Rebutjà el tabac dels nostres cigars. Ell solament fumava "Tana" andorrana i prou. Encengué la pipa i féu sentenciosament:

— Ja m'agrada de tant en tant fer-la petar  amb els senyors! En siem ben fetjats de trobar-nos sols! — No ens treia els ulls del damunt. — ¿Vols-t'hi jugar que veniu dels Pessons? M'hi jugaria qualsevol cosa! Ja en sou ben encuriosits, dels estanys, la gent de la terra baixa! —Es féu un silenci i seguí—: Tots volen saber les rondaies dels Estanys!

— Jo poc que em crec res del que conteu! —digué fatxender, un sagal de rostre pigallat per la picota, que engolia les rostes que era un gust.

— Encara et xarbota la llet dels llavis i ja vols parlar així! Doncs, perquè ho sàpigues, cal creure-ho perquè ja ho creien els nostres rebesavis. I jo ho crec com ells!

— Rondaies! — tornà el bordegàs.

— Rondaies? Rondaies? Les tres Creus del Calvari al fons del Malniu, el Dijous Sant! Jo en diades de calma só sentit la fressa dels grillons que Pilat arrossega al fons de l'Estany des de la mort de Jesucrist! Gosaries tu minjar peix de Malniu el Dijous Sant? —digué encarant-se amb l'atrevit.

L'antic "Hostal dels Banys", posat a frec del vell camí de ferradura de Vic a la frontera, s'havia convertit a començaments de segle en un elegant centre curatiu de dispèptics i hepàtics. Hi pujaven a curar-se el païdor i el fetge vells xarucs que havien abusat de la bona taula i que a les darreries eren condemnats a no tastar més que purés i carns blanques alternades amb les truites del Freser, ajudant-se amb el règim de l'aigua mineral, el bicarbonat i les sals de fruites.

Concurrència com podeu suposar de poca alegria i de menys mobilitat. Les contraccions hepàtiques els agrejaven la imaginació i els desconhortaven amb profunds pessimismes. Aquesta decoració de gent con­formada amb la malaltia canvià quan arribà la dèria dels esports. Començaren a pujar cap a Ribes jove­netes i minyons escaladors de muntanyes, excursionistes de cama forta i pell colrada lluint indumentàries alegres i llampants, suèters de tots colors, pullòvers de totes formes, faldilles i calces blanques, mocadors virolats, tot aureolat amb el somriure dels rostres. Els dispèptics, impotents per a desarrugar llurs rostres, s'amagaven pels racons del parc deixant el camp lliure a la joventut invasora, a voltes potser massa baladrera i poca-solta.

Amb els excursionistes vingueren mares joves carregades de mainades, de mainaderes, de nurses i de Fräuleins, que convertien el Balneari en una gàbia d'ocells. Tanta era la xerradissa, els crits avalotats, els xiscles i els plors i les perras que engegaven dotzenes de criatures pels patis i pels prats que rodejaven l'Establiment, que no cessaven en tot el dia des que els llevaven fins que els tornaven a tenir colgats al llit, rendits i estenallats.

El Balneari havia anat creixent a l'ombra dels avetars de Campelles, malgrat la pols de la carretera, en la qual més tard s'assajà un enquitranat modós que només li varen deixar veure una sola vegada. Tenia tant de còmode per a arribar-hi com d'atractiu per la frescor. Còmode perquè, a tres hores de Barcelona, permetia que els marits hi fessin el que després la moda en digué el week-end. La seva altitud era a prova dels ofecs i dels insomnis. Un pont damunt del Freser remorós el posava a frec dels vessants del Taga, alterós, i amb les excursions a Núria i a Montgrony, al bosc de Campelles, una meravella desconeguda de boscos pirinencs, i al Pic de la Berruga i a les meravelles arqueològiques de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, el Balneari es convertia en un centre d'excursions de muntanya, de primeríssim ordre.

El desfici del Pere, hostaler de la Molina, li venia del tancament de la collada. Una nevada tan forta que havia interromput el trànsit i tot el tràfec per la carretera de la Cerdanya, durant quatre dies, era cosa ben insospitada.

