Edicions 62 - 2009 - Barcelona
Poques setmanes després, i sense que ningú me n'hagués parlat, anava a parar a una de les llibreries més interessants que he visitat a la meva vida, incloses les de la rive gauche del Sena i les confortables i immenses de Manhattan: la llibreria Canet. [...]
La llibreria Canet va ser per a mi un escenari importantíssim, que em marcaria la vida i que em decidiria de quedar-me, definitivament, a Catalunya. Jo hi anava sovint. I comprava llibres, és clar. O simplement mirava lloms o xerrava amb en Canet. Era jove i d'una timidesa malaltissa, la qual amagava amb un posat ferreny que no enganyava ningú, ni als meus alumnes. Doncs un dia, al principi de viure a Figueres, va ser Canet qui se'm va atansar a mi. Em va dir que em volia ensenyar una cosa extraordinària. L'acompanyava un senyor que jo no coneixia i que portava a les mans una postal d'aquelles dobles escrita a mà, amb ratlles que anaven de punta a punta. Miri, va dir Canet, aquesta postal és de Miguel Angel Asturias (a qui acabaven de donar el premi Nobel de Literatura «per l'assoliment d'una obra literària viva, profunda i arrelada en els trets i les tradicions nacionals de la gent indígena de l'Amèrica Llatina»), i l'hi ha enviat a aquest amic que es diu Xavier Dalfó; no troba que és un fet excepcional? Com a bona tímida vaig fer un gest lleu amb la mà i tot seguit li vaig dir si em podia encarregar El caràcter neurótico, d'Alfred Adler, que aleshores, i encara avui, admirava moltíssim; un llibre que em va resultar cabdal per escriure, molts anys després, una novel·la titulada T'estimo, Marta. Aquest llibre, per cert, un dia va desaparèixer de la meva biblioteca, amb els meus subratllats i les meves notes al marge, i ja mai l'he recuperat, un fet ben curiós si tenim present que els llibres que ens han marcat són com els tresors que acumula l'usurer, i que els vigila amb ulls de llop amb les dents esmolades a punt. Canet, com és lògic, va dir que sí i va anar a escriure la comanda. Aquell senyor —només tenia deu anys més que jo, però anava ben trajat i feia cara d'estar de tornada de tot...— va saludar educadament i va marxar. I tanmateix era Xavier Dalfó, el que seria el meu company de tota la vida, i a finals d'aquell mateix curs em casava amb ell. Encara em retreu aquell deseiximent desdenyós que vaig tenir, a davant de Canet, per la seva meravellosa postal, que un home que havia escrit un llibre tan extraordinari com El Señor Presidente havia tingut l'amabilitat d'enviar-li.
Canet era un home prim, amb el guardapols que ja era una peça d'antiquari, en aquell 1967, però que a ell li esqueia sense semblar d'un altre univers. Portava ulleres gruixudes, tenia el cabell gris i lluïa un infatigable somriure. Vaig saber, al poc temps, que patia, però, uns ferotges i despietats mals de cap que el torturaven tot el dia, i tanmateix el seu bon humor i la seva tendresa, en aquella llibreria caòtica, magnífica, de les que fan ganes de llegir només d'entrar-hi, havia aconseguit concentrar el batec profund d'una vila que havia estat la capital del federalisme i la darrera seu del govern espanyol de la República.