'adonàs, se girava a mi i amb una rialla m'obria lo llibre blanc del seu cor en què jo, lo primer, podia escriure. Jo, tornant-li la rialla, m'hi acostava; però m'adono del fadrí de qui el pare era camper, i, seus que érem, podia tirar-nos a fons; reculo de sobte, com la mà del vailet al trobar, prop de la rosa que abasta, una punyenta espina.
Passaren rialloses davant mos ulls, giravoltant, les agradoses pageses i un resbull de pensaments contraris rebulliren en mon cap; i en son encalfament m'afigurí jo mateix veure a ma germaneta innocenta, amb la corona de roses blanques amb què la viu marxar cap a la iclésia, posada entre sos dits tendres, signant-m'hi riolera com que hi entràs amb ella; i desfent-me de mos companyons, que m'enrotllaven encara, hi endrecí mos passos, tremolosos encara, sens dubtar gens.
A l'arribar a la porta reixada del fossar, girí els ulls enrere, i "Adéu-siau", diguí, "plaers del món, no us vull tastar; altres més dolços i purs me criden, a què no puc fer lo sord, i ja no so més vostre". Així, despedint-me'n per sempre, entrí-me'n a la iclésia amb llestesa i aní a agenollar-me al costat de la meva mare, davant de l'altar de la Verge patrona del meu poble —que de sa mà no em deixe—, enramada per la meva mà tantes vegades, a on plorí mes primeres llàgrimes i a on demano a Déu que em deixe plorar les últimes quan la càrrega dels anys me faça buscar, per reposar-hi ma testa ja emblanquinada, l'ombra del xifrer.
Enrotllam la taula a la claror de la llar i, a l'espetec dels brucs i dels ginebres i castanyes que s'hi torren, anam [sic] espellofant les ja estovades i, d'una a una, anem [sic] traient-les del davant, i una tirada de vi ara i adés les ajuda a passar coll avall.
Quan, de sobre, hagué torrades les que eren menester, lo pastor despenja la cornamusa i, després d'inflar-la abans [arran] del foc, al cap de l'escó se posa a tocar la bolangera, amb aquell aire, amb una manera que feia anar-se'n al ball les cames del que tenia menos ganes de ballar. Ballaven los llenyataires i els vailets saltaven també; i el vell que no podia ballar, amb les cobertores seguia l'aire de la bolangera. I jo, lo que és un infant!, jo que havia fet pensament de mai més despullar-me de la vesta de dol que m'ofegava, jo que un any feia que passava plorant los dies i les nits [per la mort de la germaneta]... deixant-me vèncer de la bulla i gatzara, per primera vegada saltava i bornava com un ximple amb los altres vailets, eixugades ja del tot mes llàgrimes, gorit de la malaltia d'enyorament, i fins oblidant-me de la persona que me la feia patir.
Alguna [vegada], en los dies de boirina parlaven de venir-lo a cremar. Mon amo s'oferia vigilar-lo, i jo i un mosso solíem cada nit desempenyar l'encàrrec; aixís és que hi he passades una dotzena de nits, de les millors de la vida per a mi, i de mes records. Arrebossats amb una manta i amb una carrabina als dits, me passejava d'una celda a l'altre, pels corredors i claustres solitaris.
Les xabeques cantaven pels arcs trossejats de la part derruïda del convent, i els frares que s'hi quedaven, als primers dies, de sentinella, resaven mes enllà, tal vegada per aquells que els volien pendre lo niu i reduir-lo a cendres. De vegades lo resplendor, vist de sobre, me semblava el de la teia flamejanta; de vegades un raig de lluna entrat per una escletxa me semblava l'esperit d'algun dels venerables pares que hi moren [hi resideixen bo i morts], que als cops de culades [culates] que fèiem sentir passant sobre ses tombes, s'hagués despertat i sortís a veure qui érem los hostes... i mon company llençava algun renec, que es barrejava amb los sagrats himnes, a l'obirar algun piló de gent a l'entorn de la casa santa. Oh!, aquelles foren nits d'impressions fortes.
Desencís d'un paisatge
L'estiuada, en son carro abrusador de flames, se'n torna al cel i la tardor esborra d'aire ses petjades. Mireu: els presseguers de l'horta deixen caure amb llanguiment ses branques mig eixonades i s'estremeixen de fredor com les ales d'un cor sense esperança i amb ses esgrogueïdes fulles i fruit dolç rodolen les corones d'or dels gira-sols i margarides. Els ocells que no troben amagatall en ses branques fugen als camps, dient amb tristos sospirs que ja senten enyorança del sol que s'allunya.
Ara que tot s'endola i sospira de melancolia i tristor, ara que no seré sol a plorar en els prats i avellanedes, vull amb vosaltres venir-hi i perdre'm entre arbres i esgrogueïda verdor que entristeix 1'ànima. ¿Em coneixeran aquells amics de la serra que tants mesos ha no vaig a veure?
Ja les casetes del poble s'allunyen a mes espatlles com un esbart de colomes de plomatge blanc i de marge en marge m'arrapo a la pujada, munto sobre el més alterós, i el teatre de ma infantesa m'obre de bat a bat ses portes de fulles i verdor. Que flairosos són els herbatges! que bonics els camps! El vent de tramuntana no els ha pas despullat encara del tot.