Aquella matinada havien arribat per la carretera d'Alp reforços de carrabiners del resguardo. Bé podia ésser que els del puesto de la Molina no inspiressin prou confiança  al sergent. Embolcallats amb els capots i amb els fusells entre cames, els nou arribats feien barrila amb les mosses de l'hostal, mentre es feien servir un esmorzar de forquilla.

En Pere, bregat en les trifulgues del contraban, sospitava que hi devia haver hagut "confidenci". I el més greu era que potser el culpable era el mateix Caminal de  Castellar de N'Hug, arruixat i perdonavides, i tan bocamoll, que per vanar-se de les seves proeses era capaç de comprometre tots els qui l'ajudaven. Per culpa seva l'any abans els del resguard li havien sorprès uns carregaments de mongetes i d'arròs i un paquet de mules a sota dels badius d'una masada de Queixans.

El vent huracanat que havia udolat sense solta tota la nit, havia cessat, però encara giravoltaven per l'aire borrallons perduts que baixaven de les clotades de la Comella i de Segremorta. Els carros de les agències del Balart i del Torres, aturats a la intempèrie de la carretera, eren coberts de tous de neu dalt de les veles i fins a botó, immobilitzats, dintre de la llençolada blanca que cobria la carretera.

Al menjador de l'hostal, els carreters faniants jugaven al mus, mentre el bestiar mandrejava en la fredor dels estables. El Pere veia com se li fonien les unces promeses si no podia fer l'establatge del bestiar del contraban. Ja sabia les jugades del Caminal. Si ensumava una sorpresa dels del resguard, aprofitaria la nevada per a passar de llarg per la carena. I ho va endevinar.

De la Vall de Ribes, el Quicu de la Gleva havia pujat desafiant les borrainades que baixaven de Barricó, i, vorejant els rasos de la Berruga, havia arribat a les rases del bosc de Navà, per ajuntar-se a trenc d'alba amb el paquet del Caminal, que pujava pel costat de Castellar. A punta de dia ja era amb els setze caps mulars i els burricaires, més amunt de la Llobateria, esperant l'arribada del Caminal, que, amb el seu bestiar, devia remuntar els cims de Pujals, si es presentava una altra forta rufagada.

Però el Caminal, sempre cronomètric, no es féu esperar. Va arribar amb els seus homes i les mules trepitjant la neu del Pla de Baguet, espitregat i xiulant un aire de cabaret. El seguien mitja dotzena d'homes i vint mules que, amb les setze del Quicu, formaven un bon paquet de contraban.

El Caminal era el "virtuós" de la muntanya, l'artista incomparable del passafrau, que donava el quiebru –com deia en termes tauròfils– i amb la major elegància, a les parelles del resguard de carrabiners que el volien caçar.  Aquella era la tercera expedició que passava d'ençà que havia començat la guerra. Perquè el sabien de bo, arruixat i valent, anaven darrera d'ell com boges les pubilles de Castellar, de la Pobla i de Guardiola. Per anar pel món en tenia prou amb el piolet, les sabates ferrades i la seva "Colt" de dotze trets, que dissimulava sota la faixa vermella.

Era igual que veure per un esvoranc un tros de mar grisós. El descobríem en sortir de la carrerada, retallat, amb cales dissimulades per joncars i vímets, i envaït de centenars de vaques que hi pasturaven amb l'aigua que els arribava gairebé fins als genolls. Quan la boira del costat nord s'esvaïa i s'esfilagarsava, encara descobríem altres vacades immerses a la platina, fent-nos arribar l'esquelloteig trist i difús.

De sobte, de l'esquenall arrecerat d'un bloc de granit que li feia de sopluig, en sortí la silueta humana de l'home totèmic, embolcallat amb el capot de burell i cofat amb una barretina descolorida. En veure gent estranya, pujà la mà ossosa a la casqueta i digué:

—Bon dia vos do Déu! —i ensenyà la boca esdentegada.

