Autor: Miquel d'Esplugues
Indret: Claustre del convent dels caputxins de Sarrià (Sarrià) (Barcelona)

Senyor Josep Carner

Le Havre

 

Sarrià, 10 de juny de 1927.

 

Benvolgut amic: Gairebé li escric agenollat. Vostè no s'ho creurà perquè veu això en lletra de màquina i la posició fóra massa incòmoda.

Però em refereixo a la redacció de l'original, feta de genolls o poc menys sota els pins de Vallvidrera i sentint refilar els rossinyols.

Altrament, no es ben bé això el que volia dir-li sinó que li escric espiritualment confós, humiliat, retut, agraïdíssim, etc. de l'homilia genial que s'ha dignat enviar-me a glòria del Pobrissó i per a ensalsar-me a mi. Déu li pac, Déu li pac i el Pare Sant Francesc.

El llibre del qual n'hi envio un exemplar signat —i pot demanar tots els que vulgui— sembla que comença de plaure.

Pensi el dia que vingui la bomba final. Sembla que les errades grosses eren només a les proves. Tot i això, hi he fet una petita fe de rates.

Per molts i diversos motius el voldria ara a Barcelona, o jo a l'Havre. El principal fora per parlar de l'odissea J[aume] B[ofill] i la consabuda donzella. Praesente e consentiente la mare de la minyona han estat tres dies junts a Caldes de Malavella. La cosa ha anat endavant molt endavant, i sembla que abans d'un mes serà definitivament resolta. La substància del que voldria dir-li és això: J[aume] B[ofill], cada dia, cada hora, cada instant més beatament enamorat i la donzella trobant-lo, com a amic, simpatiquíssim, dejándose querer, però amb una serenitat de crítica esparveradora per veure tots els defectes de l'interessat, les dificultats de l'afer (edat, família, etc.) i tot això no enviant-li pas dir, sinó plantificant-li-ho com ho faria per exemple v. mateix. No cal dir que ell s'ho pren cada dia, cada hora i cada instant més rebé. En fi, és un tot un cas. Veurem com acaba. Em penso, o mig penso que bé, a pesar de tot.

Sembla que dintre pocs dies rebrà molt bones noves de la Poliglota. Va per vies d'arreglar-se gairebé prodigiosament. És possible que hi tingui intervenció aquell porter que V. tenien al carrer de Muntaner.

Ja li tomaré a escriure, a V. no al porter.

Salutacions afectuoses a tots els seus petits i grans. Devotíssim,

 

Miquel d'Esplugues

 

P. S.— Vaig trobar sublim aquella quartel·la. A propòsit: quan tingui un moment vagatiu m'hauria de refer aquella verdaguerívola, que comenta: «Per sant Miquel puja al cel, etc.». De tan bé que la dec tenir guardada, no la trobo enlloc. I vostè la trobarà seguríssimament en qualsevol racó de la seva ment estrènua. Estrènua i abundosa com «las cascadas que formó el diluvio».

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Indret: Claustre del convent dels caputxins de Sarrià (Sarrià) (Barcelona)

Oh reverend P. Miquel d'Esplugues

Oh Reverend P. Miquel d'Esplugues!
A la ciutat les ànimes porugues
o fan cues o amb rostres esverats
senten creuar-se el foc dels sindicats.
Vós, a la vostra cel·la sols us hi manca
ni pau, ni llibres, ni cortina blanca,
podeu en un dolç èxtasi gaudí
tot l'or de nostre hivern barceloní,
i els capaltards de pures violetes.
Voldríeu dar recés a dos poetes.
Si pogués ésser qualsevol dilluns?
vós i Guerau i el que us escriu tots junts
faríem, no taral·la ni tabola
sinó quieta benaurada escola
de candi pessebrisme franciscà.
En vostres ulls veuríem fluctuâ
—o amorosa, novíssima delícia!
No pas el llampegueig de la malícia
sinó la flama humil dels gresolets.
Guerau i jo seríem pastorets
vostra barba prendria retirada
a la nostra profunda i argentada
i menjaríem sols Pare Miquel
pomes i figues i matons i mel.