Vida parroquial, núm. 197 - 1961 -
Encara sento parlar mossèn Palomer després de la nostra missa dels diumenges i de les diades, i a alguna de les tertúlies dels vespres, a casa, i al seu despatx, on vaig conèixer i tractar Joaquim Ruyra, potser el més gran escriptor que de qualsevol llengua fins avui he conegut. En Ruyra era vell i descuradíssim, amable, bondadós, molt senyor i tan savi, que mai dels mais vaig collir de la seva boca res que no valgués la pena de ser recordat. Mossèn Josep me'l mostrava -aquesta és la paraula-amb molta tendresa i tal vegada amb una punta de capellanesca ironia, com si es tractés -i així és exactament com se'm manifestava-de l'aparició d'un monstre sagrat, descendit, per la pura xamba del seu franciscanisme, a un esbarjo col·loquial d'estar per casa. L'incomparable prosista fumava sense parar la caliquenya, t'escoltava amb només un bri d'atenció sorneguer, amenaçava d'escanyar-te amb un immens estuforn (que feia per fortuna figa), amollava de tard en tard alguna vacuïtat que m'agafava sempre de sorpresa, i se n'anava aviat a sopar, i bona nit i bona hora, com en algun indret va escriure ell mateix.