Ho deia perquè el cel s'havia enteranyinat de boira espessa que s'aixecava per tots els indrets.

—Canviarà el temps, pastor?

—Podria ésser. Un ruixat. Una calamarsada...

Era parc de paraules. Va dir-nos que feia de tot. Era gorda de vaques de Llivi, tombava amb la seva Lafoucheux les xerres que baixaven a mullar les ales a l'aigua del llac i pescava, amb els cistells de vims que tenia prop seu, truites que sabia fregir al caliu de la brosta, quan s'esqueien gents "de ciutat".

—Ja vos ho som dit! Gent de ciutat!

Parlava amb usura de mots. Potser el seu lèxic no passava de les dues-centes paraules.

—¿Voldríeu fressar-nos el camí fins a l'estany de les Dugues?

Féu un no amb el cap.

—Poria pas, mal que pogués.

—Vos pagarem bé!

—Tant se valdria. Sóc ací dalt per atalaiar les vaques.

Era esculpit com si fos de diorita. El diner no el temptava. Deixà caure aquestes paraules darrerament abans d'acomiadar-nos d'ell.

—Ja es veu que sieu "de per vall".

Deu anys després, tornàrem a la Bullosa. La sorpreníem de bon matí, quan el sol apuntava per la fondalada del Conflent i es retallaven els pics del Puig de la Collada Verda, el de Sethomes, el de Tretzevents i la mola imponent del Canigó.

L'aigua de la llacuna era d'un blau turquesa que enamorava, però l'aspecte bucòlic de la vella Bullosa s'havia esvaït. No hi havia rastre de les vacades que tranquil·lament pasturaven amb aigua fins als turmells, s'havia fos el pastor i la seva barraca, feta d'una llamborda granítica, i ja no sentiríem més aquella filosofia seva que el feia dubtar de si el color de l'aigua de l'estany era propietat de l'aigua o el reflex del cel.

La Bullosa havia estat condemnada per la llei del progrés. L'emmurallonat del barratge avançava ràpidament entre estampits de barrinades i repicar de martells que desbastaven els blocs. Prop de la vella jaça grossa ara s'aixecava un elegant bungalow habitat pels enginyers, les mullers i les filles. Després d'un repàs cordial, brindat amb acolliment senyorívol, visitàrem els chantiers de l'obra, les forges dels materials de perforació, la plataforma encimentada del barratge i els dispositius per  a les comportes.

Bellver el tenien al davant, encimbellat dalt del turó terrós i pelat. Era una vileta gentil, que s'emmiravalla a les aigües del Segre que li besaven la socalada. En arribar la fosca, la vileta, amb el seu caseriu desigual i coronat per un campanar altiu, es tornava aèria, flotant, i prenia l'aspecte d'un castell romàntic.

La vila era feta de cases velles i escrostonades, on trobaven la pau i la frescor de l'estiu muntanyenc, famílies bellverenques que residien a Barcelona. Les campanes de la parròquia tocaven matineres, però ningú s'aixecava. Els responien les dels poblets veïns, de Talló, de Pi, de Bor i de Santa Magdalena, però endebades. [...] Durant la jornada, la vila jeia atuïda sota un sol aplomat que feia brandar els còdols  punxeguts dels carrers, i on ressonaven les ferradures dels muls que pujaven Ingla amunt, camí de Bagà, enmig de la remor sorda de les moles del xocolater.

La vida de Bellver era una cosa rítmica, de rellotgeria. La gent naixia, creixia, s'emmaridava, tenia molts fills, part dels quals emprenien el vol a terres llunyanes, i es moria al cant del Dies irae, sense malalties ni grans sotracs. Un passar pel món suau, exempt de fantasies. Les ambicions eren ben petites. Fangar els horts, plens de pomeres i mates de marialluïsa, regar les cols i les trumfes amb l'aigua de l'Ingla, tenir els pallers ben carfits de palles i d'herbes, bon recapte de porc per a tot l'any i provisió de vi al rebost. La contemplació de les meravelles dels voltants, dels matisos de les closes, dels encisos de les pollancredes argentades, la visió barroca de rouredes pomposes i les  sortides i les postes de sol per l'encanalat del Segre eren, segons el sentit pràctic dels bellverencs, falòrnies de poetes, o guilladures de pintors i de gent desvagada.