Mes, oh Déu, no desvariejo pas? Sinó perquè ho veuen mos ulls, no ho creuria. Verdegen els raves i farratge a on abans s'estenia ombrosa i solitària la roureda. Sense rebotre i esgalabrar a qui la manejava, la destral del llenyataire ha despullat, d'una vinguda, la vall de sos arbres i brostam; sols ha deixat les despulles dels més antics perquè sapiguessin els vianants que allò era estat boscúria, i enyoréssim nosaltres les ombres d'arbredes que no hi ha.
Les ovelletes s'arramben als marges darrera el verdós plantatge, però ja no troben entre ell la dolça aglà i la fulla del reboll sempre rosada, i els pinsans i caderneres de passa baixen a vols a buscar la mort en les rames envescades que els caçadors els pararen en la rama en què tal volta feren niu.
Oh!, anem; jo no puc mirar-ho..., però mos ulls es giren a plorar una llàgrima sobre els llocs en què cent vegades, ací en aquest pujol, aidava a guardar les ovelles al pastor per amor de que em contés una rondalla o toqués la cornamusa. Sota aquestes roques venia a collir violes el dimecres sant per a enramar-ne el càntir en què amb ma germaneta dúiem l'aigua a beneir...
Estones de goig que ací em passàreu, estones de patir, amics, marjals i rocateres, adéu! A vosaltres, ombrius i fontanelles, ai!, no us puc dir adéu-siau, perquè ja no hi sou! Oh! anem; mon cor venia a cercar-hi dolça tristesa, però no pas l'abatiment.
Anem camps a través; marjada enllà, s'hi ouen més alegres remors.
De prompte arriba a mes orelles un crit de "Jordi!", i una llumeneta esmortuïda, com l'ull d'un llop llambregant entre la fosca se m'apareix, sortida d'entre els rebolls. Lo que pensí, lo que passà en mi en aquell punt, no ho sé; sols sé que em diguí amb mi mateix: "La teva hora és arribada".
La llumeneta entretant s'atansà, s'atansà, llançà uns grans alarits al trobar-me, i agafant-me fortment, se m'emportà cap avall en la fosca. Jo volia demanar compassió a aquella fantasma, i no sabia traure [encertar] la paraula; volia cridar, i ma veu no es podia fer sentir de mes orelles: sols podia dir-me amb mi mateix, a cada esglai, capficat amb los diables del Gorg, i pensant: "Ja t'hi arrosseguen; d'aquí no en sortiràs més". Atravessàrem marges, xaragalls; saltàrem graons i recs, fent-me seguir ella per una mà, o casi duent-me a coll, com du lo llop entre ses barres lo xai que es va a menjar. La fantasma, tot sovint, llançava uns grans gemecs, però caminava, s'arrapava per les costes, s'enfonsava pels abismes, i amb son coratge apareixia que ningú era capaç per a arrencar-me de sos braços. Se ficà per últim en una cova oberta, a meu parer, en una roca llisa; me fa muntar com en un banc de matar xais, i me despullà; i quan jo no feia sinó invocar la verge, no esperant ja sinó que un gavinet foradàs mon coll ara abans ara [d'un moment a l'altre] —el que es un infant!—, batut per l'afadic de mort i sopitesa, acluco els ulls. I quan l'endemà em desperto a les besades del sol naixent, me veig, apar un somni, en lo llitet de noi en què solia jaure, recolzat al braç esquerra de la mare, que amb un mocador eixugava les gotes de sang de mos esgalabraments, i amb sos petons collia mes llàgrimes, que amb los seus lo sol no havia eixugat encara. Giro els ulls a la llar, i veig que mes calces i roba s'hi eixuguen a la flama d'alguna de les argelagues que tant m'havien fet patir. Si m'hagués despertat a la glòria, no sé si hauria sigut mes feliç.
Oh ditxós, cent vegades ditxós, de qui té mare! Malalta com estava la meva, havia atravessat los boscos i aspreses a la claror del llamp, i havia fet al cor de la nit lo que no faria un... tans sols per a venir-me a trobar a mi.
Quan fórem dalt de la collada, acabava d'empassar-se'n (lo sol) entre núvols; i de la tempesta llunyana, davallant dels Pirineus, feia atansar més fosc i paorós lo vespre... Al sentir sos trons i brogit terribles, un d'ells (dels llenyataires): –Afanyem-nos! –exclamà– Déu nos guard que la tempesta ens assolís en aqueixes fondalades del gorg dels Nitons. Una nit que jo m'ensopegava de passar-hi, sortiren aqueixos, tot negres i banyuts, i, pegant a fugir jo, em seguiren fins al mas del Collet amb bels tremolosos i feréstecs. Correm, da-li, correm! Lo pare, Déu lo perdó, també s'hi havia trobat una vegada.
Passades les primeres serres, trobem un gorg, anomenat dels Nitons, que fa feresa d'aguaitar des del camí, entre els arços i romegueres que l'amaguen. Lo torrent hi salta des de nostres peus entre dues espadades roques de foc que el reben encaixonant i se n'engolen cap a la fondària, que no és més que la d'un pou, i en la fosca s'hi veuen bellugar les escumes i la sorra. Jo no havia sentit a parlar del gorg dels Nitons, però bé massa que me'n parlà abans de gaire un vell llenyataire. Al sentir son so aspre que hi puja perdurablement –eixorda i fa tremolar el més fort–, exclamà un dels llenyataires.