Pilat, al fons del Malniu

Aquesta llegenda cerdana té sens dubte origen en l'anomenat Evangeli de la mort de Pilat, escrit per un apòcrif. Aquest Evangeli ens parla d'un tal Volusianus, enviat des de Roma a Pilat, perquè aquest fes arribar a Roma un metge anomenat Jesús, per tal de guarir Tiberi, el Cèsar, agreujat de la malaltia que patia. Quan l'enviat arribà a Jerusalem, Jesús ja havia mort crucificat. L'enviat Volusianus s'enutjà per l'ordre de crucifixió decretada pel governador Pilat, però sortosament trobà la dona que, segons li digueren, posseïa la imatge del crucificat, la qual li havia donat Jesús per a la seva consolació, en sentir el dolor de la seva absència. El governador, presoner, fou conduït a Roma per l'enviat de Tiberi, que, en saber la nova de la mort de l'Home que feia miracles, esclatà en còlera, però es calmà instantàniament en comparèixer Pilat revestit amb la túnica de Jesús, que havia portat fins a Roma per protegir-se d'una possible condemna. Pilat creia que solament  podien condemnar-lo quan li arrabassessin el vestit taumatúrgic.

Pilat, jutjat per un tribunal imperial, fou condemnat a morir de "mort molt ignominiosa". Abans que sofrir-la, es degollà amb la seva daga. Quan Tiberi conegué la mort del governador, exclamà: "Ni el seu mateix coltell no l'ha perdonat". Llavors manà l'emperador que el cos del malvat, aferrat amb cordes a una roda de molí, fos precipitat al Tíber, on els esperits malèfics i impurs "martiritzen aquell cos cínic i proterviós agitant les aigües i produint tempestats a tot arreu". El poble, esfereït de l'espectacle, retirà el cadàver i el llançà al Roine, a Vienne, perquè Vienne significa camí de Gehena i paratge d'exportació. Però ni allí no trobà la pau, com tampoc en el territori de Lausanne. Finalment fou arrossegat a un llac  alterós,  rodejat de muntanyes, on, segons la llegenda, "les maquinacions dels dimonis es manifesten encara pel borbollejar de les aigües".

És de creure que la llegenda que conté l'Evangeli de la mort de Pilat degué difondre's àmpliament pels territoris de la Gàl·lia i de la Tarraconense i arribà fins als cims del  Pirineu i es localitzà a Cerdanya, a l'Estany de Malniu, al qual es refereix el pastor en la narració transcrita.

Des del Coll de la Perxa, a l'hora que el sol s'amaga lluny darrera de les serralades d'Andorra i que el cel s'endomassa d'un to de bronze verdós, sota la granítica mola del Cambres d'Ase, al llogarret de Planès, fet d'una pinzellada fina i ocrosa, llueix el campanaret  termenat per la piràmide d'un llosat blavós. Un campanaret aixecat damunt de tres pilastres triangulars col·locades en els tres angles d'un triangle equilàter que pugen tres arcades a ple cintre abrigades per les tres airoses absidioles. La nau és també triangular, i triangulars són els arcs que sostenen l'airosa cúpula protegida per una teulada lleugerament cònica que cobreix el tambor.

Ningú no ha pogut desxifrar l'enigma de semblant edificació religiosa aixecada a 1.700 metres dalt de l'aresta de la collada. Pot ésser un misteri d'Orient transportat a Occident? Una interpretació dogmàtica del misteri trinitari del passatge de sant Joan, 5-7, que diu: "Són tres els qui donen testimoni en el cel: el Pare, el Fill i l'Esperit Sant"? Una protesta contra l'arrianisme, que negava la consubstancialitat del Fill amb el Pare? Una afirmació del Dogma Trinitari contra l'heretgia càtara o albigesa?

Després passaren el pont de Sant Roc i veieren el pont romànic atrevit i audaç que desafiava l'abisme i deixava passar l'abundor de forta riuada. Passat el pontarró del Ritort remorós, desembocaren al carrer de València. N'Eulàlia sentí que se li agombolaven atropellats tots els records dels millors anys de la seva vida i que tornava a sentir els afanys i els virtuosis­mes dels seus disset anys. Havia llegit "A la recherche du temps perdu." També ella havia perdut els millors anys de la seva vida! El temps havia galopat fins a trobar-la ara a Camprodon en una aturada de la seva vida amb els trenta anys complerts.

Passava pel davant dels mateixos terrissaires que venien els tupins i les olles envernissades, dels ma­teixos basters que cosien les ventreres i els pitrals i les corretges dels muls, dels mateixos manyans que doblegaven i polien el ferro, dels passamaners que exhibien les mateixes cintes, brodats, rodets i didals, dels esclopers que buidaven i polien els troncs de freixe i remataven les vares de nusos per als traginers, dels confiters i dels apotecaris, tots afilerats a les dues voreres, sotmesos a una mateixa llei de vida que seguia monòtona els tocs de la parròquia en les festes, els bateigs, els enterraments i els casaments, tot ungit amb un cant d'eternitat. Arribaren a l'angle del carrer amb la plaça de la parròquia, un vell edifici del segle XII fet de pedres emmorenides, nues i afinades pels vents i per les neus i pluges persistents i inclements, ombrejada per plàtans centenaris.

N'Eulàlia aixecà el cap i veié els vells balcons de la casa que havia habitat en la seva jovenesa. Encara li semblava veure les cortines de fil cru amb serrells, com llavors s'estilaven, penjades dels ferros de les baranes, i es veia ella mateixa, somniadora, darrera de la vela ondulant, frisosa de treure el cap, d'amagat de la seva mare, perquè la veiés el pianista del pis del davant que executava la Pastoral, suggerint-li la visió dels prats dels voltants, de les pollancredes, dels colors, del cant del cucut i dels crits i del refilar de la tenora al mig dels prats de can Moya, en la tarda de l'aplec del mes d'agost.

Els monjos foren allotjats a les cel·les austeres dels vells edificis que flanquejaven la plaça de l'ermita. L'ala dreta era l'edifici del Betlem. Enfront a l'ala es­querra, hi havia l'edifici de Loreto. Dessota d'aquesta construcció s'entrava, per uns escoberts baixos, a la botiga fonda del Pere, amb sentors de bacallà i de pernil tendre. Un cartell deia: "De vi, cansalada i pa, el Pere te'n vendrà". Davant de la botiga, els traginers descavalcaven dels muls que pujaven els romeus, les dones nou casades, endiumenjades amb gipons de seda i faldilles virolades, i brandons guarnits a la mà, les càrregues dels bots i les caixes dels queviures.

Amb l'arribada d'aquella trentena de monjos, l'aspecte del santuari es transformà en un cenobi de devoció. A la matinada, quan l'ermita encara era submergida en tenebres i se sentien bels febles matiners dels xais closos a les cabanes de l'entrada de la plaça, els monjos baixaven de les cel·les per entrar a l'er­mita a entonar el "Jam lucis orto sideri", que ressonava sota les voltes solitàries de l'esglesieta, amb suavitats i melopees d'orgue. Es cobrien els rostres amb les caputxes dels mantells negres rebatudes damunt dels ulls, temorosos de la llum del dia esvaïdes les tenebres. Tres hores més tard, quan descendien dels pics de les Nou Creus les primiceres lluïssors del dia que penetraven pel petit ull de bou de la façana, se succeïen les misses resades en els petits altars convertits en ruscs ascètics, mentre la campana cridava els romeus endormiscats.

Les obres de la foradada de Sant Cristòfol anaven avançant. La galeria travessava tan aviat ossamentes granítiques com fangs esmicolats producte de llicorelles consumides pels corrents subterranis de tants de segles, convertides en masses pastoses i fluïdes.

La voluntat dels directors i dels obrers s'afeblia davant la resistència que el cor de la muntanya oposava a un treball franc i ràpid. A l'hora que tornava el tren del rellevament de l'interior de la galeria portant els enginyers, Mr. Rouvier sortia del xalet a rebre'ls sempre esperançat d'un millorament en l'avenç diari dels treballs. Amb l'esguard inquiet i desconfiat, preguntava per l'avenç:

—Sempre el mateix, Mr. Rouvier! Un avenç de tres metres i mig. No podem mai arribar als quatre.

—I sempre terra i fang?

—Sempre terra i fang! — responien descoratjats els dos enginyers. [...]

L'endemà al matí havia caigut una altra nevada. En Creus i en Rubirosa es trobaven davant del tren obrer del primer rellevament al qual seguia el tren de materials. La blancor de la neu il·luminava l'interior de la galeria uns pocs centenars de metres. Després es féu la foscor densa, mentre els trens avançaven pujant pel pendent de la galeria revestida. En arribar el terme del revestiment, en Creus manà la descàrrega dels materials i que les brigades comencessin el muntatge dels primers puntals de reforç de les velles encavallades. En Rubirosa feia la tria de materials i troncs per a muntar el primer arc de la cintra. Tot es feia sense presses i sense pertorbar-se per part dels muntadors i dels ajudants. En Creus, a la claror groga dels llums de kerosene i de les minses bombetes elèctriques de la conducció, presenciava el rebleig de les plaques de ferro que anaven lligant els troncs.

Sobtadament, en Rubirosa, que es trobava allunyat del muntatge, sentí l'esqueixada terrible de tot el fustam que sostenia les voltes de la galeria, seguida d'un xàfec de pedregam i terres que, destrossant la instal·lació elèctrica, va deixar la galeria a les tenebres. El paorós silenci era solament interromput pel degotar dels sostres que s'anaven buidant. Sospità que era rodejat de la mort per tots costats dins d'una muntanya de fang, en la qual conservava la raó, que li deia que vivia. Volgué cridar i la seva veu es va perdre. Tornà a cridar, i li semblà que del cantó lliure de terres li responien. Al mateix temps es féu una feble resplendor al pendent de sortida; segurament eren obrers que s'acostaven i que havien restat isolats a l'altre costat del tren de materials.

Va costar hores l'escombrament per a arribar al lloc de l'esfondrada. Després foren cercades les víctimes que havien caigut colgades sota el fustam estenallat, cobert de pedres i de fangs on es trobà el cos d'en Creus amb el crani fracturat i sangonós. Al seu costat el del Pilatus, amb una pedra pesant damunt de la post del pit, i cinc altres obrers ofegats per l'allau de fangs despresos de la volta. Era la venjança del cor de la muntanya.

La mare de l'enginyer mort arribà al xalet deshumanitzada. Amb Mad. Rouvier i en Rubirosa vetllaren el cadàver del fill. L'endemà, la mare, repenjada del braç de Mad. Rouvier, el marit d'aquesta, en Rubirosa i les esquadres de treballadors, pujaren pel corriol costerut de Sant Cristòfol darrera dels sis taüts, que foren deixats a la porta de la parròquia mentre els rectors de San Cristòfol, de Navà i de Fornells cantaven l'ofici de difunts. A l'hora de l'oferta del pa i de les candeles, desfilaven pel costat del túmul els camperols de Sant Cristòfol vestits de dol amb gecs de vellut i les dones amb la caputxa, tots assecallats i esquelètics. Darrera seguien els treballadors de les obres, gent de terres baixes, d'Almeria i d'Andalusia, exemplars ressuscitats dels temps prehistòrics. Uns i altres fets de fang i de pols, destinats a podrir-se per a ésser llavor de nova vida.

La comitiva sortí de la petita esglesieta, i per l'esbaldrec del fossar entraren els sis taüts. Es resà el darrer respons, i els fossers afetgegaren la terra humida encara de neu damunt dels baguls i plantaren damunt de la terra remoguda sis creus de fusta blanca.